Otro biopic de Stephen Hopkins (Llamame Peter Sellers), sobre la llegada y triunfo de James Cleveland "Jesse" Owens, de la universidad de Ohio, el gran atleta, pero dedicado mas a ridiculizar y hundir el nazismo boyante de la época que profundizar en el tema del racismo también candente en EEUU y Alemania, dejando a nuestro protagonista, Stephen James en un simple corredor de color norteamericano. Como historia esta bien estructurada y manifiesta talento descriptivo no habitual, partiendo de la época de la Gran depresión. Se centra en la cuarta medalla de oro que gano el 9 de agosto de 1936, en 100m. pero también en 200m. longitud y 4x400 m., ante la humillacion de la plana mayor nazi de la tribuna del estadio olímpico de Berlin (podría haber sido Montjuich). Corren con el o le entrenan Jason Sudekis, Jeremy Irons, Carice Van Outen y William Hurt
La verdad es que todos los elementos que están en la película son el fruto acertado o erróneo del pensamiento y la reflexión de Agustina. De un trabajo muy largo que hicimos con Agustina. Tratamos de contar dos cosas al mismo tiempo con cada una de las escenas. En este sentido, te diría que sí, que las cosas que mencionas son cosas que nosotros pensamos, que analizamos y que tratamos de dosificar con algún grado de conciencia a lo largo de la película, con una mayor o menor efectividad a la hora de plasmarlo en la película.
El Festival Internacional de Cinema de Friburg ve celebrant-se per trenta anys en aquesta petita localitat a l’Oest de Suïssa, a una hora de Ginebra en direcció a Berna. El riu Sarine travessa aquesta acollidora i tranquil·la ciutat de cases baixes i cuidat casc antic: la catedral de Sant Nicolàs d’estil gòtic i l’abadia de Maigrauge. No obstant el fet de tenir una universitat pròpia i una estació de tren a ple rendiment fan de Friburg una ciutat molt dinàmic i oberta a culturalment.
En tot moment m’he sentit afortunada d’haver sortit escollida i recolzada per Julio i Olga en nom de la Federació Catalana de Cineclubs, FCCC. A més vaig contar amb l’experiència i consell del company Juan Manuel García Ferrer que em va posar en antecedents del que seria el FIFF.
He de reconèixer que més enllà de la informació prèvia que vaig poder consultar al web del Festival així com de la sensació personal de Juan Manuel, vaig voler deixar-me portar i fascinar pel que aniria coneixent. Amb els anys he après que no és bo crear-se moltes expectatives sobre un esdeveniment, el que haja de ser serà.
Una de les qualitats per les que destaca el FIFF és pel tracte familiar i proper entre tots els i les assistents i treballadors. Membres del jurat, realitzadors, espectadors, personal del Festival... ens trobàvem diàriament a l’Ancienne Gare a les hores de menjar i als cinemes Rex o Arena pel que l’intercanvi d’idees i experiències va ser en tot moment molt fluid. Destaca la calidesa i professionalitat de Catalina i Jeanne les dues noies encarregades d’ajudar-nos en el dia a dia
La 30 edició del FIFF es va pensar com l’edició consagrada al cinema de dones. Realitzat, produït, protagonitzat... per dones, artífexs de 75 dels 127 filmes que es projectaren, i és que els seus responsables Thierry Jobin, director artístic i Giovanna Garghentini Python, directora administrativa, són conscients de la necessitat per seguir parlant de dones en el cinema perquè tot i semblar que hem aconseguit més protagonisme que anys enrere, no podem parlar d’igualtat en aquest àmbit ni en la resta de facetes socials i polítiques.
La gal·la d’inauguració va tenir lloc al Teatre Equilibre de Friburg amb la projecció dels curtmetratges d’Alice Guy La Fée aux choux (1896) i Les Résultats du feminisme (1906) i The Kid (Charles Chaplin, 1921) amb l’acompanyament de l’Orquestra de Cambra de la ciutat. Aquest film va ser un dels escollits per l’actriu Geraldine Chaplin que actuava, de manera online, com a madrina del festival en la seua carta blanca. Amb l’elecció de Chaplin s’assentava així el propòsit principal dels directors del FIFF de consagrar la trentena edició a la representació de la condició femenina en el cinema.
Com a membres del Jurat del premi Quixot, la meva obligació consistia en veure els tretze llargmetratges que competien per aconseguir el premi Regard d’Or. En el temps restant podíem acudir a la projecció de qualsevol film de les seccions paral·leles. Tot i que intentaré ser el més objectiva possible a l’hora d’informar-vos disculpeu que finalment remarque algun film sobre d’altres.
La Secció Oficial de Llargmetratges es composava de:
- Alias Maria, José Luis Rugeles (Colòmbia, Argentina, França, 2015).
- The Black Hein de Min Bahadur Bham ( Nepal, Suïssa, Alemanya, França, 2015).
- Blanka de Kohl Hassel ( Itàlia, Filipines, Japó, 2015).
- Hair de Mahoud Ghaffari ( Iran, 2016).
- La luz incidente de Ariel Rotter ( Argentina, França Uruguai, 2015).
- Madonna de Shin Su-won ( Corea del Sud, 2015).
- Un monstruo de cien cabezas de Rodrigo Plá (Mèxic, 2015).
- Mountain de Yaelle Kayam ( Israel, Dinamarca, 2015).
- Roundabout in My Head de Hassen Farhani (Algèria, Líban, Qatar, França, Països Baixos, 2015).
- Semana Santa de Alejandra Márquez Abella ( Mèxic, 2016).
- Siti de Eddie Cahyono (Indonèsia, 2014).
- Song of Songs de Eva Neymann ( Ucraïna, 2015).
- Yo de Matías Meyer (Mèxic, Suïssa, Canadà 2015).
I com sempre una part molt interessant, a la vegada que atractiva, són les Seccions Paral·leles, enteses com un exercici que intenta descobrir a vegades, altres reivindicar i /o rescatar treballs en que les dones han estat les grans artífexs. És el cas de la Secció Cinema de genre: Plus féroces que les males (Cinema de gènere: més feroces que els homes) on van tenir cita filmes que mostren la diversitat de lluites a que les dones hem hagut de fer front així com el ventall de feminismes que protagonitzem, en paraules de Jean-Philippe Bernard responsable de la secció. Els únics treballs espanyols presents al Festival es troben en aquesta secció són: Boxing for Freedom (Silvia Venegas i Juan Antonio Moreno Amador, 2015), Tiempo sin aire (Samuel Martin Mateos i Andrés Luque, 2015) i Lobos Sucios (Simón Casal de Miguel, 2015). També He Named Me Malala (Davis Guggenheim,EUA, 2015) i Obama Mama (Vivian Norris, França, Polònia, Suïssa, Regne Unit, 2014).
Una altra Secció Paral·lela és Décryptage: Et la femme créa le cinema (Descripció: i la dona va crear el cinema) que en un intent per donar resposta a les preguntes sobre quin és el millor film realitzat per dones i quin el personatge femení de la Història del cinema, es projectaren pel·lícules d’Agnés Vardá (Sans Toit ni Loi, França, 1985 i Les Plages d’Angès, França 2008, entre d’altres) i de Jane Campion (An Angel at My Table, Nova Zelanda, Austràlia, Regne Unit, 1990). D’altres protagonitzades per actrius com Anna Magnani (Roma Città Aperta, Roberto Rossellini, Itàlia, 1945) o Gena Rowlands (A Woman Under The Influence, John Cassavettes, EUA, 1974) o es feia tribut al carismàtic personatge de Vivien Leight d’Scarlett O’Hara en Gone with the Wind (Víctor Fleming, 1939).
En la secció de clàssics el FIFF ha rendit homenatge a la injustament oblidada Ida Lupino (Hommage à… Ida Lupino, par Pierre Rissient) amb un gran nombre de films que va protagonitzar a la dècada dels quaranta i cinquanta com The Man I Love (Raoul Walsh, 1947) o While the City Sleeps (Fritz Lang, 1956) i que va dirigir Outrage (1950), The Hitch-Hiker (1953) o The Bigamist ( 1953).
A la secció Diapora: Mira Nair et l’Indie, la carta blanca es escrita per Mira Nair que escull tres de les obres mestres del cinema indià a més de dues obres pròpies The Reclutant Fundamentalist (Qatar, EUA, Regne Unit, 2012) i Salaam Bombay! (India, Regne Unit i França, 1988).
I Nouveau territorie: Etre réalisatrice en Afrique, secció dedica a fer una retrospectiva a la cinematografia del continent veí des dels 1970 fins 2010.
Una secció molt interessant és la dedicada als treballs dels membres del jurat internacional (Films du Jury International) i que ens donà l’oportunitat de conèixer de primera mà en quin àmbit es mouen i quins són els interessos d’aquestes professionals. Flapping in the Middle of Nowhere de la vietnamita Diep Hoang Nguyen (2014, premi Eucumènic a la 29 edició del FIFF), Aquí no ha pasado nada, produïda per Majda Zimmermann (Much Ado About Nothing, Alejandro Fernández Almendras, Chile, 2016) o The Summer of Sangaile dirigida per la companya Alanté Kavaïté (Lituània, França, Paisos Baixos, 2015).
I finalment la Secció Projecció de mitjanit (Scéances de minuit) més propera al públic habitual dels cinemes Arena per l’horari (22h) i per estar composada d’un conjunt de pel·lícules menys denses –per dir-ho d’alguna manera- que seguint amb la línia general del festival permetien baixar el nivell de concentració requerit en l’anàlisi de les pel·lícules a concurs. Films com Into the Forest (Patricia Rozema, Canadà, 2015), Janis Little Girl Blue (Amy Berg, EUA, 2015) i Knock Knock ( Eli Roth, EUA, 2015).
Pel que fa a la tasca com a membre del Jurat del premie Quixot de la Federació Internacional de Cineclubs, no tinc més que paraules d’agraïment a la FICC així com a les companyes amb qui vaig compartir la tasca. El bon enteniment entre totes tres ha sigut la qualitat a destacar els dies de treball conjunt. Tot i que Bernadette es va incorporar uns dies més tard, a la primera reunió de treball vam acordar el criteri per escollir la pel·lícula mereixedora del premi Quixot: la seua viabilitat dins el circuit cineclubista. Òbviament valorant tots els aspectes tècnics intrínsecs a l’obra així com la dimensió social i de debat que aquesta tindria en ser projectada a una de les nostres sales.
Recorde amb especial estima el dia de la deliberació. Va ser el matí anterior a la clausura del festival. Amb totes les formalitats i comoditats derivades de la nostra condició com a jurat –una sala en l’edifici de l’Ancien Gare i material per a l’escriptura- vam començar la nostra reflexió. Tenint en compte el criteri descrit, un a un vam anar analitzant la validesa de cada un dels films per distribuir-los en tres columnes -descartat, possible candidat i candidat al premi-. La mateixa tasca havia fet jo prèviament a nivell personal.
Al finalitzar la primera ronda teníem una selecció de 4 films, dels quals 2 descartàrem de seguida per no considerar-los tècnicament tant acurats com la resta. Així que el nostre dilema es debatia entre dues pel·lícules pel que decidirem analitzar els factors en contra.
La primera d’elles és Hair, de Mahoud Gaffari, la història de tres joves iranianes sordmudes que es dediquen professionalment al karate. Motivades per assistir als campionats del món en Alemanya es troben amb el rigorós protocol d’ús del hijab en Teheran en xoc amb les directrius europees.
De la manera en que està concebuda vam trobar un element que adquiria connotacions masclistes, i és que no hi havia subtítols per a que l’espectador entengués els diàlegs en llenguatge de símbols que mantenien les tres joves protagonistes. La qual cosa vam interpretar com una falta d’empatia del director cap a la problemàtica descrita deixant entreveure la seua mirada masculina cap a una situació d’abús en que conflueixen mirades de gènere, política i religió.
I la segona Mountain, de Yaelle Kayam, és la història de Tzivia, una jove jueva-ortodoxa, que viu a una casa als peus del cementeri del Monte de los Olivos. Dedicada a la cura dels seus fills i la llar desenvolupa un sentiment de frustració que l’empenta a prendre una decisió transcendental per a la seua vida.
L’únic punt de conflicte podia trobar-se en el desenllaç de la mateix pel·lícula, però de seguida ens adonarem que no podia convertir-se en un obstacle per al públic cineclubista donat a tot tipus de narratives i llenguatges audiovisuals.
Així que vam decidir atorgar el premi Quixot de la FICC a Mountain de Yaelle Kayam per la dimensió universal que adquireix la interpretació de la parella protagonista. Pel simbolisme derivat del context i el mode en que el personatge protagonista, una dona jueva ortodoxa, confronta dit marc espacial-temporal.
L’encert de la nostra elecció es va confirmar amb l’entrega del gran premi Regard d’Or a aquesta pel·lícula. Yo Menció Especial del Jurat. I Semana Santa premi especial del Jurat. Blanka, premi del públic. Alias Maria, Premi Jurat Ecumènic, Song of Songs, premi FIPRESCI, Hair, premi Jurat Jove. Iceberg, Premi millor curtmetratge i Mr. Alfredo, Premi Xarxa Cinema Suís.
No voldria acabar aquestes línies sense explicar breument un debat que va nàixer com a personal però que es vaig compartir amb la resta de companyes dels diferents jurats.
Durant una setmana hem acudit a la projecció de 12 pel·lícules –deixant fora Roundabout in my head, a més de les que hem pogut veure a les Seccions paral·leles- on per regla general l’arquetip femení ha sigut una dona que sofria una situació d’abús -físic i/o psicològic- per part del sistema patriarcal en que vivia.
Des d’Argentina, Mèxic i Colòmbia a Corea del Sud i Japó, passant per Ucraïna, Iran, Israel, Nepal o Indonèsia els realitzadors i realitzadores presentaven films de dones víctimes: menyspreades, perseguides, abusades, violades i/o assassinades pels personatges masculins del seu entorn. Víctimes directes que en alguns casos esdevenien receptores passives de la ira o incompetència del seu entorn polític i religiós, i d’altres en la mesura de les seues possibilitats s’alçaven per intentar fer escoltar la seua veu, sense repercussió suficient. Mapa de la situació de no igualtat que en ple 2016 sofrim les dones arreu del món.
Amb aquest conjunt de films el FIFF es suma a la denuncia que els diferents moviments i plataformes en pro de la igualtat de sexes venim demanant històricament. Ara bé, tot fet en la vida té una doble lectura, i la segona dimensió que adquireix aquesta selecció de films comporta una reflexió sobre què significa contribuir a la lluita per un estat igualitari avui en dia.
Sense anar molt lluny, només m’agradaria llançar una sèrie d’idees com a testimonis ètics en que les meues companyes i jo s’hem convertit en aquesta 30 edició del FIFF. Com a espectadora, colpejada pel trauma de veure tres pel·lícules diàries en que els personatges femenins eren brutalment assetjats i ultratjats pels homes, rebutge categòricament la visió que es dóna d’uns arquetips extrems de víctima i maltractador. Començant pel simple fet que jo com a dona no m’he pogut sentir identificada en cap dels personatges femenins dels films participants.
L’impacte social i polític que assoleix la plataforma d’un Festival de cinema de llarga trajectòria i prestigi com és aquest de Friburg requereix d’una consciència i compromís previ amb, aquest cas, la imatge de la dona que es vol recolzar. En cap moment fique en dubte les bones intencions del comitè seleccionador dels films a competició, no obstant analitzant la recepció espectatorial del resultat final lluny de reparar el fet de vulnerabilització de la figura femenina, el FIFF com a artefacte cultural falla aconseguint tot el contrari. No s’ha aconseguit crear un nou marc reflexiu sobre la problemàtica de desigualtat de gèneres. I és que bona mostra va ser la presentació del film de clausura Parched de Leena Yadav (India, 2015) com una comèdia. Una història de tres dones: una d’elles maltractada físicament pel seu marit, l’altra violada de manera múltiple en el seu lloc de treball i la tercera ningunejada i abusada econòmicament pel seu fill.
És molt difícil definir que és i com es du a terme el compromís polític d’un individu o d’una institució cultural, en aquest cas, en vers a la problemàtica de la desigualtat de gèneres. El que és clar és que no és suficient mostrar-ho en l’àgora pública sinó s’acompanya de fets i accions. En aquest cas haver obert el ventall de possibilitats en quant a mostrar arquetips femenins més variats, lluny de la dicotomia: dona-mare, dona-esposa. Ser dona és molt més.
Per tot açò considere el meu pas pel Festival Internacional de Cinema de Friburg un aprenentatge cinèfil-cinematogràfic que es converteix en experiència vital. I anime a tots aquells cineclubistes que tingueu l’oportunitat a llançar-se a l’aventura de conèixer nous països, noves cultures i noves experiències cinematogràfiques. La Federació Internacional de Cineclubs i la Federació Catalana de Cineclubs ens donen l’oportunitat, de vegades pequem de modèstia, dubtem de les nostres capacitats per desenvolupar-nos en un àmbit desconegut on creguem que només van els especialistes, els grans realitzadors, els grans crítics de cinema... I ens equivoquem, al FIFF és igual d’important l’opinió del seu director, com la del realitzador o protagonista d’un film, del treballador del certamen, de la crític experimentada com la nostra.
Gràcies a la FICC i a la FCCC per fer-ho tant fàcil, per trencar distàncies i per fer-me sentir part d’aquesta gran família de cineclubistes.
Almenara, 10 d’abril de 2016.
Aïda Antonino i Queralt.
En tot moment m’he sentit afortunada d’haver sortit escollida i recolzada per Julio i Olga en nom de la Federació Catalana de Cineclubs, FCCC. A més vaig contar amb l’experiència i consell del company Juan Manuel García Ferrer que em va posar en antecedents del que seria el FIFF.
He de reconèixer que més enllà de la informació prèvia que vaig poder consultar al web del Festival així com de la sensació personal de Juan Manuel, vaig voler deixar-me portar i fascinar pel que aniria coneixent. Amb els anys he après que no és bo crear-se moltes expectatives sobre un esdeveniment, el que haja de ser serà.
Així és com el divendres 10 de març vaig arribar a l’estació de Friburg. Les primeres companyes que vaig conèixer van ser Nirmala Shrestha Gonjagu, realitzadora i representant de la Federació de Cineclubs de Nepal i per això membre del jurat FICC. Eithne O’Neill col·laboradora de la revista Positif, revista mensual de cinema i Djia Mambou periodista i crític cinematogràfic a Africulture, totes dues jurat FIPRESCI. I Majda Zimmerman, productora de Aquí no ha pasado nada (Alejandro Fernández Almendra, Xile, 2016) presidenta del Jurat de la Secció Oficial de Llargmetratges. Després vindrien Bernadette Meier responsable de QTOPIA, cineclub a Uster a Suïssa i Irena Genhart, crític cinematogràfic també de Suïssa.
Una de les qualitats per les que destaca el FIFF és pel tracte familiar i proper entre tots els i les assistents i treballadors. Membres del jurat, realitzadors, espectadors, personal del Festival... ens trobàvem diàriament a l’Ancienne Gare a les hores de menjar i als cinemes Rex o Arena pel que l’intercanvi d’idees i experiències va ser en tot moment molt fluid. Destaca la calidesa i professionalitat de Catalina i Jeanne les dues noies encarregades d’ajudar-nos en el dia a dia
La 30 edició del FIFF es va pensar com l’edició consagrada al cinema de dones. Realitzat, produït, protagonitzat... per dones, artífexs de 75 dels 127 filmes que es projectaren, i és que els seus responsables Thierry Jobin, director artístic i Giovanna Garghentini Python, directora administrativa, són conscients de la necessitat per seguir parlant de dones en el cinema perquè tot i semblar que hem aconseguit més protagonisme que anys enrere, no podem parlar d’igualtat en aquest àmbit ni en la resta de facetes socials i polítiques.
La gal·la d’inauguració va tenir lloc al Teatre Equilibre de Friburg amb la projecció dels curtmetratges d’Alice Guy La Fée aux choux (1896) i Les Résultats du feminisme (1906) i The Kid (Charles Chaplin, 1921) amb l’acompanyament de l’Orquestra de Cambra de la ciutat. Aquest film va ser un dels escollits per l’actriu Geraldine Chaplin que actuava, de manera online, com a madrina del festival en la seua carta blanca. Amb l’elecció de Chaplin s’assentava així el propòsit principal dels directors del FIFF de consagrar la trentena edició a la representació de la condició femenina en el cinema.
Com a membres del Jurat del premi Quixot, la meva obligació consistia en veure els tretze llargmetratges que competien per aconseguir el premi Regard d’Or. En el temps restant podíem acudir a la projecció de qualsevol film de les seccions paral·leles. Tot i que intentaré ser el més objectiva possible a l’hora d’informar-vos disculpeu que finalment remarque algun film sobre d’altres.
La Secció Oficial de Llargmetratges es composava de:
- Alias Maria, José Luis Rugeles (Colòmbia, Argentina, França, 2015).
- The Black Hein de Min Bahadur Bham ( Nepal, Suïssa, Alemanya, França, 2015).
- Blanka de Kohl Hassel ( Itàlia, Filipines, Japó, 2015).
- Hair de Mahoud Ghaffari ( Iran, 2016).
- La luz incidente de Ariel Rotter ( Argentina, França Uruguai, 2015).
- Madonna de Shin Su-won ( Corea del Sud, 2015).
- Un monstruo de cien cabezas de Rodrigo Plá (Mèxic, 2015).
- Mountain de Yaelle Kayam ( Israel, Dinamarca, 2015).
- Roundabout in My Head de Hassen Farhani (Algèria, Líban, Qatar, França, Països Baixos, 2015).
- Semana Santa de Alejandra Márquez Abella ( Mèxic, 2016).
- Siti de Eddie Cahyono (Indonèsia, 2014).
- Song of Songs de Eva Neymann ( Ucraïna, 2015).
- Yo de Matías Meyer (Mèxic, Suïssa, Canadà 2015).
I com sempre una part molt interessant, a la vegada que atractiva, són les Seccions Paral·leles, enteses com un exercici que intenta descobrir a vegades, altres reivindicar i /o rescatar treballs en que les dones han estat les grans artífexs. És el cas de la Secció Cinema de genre: Plus féroces que les males (Cinema de gènere: més feroces que els homes) on van tenir cita filmes que mostren la diversitat de lluites a que les dones hem hagut de fer front així com el ventall de feminismes que protagonitzem, en paraules de Jean-Philippe Bernard responsable de la secció. Els únics treballs espanyols presents al Festival es troben en aquesta secció són: Boxing for Freedom (Silvia Venegas i Juan Antonio Moreno Amador, 2015), Tiempo sin aire (Samuel Martin Mateos i Andrés Luque, 2015) i Lobos Sucios (Simón Casal de Miguel, 2015). També He Named Me Malala (Davis Guggenheim,EUA, 2015) i Obama Mama (Vivian Norris, França, Polònia, Suïssa, Regne Unit, 2014).
Una altra Secció Paral·lela és Décryptage: Et la femme créa le cinema (Descripció: i la dona va crear el cinema) que en un intent per donar resposta a les preguntes sobre quin és el millor film realitzat per dones i quin el personatge femení de la Història del cinema, es projectaren pel·lícules d’Agnés Vardá (Sans Toit ni Loi, França, 1985 i Les Plages d’Angès, França 2008, entre d’altres) i de Jane Campion (An Angel at My Table, Nova Zelanda, Austràlia, Regne Unit, 1990). D’altres protagonitzades per actrius com Anna Magnani (Roma Città Aperta, Roberto Rossellini, Itàlia, 1945) o Gena Rowlands (A Woman Under The Influence, John Cassavettes, EUA, 1974) o es feia tribut al carismàtic personatge de Vivien Leight d’Scarlett O’Hara en Gone with the Wind (Víctor Fleming, 1939).
En la secció de clàssics el FIFF ha rendit homenatge a la injustament oblidada Ida Lupino (Hommage à… Ida Lupino, par Pierre Rissient) amb un gran nombre de films que va protagonitzar a la dècada dels quaranta i cinquanta com The Man I Love (Raoul Walsh, 1947) o While the City Sleeps (Fritz Lang, 1956) i que va dirigir Outrage (1950), The Hitch-Hiker (1953) o The Bigamist ( 1953).
A la secció Diapora: Mira Nair et l’Indie, la carta blanca es escrita per Mira Nair que escull tres de les obres mestres del cinema indià a més de dues obres pròpies The Reclutant Fundamentalist (Qatar, EUA, Regne Unit, 2012) i Salaam Bombay! (India, Regne Unit i França, 1988).
I Nouveau territorie: Etre réalisatrice en Afrique, secció dedica a fer una retrospectiva a la cinematografia del continent veí des dels 1970 fins 2010.
Una secció molt interessant és la dedicada als treballs dels membres del jurat internacional (Films du Jury International) i que ens donà l’oportunitat de conèixer de primera mà en quin àmbit es mouen i quins són els interessos d’aquestes professionals. Flapping in the Middle of Nowhere de la vietnamita Diep Hoang Nguyen (2014, premi Eucumènic a la 29 edició del FIFF), Aquí no ha pasado nada, produïda per Majda Zimmermann (Much Ado About Nothing, Alejandro Fernández Almendras, Chile, 2016) o The Summer of Sangaile dirigida per la companya Alanté Kavaïté (Lituània, França, Paisos Baixos, 2015).
I finalment la Secció Projecció de mitjanit (Scéances de minuit) més propera al públic habitual dels cinemes Arena per l’horari (22h) i per estar composada d’un conjunt de pel·lícules menys denses –per dir-ho d’alguna manera- que seguint amb la línia general del festival permetien baixar el nivell de concentració requerit en l’anàlisi de les pel·lícules a concurs. Films com Into the Forest (Patricia Rozema, Canadà, 2015), Janis Little Girl Blue (Amy Berg, EUA, 2015) i Knock Knock ( Eli Roth, EUA, 2015).
Pel que fa a la tasca com a membre del Jurat del premie Quixot de la Federació Internacional de Cineclubs, no tinc més que paraules d’agraïment a la FICC així com a les companyes amb qui vaig compartir la tasca. El bon enteniment entre totes tres ha sigut la qualitat a destacar els dies de treball conjunt. Tot i que Bernadette es va incorporar uns dies més tard, a la primera reunió de treball vam acordar el criteri per escollir la pel·lícula mereixedora del premi Quixot: la seua viabilitat dins el circuit cineclubista. Òbviament valorant tots els aspectes tècnics intrínsecs a l’obra així com la dimensió social i de debat que aquesta tindria en ser projectada a una de les nostres sales.
Recorde amb especial estima el dia de la deliberació. Va ser el matí anterior a la clausura del festival. Amb totes les formalitats i comoditats derivades de la nostra condició com a jurat –una sala en l’edifici de l’Ancien Gare i material per a l’escriptura- vam començar la nostra reflexió. Tenint en compte el criteri descrit, un a un vam anar analitzant la validesa de cada un dels films per distribuir-los en tres columnes -descartat, possible candidat i candidat al premi-. La mateixa tasca havia fet jo prèviament a nivell personal.
Al finalitzar la primera ronda teníem una selecció de 4 films, dels quals 2 descartàrem de seguida per no considerar-los tècnicament tant acurats com la resta. Així que el nostre dilema es debatia entre dues pel·lícules pel que decidirem analitzar els factors en contra.
La primera d’elles és Hair, de Mahoud Gaffari, la història de tres joves iranianes sordmudes que es dediquen professionalment al karate. Motivades per assistir als campionats del món en Alemanya es troben amb el rigorós protocol d’ús del hijab en Teheran en xoc amb les directrius europees.
De la manera en que està concebuda vam trobar un element que adquiria connotacions masclistes, i és que no hi havia subtítols per a que l’espectador entengués els diàlegs en llenguatge de símbols que mantenien les tres joves protagonistes. La qual cosa vam interpretar com una falta d’empatia del director cap a la problemàtica descrita deixant entreveure la seua mirada masculina cap a una situació d’abús en que conflueixen mirades de gènere, política i religió.
I la segona Mountain, de Yaelle Kayam, és la història de Tzivia, una jove jueva-ortodoxa, que viu a una casa als peus del cementeri del Monte de los Olivos. Dedicada a la cura dels seus fills i la llar desenvolupa un sentiment de frustració que l’empenta a prendre una decisió transcendental per a la seua vida.
L’únic punt de conflicte podia trobar-se en el desenllaç de la mateix pel·lícula, però de seguida ens adonarem que no podia convertir-se en un obstacle per al públic cineclubista donat a tot tipus de narratives i llenguatges audiovisuals.
Així que vam decidir atorgar el premi Quixot de la FICC a Mountain de Yaelle Kayam per la dimensió universal que adquireix la interpretació de la parella protagonista. Pel simbolisme derivat del context i el mode en que el personatge protagonista, una dona jueva ortodoxa, confronta dit marc espacial-temporal.
L’encert de la nostra elecció es va confirmar amb l’entrega del gran premi Regard d’Or a aquesta pel·lícula. Yo Menció Especial del Jurat. I Semana Santa premi especial del Jurat. Blanka, premi del públic. Alias Maria, Premi Jurat Ecumènic, Song of Songs, premi FIPRESCI, Hair, premi Jurat Jove. Iceberg, Premi millor curtmetratge i Mr. Alfredo, Premi Xarxa Cinema Suís.
No voldria acabar aquestes línies sense explicar breument un debat que va nàixer com a personal però que es vaig compartir amb la resta de companyes dels diferents jurats.
Durant una setmana hem acudit a la projecció de 12 pel·lícules –deixant fora Roundabout in my head, a més de les que hem pogut veure a les Seccions paral·leles- on per regla general l’arquetip femení ha sigut una dona que sofria una situació d’abús -físic i/o psicològic- per part del sistema patriarcal en que vivia.
Des d’Argentina, Mèxic i Colòmbia a Corea del Sud i Japó, passant per Ucraïna, Iran, Israel, Nepal o Indonèsia els realitzadors i realitzadores presentaven films de dones víctimes: menyspreades, perseguides, abusades, violades i/o assassinades pels personatges masculins del seu entorn. Víctimes directes que en alguns casos esdevenien receptores passives de la ira o incompetència del seu entorn polític i religiós, i d’altres en la mesura de les seues possibilitats s’alçaven per intentar fer escoltar la seua veu, sense repercussió suficient. Mapa de la situació de no igualtat que en ple 2016 sofrim les dones arreu del món.
Amb aquest conjunt de films el FIFF es suma a la denuncia que els diferents moviments i plataformes en pro de la igualtat de sexes venim demanant històricament. Ara bé, tot fet en la vida té una doble lectura, i la segona dimensió que adquireix aquesta selecció de films comporta una reflexió sobre què significa contribuir a la lluita per un estat igualitari avui en dia.
Sense anar molt lluny, només m’agradaria llançar una sèrie d’idees com a testimonis ètics en que les meues companyes i jo s’hem convertit en aquesta 30 edició del FIFF. Com a espectadora, colpejada pel trauma de veure tres pel·lícules diàries en que els personatges femenins eren brutalment assetjats i ultratjats pels homes, rebutge categòricament la visió que es dóna d’uns arquetips extrems de víctima i maltractador. Començant pel simple fet que jo com a dona no m’he pogut sentir identificada en cap dels personatges femenins dels films participants.
L’impacte social i polític que assoleix la plataforma d’un Festival de cinema de llarga trajectòria i prestigi com és aquest de Friburg requereix d’una consciència i compromís previ amb, aquest cas, la imatge de la dona que es vol recolzar. En cap moment fique en dubte les bones intencions del comitè seleccionador dels films a competició, no obstant analitzant la recepció espectatorial del resultat final lluny de reparar el fet de vulnerabilització de la figura femenina, el FIFF com a artefacte cultural falla aconseguint tot el contrari. No s’ha aconseguit crear un nou marc reflexiu sobre la problemàtica de desigualtat de gèneres. I és que bona mostra va ser la presentació del film de clausura Parched de Leena Yadav (India, 2015) com una comèdia. Una història de tres dones: una d’elles maltractada físicament pel seu marit, l’altra violada de manera múltiple en el seu lloc de treball i la tercera ningunejada i abusada econòmicament pel seu fill.
És molt difícil definir que és i com es du a terme el compromís polític d’un individu o d’una institució cultural, en aquest cas, en vers a la problemàtica de la desigualtat de gèneres. El que és clar és que no és suficient mostrar-ho en l’àgora pública sinó s’acompanya de fets i accions. En aquest cas haver obert el ventall de possibilitats en quant a mostrar arquetips femenins més variats, lluny de la dicotomia: dona-mare, dona-esposa. Ser dona és molt més.
Per tot açò considere el meu pas pel Festival Internacional de Cinema de Friburg un aprenentatge cinèfil-cinematogràfic que es converteix en experiència vital. I anime a tots aquells cineclubistes que tingueu l’oportunitat a llançar-se a l’aventura de conèixer nous països, noves cultures i noves experiències cinematogràfiques. La Federació Internacional de Cineclubs i la Federació Catalana de Cineclubs ens donen l’oportunitat, de vegades pequem de modèstia, dubtem de les nostres capacitats per desenvolupar-nos en un àmbit desconegut on creguem que només van els especialistes, els grans realitzadors, els grans crítics de cinema... I ens equivoquem, al FIFF és igual d’important l’opinió del seu director, com la del realitzador o protagonista d’un film, del treballador del certamen, de la crític experimentada com la nostra.
Gràcies a la FICC i a la FCCC per fer-ho tant fàcil, per trencar distàncies i per fer-me sentir part d’aquesta gran família de cineclubistes.
Almenara, 10 d’abril de 2016.
Aïda Antonino i Queralt.
