Terra de telers/Memoria de telares.

 Joan Frank Charansonnet, despres de la seva opera prima "Doctrina" sobre la llei Parot i la reinsercio, i la passejada per el Pirineu del segle XVII amb "Patria, la legenda d'Otger Catalo" arriba al XIX amb el seu 1900 particular. Documentada produccio per donar a coneixer i deixar empremta cultural de la revolucio del textil que amb unes formes particulars, podia emular en proporcio al Regne Unit, va fomentar una manera de confeccionar que "portava" la riquessa a tothom. L'invent era i encara n 'hi han vestigis, la colonia textil. Unes cases tipus fabrica, molt properes al treball, en ocasions dins els mateixos terrenys, que van tenir esplendor desde 1923 al 1979. Edificis emblematics que superat el  temps, han esdevingut hotel rurals o ressorts. La Catalunya profunda, neixer i morir al voltant d'uns pocs centims de semanada. A banda queden el accidents, les mutilacions, les revoltes i vagues, l'explotacio de infants i la mort sense haver progressat gaire. Sentiments contraris enfront l'exit economic i el progres.(el tren). A aquest espai de industrialitzacio, hi arriba una nena de sis anys amb un carro i una maleta i la il.luiso d'infant de ser feliç. El somni es truncara quan es  faci dona i se li creui la guerra civil. 60 anys de dictadura la veuran morir en el lloc on aquella nena s'ha sentit mes estimada. La Colonia. Correcte en la exposicio, el guio perd força quan se li dramatitza la historia que mereix amb mes produccio, un gran remake. Entren i surten de la vida treballadora de Alba Lopez, Ramon Godino, Montse Ribadellas, Angelina Llongueras, Queral Albinyana, Joan Massotkleiner, Miquel Sitjar, Jaume Montané, Aleix Rengel, Elena Godo i una vintena mes de excelents actors.

otra vuelta de tuerca/ the turning

 Casualment s'ha estrenat en pocs dies les dues obres segurament mes versionades en cinema de Henry James, unes 35 aproximadament. Es mes escandalos el de "vuelta de tuerca" perque com els cotxes permet tunejar los mes vegades (tuning). Floria Sigismondi, prescindeix de la epoca i seguin el guio de Chad Hayes,  redueix el problema de las nurses que ja es donava en el segle passat i s'esplaia en uns suggeriments de fantasmes, que en res avala una professio tan digne com un altre i que pot ben be passar que hi hagi una davallada de la sacrificada feina o ofici.. Sustos a dojo, ambientacio inquietant i la pobre institutriu lidian amb dos nanos orfes,  malcriats, de manera tal que deixa el original irreconoxible, tot i que amaguen tants secrets com la casa on viuen. Perdut el potent traç psicologic del autor, la seva modernitat no es suficient per convencer. Una  ambiguetat que destorba el fluir de la narracio que s'atura en unes golfes plens de nines trencades i  brutes de pols. Com Mackenzie Davis, Finn Wolfnard, Brooklyn Prince, Niall Greig Fulton, Denna thompsen, Mark Hubermann i Barbara Marten. que han de llegir The trun of the Screw,"

la leccion de aleman

 Mes de dues hores ocupa Christian Schwochow la pantalla  per la novela de Siegfried Lenz, (1968)de fet amb guio de la seva filla Heide. Premiada per el cine aleman, (musica i fotografia) es un fresc sobre una situacio cultural despres i durant  la Segona guerra Mundial en la que es va prohibir pintar un cert tipus de quadres. Es el cas de Ulrich Noethe, que jove rebel, el seu pare li ensenya a pintar el que ell no pot plasmar per prohibicio  politica i es vigilat per el sogre,policia del poble. Tancat en la cel.la d'una institucio per nois dificils, tenen que escriure un assaig sobre "els plaers del deure", cosa de la que no en te ni idea. Els interns nomes poden sortir si acaben el treball . Amb el temps que te per pensar li venen al cap els records del seu pare, el policia, Tobias Moretti, que en contra de tota la familia, requisa i crema la produccio del seu  gendre, el pintor expressionista Ludwig Nansen. Sense aquesta sensibilitat, pero amb constancia va passant la denuncia de la estupidesa nacional sindicalista. Fent equilibris entre la intimitat de la familia i el secretisme de les coloristes obres, entre el deure confos amb la traicio i a les idees llibertaries transcorre aquesta tela cinematografica alemanya. Firmen la interpretacio del film ademes, Levi Eisenblatter, Tom Gronau, Johanna Wocalek, Sonia Richter, Maria Victoria Dragus y Lola Hoffman. Com Böll o Grass, posen el mar per testimoni.

la dona il.legal

 Ramon Termens , despres de Joves, Catalunya uber alles, El mal que els homes fan o Negro Buenos Aires, es posa de ple en la prostitucio i les seus antecedents o consentiments com la tracta de blanques,  la immigracio, les deportacions, el sistema policial en un entramat politic que no apren de les pagines viscudes. Per aixo, el director que no presenta les seves pel.licules per menys de mil euros, filma a dos foranis, que conmovedors amb les seves terribles histories que emocionan, tambe ho fan en els telenoticies, pero que dubto que convidin a reflexionar i poc  per resoldra res manera inminent. Caldria explicar, potser facil o no, perque la camara es mou diferent davant dels centres de Acollida i Internament. D'aquesta manera s'entendria perque es didactic `pero desmesurat i tan poc escabros amb la corrupcio per exemple. Un advocat que defensa la no deportacio d'una noia kosovar, la troban morta el centre on es confinada. Una amiga nigeriana de la morta, l'ajudara a  lluitar en l'impossible que es treure l'aigua clara del tunel dels serveis sexuals de pagament que utilitza tota mena de estratagemes i mentires. Corren per el baixos fons del entramat estatal durant dues hores, Yolanda Sey, Gorka Lasaosa, un mes que digne protagonista, Daniel Faraldo, tambe guionista, Isak Ferriz Godeliv Van der Brant, Angels Bassas, Boris Ruiz, Montse German, Josep Maria Alejandre, Klaudia Dudova, Cavid Arribas i Adeline Flaum

el arte de volver

 Macarena Garcia, la protagonista, una dona amb un passat , es l'eina que utilitza Pedro  Collantes en la seva correcte primera pel.licula per explicarnos la confusio que ens produexen els canvis siguin del tipus que siguin. Potser mes endevant en la seva carrera, hauria de tindre mes cura d'alguns dialegs d'alguna forma irreals que els actors afronten amb valentia i seguretat. I com que tots segueixen per la mateixa via, Nacho Sanchez, Ingrid Garcia-Jonsson, Mireia Oriol, Luk Peros o Celso Bugallo, crean una espiral que reforça les fugues del guio de Daniel Remon. Com si fossin Sketchs, facils d'empassar, les inexactituts de les sequencies, a traves de les interpretacions , es fan realitat mencionan temes com la incomunicacio, le veritat del cinema, l'afectivitat de les persones. El premi ,de moment, el cartell de "Feroz". A Venecia es va presenta Macarena, que es una noia que torna despres de 6 anys a Nova York, a casa per asistir a una audicio que li pot arreglar la vida. Pero en els primeres 24 hores a  Madrid, un seguit de trobades, li remenen els records, es planteja el futur la familia, els amics i aprecia la valua de les despedides. 

Nieva en Benidorm

La neu ofega la sorra en la pelicula que ha dirigit i guionat Isabel Coixet, possiblement la directora catalana mes llegida. Recorda que algu al principi de la seva carrera li va pronosticar que rodaria a Benidorm tot i la seva incredulitat. Tota la saudade que intenta transmetre en una poblacio costanera, el suspens que es decante mes per una historia d'amor i una de les responsabilitats que aixo sigui aixi es dels Almodovars productors del film. Es veu enseguida que els colors pastel del Pedro, inundan la pantalla, desactivant el guio, segurament no tan ferri com seria, davant l'allau de frases fetes i que no portaran al protagonista a trobar el seu germa, capitoste de la simple trama mafiosa del feix de pisos i apartaments malmeten el litoral. Igual que els 4 flocs de neu que intenten emblanquinar la platja la "nuit". Supleixen les dubtoses declaracions del temps, per una historia express fets de ferides per la vida, Timothy Spall, directament de la gran Bretaña, l'home mes calid de la interpretacio europea,  y Sarita Choudhury, directament de les ballarines de barra. El solitari i metodic obsessionat per la metereologia, jubilat anticipadament del banc de Manchester, s'en va a  buscar el seu germa desaparegut sense indicis. Alla coneixera una dona, socia d'un club el germa, que l'ajudara en la recerca i que el fascina, no sense abans haver se patejat tot el litoral.  La Coixet en comptes de dir li a Almodovar, "jo ja t'he avisat", com el mafios de la carnisseria, no tira pel dret com volia i s'abandona al borrall de coloraines que demana la produccio, fent amics  als amants, i tornant al triangle morbos, en una cosa romantica vulgar. Barreixat en el guio els interiors noche amb sentiments trobats, no es diu ja us ho fare ho, pero ho acaba com pot. La camara certifica que Benidorm es el Las vegas de la costa llevantina i que el mes potent de tot plegat es l'aigua del mar.Entre els actors una punxada en la carrera de Carmen Machi, policia obsesionada amb la presencia de Sylvia Plath als anys 50, i amb menys incidencia, Pedro Casablanc, Anna Torrent,Edgar Vittorino, Leonardo Ortizgris, Marc Almodovar y Kiva Murphy

Cielo de medianoche

 Si Calparsoro arriba fins el cel. si veies el  cel del Georges Clooney estaria fins el gorro. Demostra la película del actor mes cafeinat des de el 2016 en exclusiva , que la gravetat te alguna cosa a veure amb la tensio, el suspens, la mortalitat, la paternitat i l'efecte d'espant d'alguns sustos en una llunyana estacio espacial tipus 2001.Si que el silenci, que no pesa, ajuda a fomentar el s sentiments i la emotividad. Aixo pasa quan un cientific solitari, que ve de Gravity, Apolo XIII, Contact o Solaris,  trova una nena abandonada a qui ajudara a sobreviure fent dinars i sopars. Felicity Jones, David Oyelowo, Demian bichir, Kyle Chandler, Tiffany Boone, Caoilinn Springall, Ethan Peck o Tia Bannon, procuraran despres d'un desastre ecologic, que el cientific abandonat voluntariament, pugui o no avisar a una tripulacio de austronautes no tornin a la capsula del Artic. I amb aixo el guionista Mark L Smith, basat en la novela de Lily Brooks Dalton, ja te dos linies d'investigacio. La de la nena que te que sobreviure a la neu glaciar i una accidentada misio espacial paral.lela. El que falta ho omplenen de flash Backs. Molt aviat, els credits hauran de parlar del Flashbackista per la inmensa quantitat que s'intercalen a les pel.licúles actualment. La critica de Chicago no s'ha fixat en aquest detall. Huston, Tenim un problema

DE Gaulle

 Es dificil ser autocritico de uno mismo y por lo mismo de su patria o pais. Gabriel Le Bomin, toca asumptes personals del presidente de la part no colaboracionista de la França ocupada, amb una ambicio desmesurada  i que en la seva participacio final en el desembarcament de Normandia, no sols no va col.laborar sino que empes per la seva gallardia, en el cas d'una victoria com va ser, volia ser el primer en parlar a l'Europa alliberada. A partir d'aqui sempre va tenir por, des de Clichy de la resistencia francesa que  creien que el que hagues volgut el general es ser no Napoleo sino el Furher. Rodat com un heroi academic, la falta de materia critica mata el film com els atemptats no explicats que va sofrir. No podia soportar que els aliats arribessin a Paris des de la mateixa França, com destacan els guionistes (Valerie Ramson Enguiale) que sort en tenen de la freda interpretacio de Lambert Wilson. Per pendre partit, el 1940 el matrimoni De Gaulle, s'en van una(Yvonne) a Paris per exiliarse amb els tres fills i el general a Londres a veure si pot treure el nas en una guerra cap al seu final que no havia fet mai seva. Un retrat dur i potent que nomes devia aixecar la moral de la tropa encara no recuperada del gas del 14. Perque aixecar la camisa a Ike Eisenhawer, no. Desfilan en front a De Gaulle, Isabelle Care, Olivier Gourmet, Catherine Mouchet,Pierre Hancisse, Felix Back, Tim Hudson Phillipine Leroy Beaulieu, Tim Hudson, NicolasVaude,Gilles Cohen, Sophie Quinton, Laurent Stocker y Alain Lenglet.

Dear Werner (Walking on Cinema)

 Els documentals sobre viatges realitzats per els propis protagonistes sempre tenen un plus de  valor afegit. Es el que pasa amb aquest homenatge de Pablo Maqueda a Werner Herzog, a qui admira des de 1975 repetin el viatge que l'axalabrat i complexe director tambe va realitzar. Emotiu, naif, potser excesivament ceremonios, posa el seu gra de sorra per fer mes intim el cinema amb majuscula .L'unica falla del film es que de tant que el director es vol apropar a la figura complicada de l'estrella acaba calcanlo i perden aixi retorica, reflectint desanims i aplaudiments, epica i reflexions,  per el que va ser nominat al premis Feroz. El 1974, Herzog va caminar de Paris a Munich, pensant d'evitar la mort de la seva protectora Ñotte Eisner. Maqueda va fer el mateix com a mostra d'admiracio i respecte aun dels directors mes discutits del nostre cine europeu. Destaca tambe la musica de Jose Venditti.

Scarlett el 2021

 Feia temps que volia fer un canvi. El nom del blog es dificil de canviar despres de casi 6000 entrades. Si que voliem arribar hi per fer lo en catala, encara que donem mes feina i mals de cap als soferts correctors i correctores del "9nou" que tan cordialment han acollit a l'Scarlett i als seus escarafalls de vegades. Esperem que aquest resum dels 15 anys de vida del blog no us faci perdre el gust per el bon cinema encara que us hagi copsat i enganxat del tot el nou mon de les series. 

Scarlett diu “6000” Uff”

A Caro diario (1993), Nanni Moretti tortura a un critic hospitalitzat mediant la lectura de una de les seves propies critiques. No es veritat que si odies el cinema de terror tens una mort mes terrible,  tampoc que les revistes de cine i especialment les pagines de critiques cinematogràfiques  es facin servir de paper higiènic; Joan Salvany, en endavant Scarlett, ha fet enfadar a directors concretament catalans, que  quan els has de veure, et diuen.”!.Ah, tu ets aquell tan “amic” meu no?”.arriban a escenes desagradables com empenyer a la primera actriu perquè no la saludi a la gala  de presentació del film, al limit fins i tot a una certa violència. La critica, el comentari cinèfil m’agrada mes, es buscar el dolent de la pel·lícula si n’hi hagués. El dolent però no pot ser el crític que normalment quan roden no hi es. El crític es vist com un devora films, el que recull els residus d’una feina/obra que te com sabeu moltes fases, des de la idea fins l’exhibició. Es titllat de sense anima, un subjecte frustrat perquè no ha pogut ser director. Haig de dir que els ho van aconseguir, valdria mes que no, Truffaut a banda. Els comentaris que he rebut al bloc m’han definit com un amargat, que canvies de feina i que cada paraula era verí. Comentaris que venen des de l’Opus a la Xina, passant per cineclubs llibertaris italians o revoltats ucraïnesos. Un paisatge de negativitat amb excepcions notables, provocat perquè moltes cròniques les començava, amb la paraula NO aixo , no allò...; Però Scarlett  sol mostrar una actitud positiva davant les pel·lícules que posa al bloc  i la seva duresa li va proporcionar alguns 15 dies sense sou o allò de “pren-te unes vacances”, si ets dur, o et deien tou els teus followers si volies ser mes curos, i cerquen un altre crític. Penseu que nomes un 1% de lectors de diaris llegeixen sencer el comentari de seu crític preferit. Deia el director d’un diari que la critica no importava ningú. Que hi havia masses i que amb 20 línies del diari tenien que tenir-ne prou.

Però Scatlett, amb una agudesa i netedat transversal que es diu ara, com li reconeixia el Figueres en el pròleg del llibre “Criticules i pel.litiques” que sembla no ser normal en la critica mes “professionalitzada”. Respectada però poc, per la seva diversitat laboral per la professió oficial, possiblement ha patit malalties d’estrès en diuen com pròstata, ronyo, esbufec, hernies, pulmó i vista. No de haver vist quasi 16000 pel·lícules, algunes en “vigilia” sinó per candides. Presentat el seu primer llibre amb 1000 comentaris al DdB, va tindre la oportunitat, de donar les gracies a Jaime Camino, presentador, la família que havia patit la filia cinèfila, al mestratge de molts, però citem al Guarner. Nascut el 1 d’abril, l’ Scarlett el 7 de juliol del 2007, ara nomes li queda per saber de quina pel·lícula no escriure o quina serà la darrera que ho farà o podrà veure i la patirà.. El text de la tomba podria ser, “dubto , molt que allà on vaig, hi hagi pitjor cinema que aquí”.

Joan Salvany nascut el 1949 a Sarrià (BCN) va fer la seva primera critica al El Ciero Universal, “La chica de 15 años” estrenada al  cine Montecarlo el 1988. Recordo la carrera il.luisonada  del cinema al diari. Abans havia publicat en revistes socials  o d’ entitats. Cada any entre pelis y documentals podia arribar a 400 cròniques. Actualment Scarlett publica al El 9nou, paper i digital a mes d’altres digitals. Entre diaris Scarlett presentava un programa de radio, “Set de cinema” de dues hores setmanal fins 500 programes i que va patrocinar als desapareguts cines Casablanca, “Happiness” de Tot Solondz el 1998. Haureu trobat que parlo poc dels actors. Us dire perquè. Primer tenen uns noms complicadíssims.(Trien Dyrhelm per  exemple, no es rock hudson). Desprès que si en una pel·lícula has de parlar de l’actor que s’ha posat la  pel·lícula a l’esquena, amb un risc notable de cremar se, ja podem plegar. Perquè això vol dir com a mínim que no hi ha direcció ni guio mínim intel·ligible. Màxim citar-los que han fet abans i algun premi si el tenen. La  critica no te que salvar una carrera artística, que ja ho farà el seu manager si ha d’anar a classe, perquè sinó s’acaba dient que aquesta peli es de Ava, quan en el fons son uns instruments mes en el plató, l’únic que amb mobilitat pròpia  i que se li fa elogi si arriba a l’hora. Scarlett sempre ha preferit estudiar el seu comportament a la historia i comparar lo amb la vida mateixa. La mirada neta del cronista te que ser a mes global  i amena per vislumbrar les intencions del Dire , las seva capacitat o no de comunicar, fer riure o plorar en la mateixa pel·lícula, per que sinó es com si haguéssim anat a una conferencia de medecina quàntica. Proposava Scarlett una Visio amplia del tema, la qualitat de la narració. No farà mai, a no ser imprescindible, omplir la crònica de cites, obres i referències, sempre dubtoses quan es opinió i amb lo que el cronista ja te 10 de les 20 ratlles de la crònica escrita sense mullar-se. Si el lector vol documentació hi ha el Google, la Vikipedia, l’IMDB i tot el 3.0 que vulguin per provocar emocions els espectadors. Sarlett ho intenta explicar com si ella mateixa estigues a la fila 7, i així mantén un estil, d’humor, mes aviat d’ironia. I queda poc mes, ara que considerem que una sinopsi ja es un espòiler. Quan de fet  el final el podem haver vist fa uns dies per el carrer.  L’estil diferent, i si una mica rebuscat per intentar donar  li una patena literària i que apart  tingui el seu propi valor com a peça. Evita de semblar pedant en cap moment i si entra a fons en la part tècnica, pocs crítics han fet de foquista per exemple,  tot el que guanyes en claredat o perds amb profunditat. La qualitat del text ,fa la crònica mes punyent. Com al film i  es mes difícil que el cine, també ha de fer riure i plorar, però això si, nomes en 25 línies. La critica no te premis ni casi els dona i si els dona no tenen mes repercussió que el sopar on es decideixen. El crític s’acaba de formar bategant se els festivals d’arreu, adormin se a les pelis iranis i descobrint pel·lícules que mai veure ningú. Si a la direcció no pot arribar quasi mai, si que acabem fent algun guio que també possiblement acabarà en  res I Scarlett quan ho deixi tampoc tindre cap festicine amb el seu nom. S’ha de dir de l’Scarlett que desprès de deixar no gaire be un film, poques vegades per no dir mai, ha tingut que rectificar en algun concepte, ni ha descobert la sopa d’all en un segon o tercer visionat. Scarlett, com tot crític ha de  tenir una passió malaltissa per el cine. Al seu bloc li sap greu tractar malament una pel·lícula d’ Spielberg quan es un dels grans mestres de la industria. Com gosa a carregar se una peli d’un gran que a costat ,milions i milions de dòlars.

Pero es perquè no les entén i es molesta. El cine el tindria que entendre la gent /públic, a la seva manera. pero tothom. I finalment te una ultima preocupació Qui tornera a convidar la al cine, quan aquest balco al mon estigui  tancat?

Serveixi aquest article commemoratiu del sexmil·lenari de  “Francament Scarlett m’importa un bledo” per donar les gracies a tothom que m’ha seguit d’alguna manera. Llegint unes Líneas de la ressenya, ja procurava Scarlett que quedes clar al principi o escoltant els programes de radio i no us dic als que vareu comprar el llibre. Segur que sou els millors lectors que un cronista pugui somiar.

Tampoc vull que aquest, ara ja m’està quedant llarg diria el cap de redacció, soni a desbastida de res. Nomes que l’ Scarlett ja no us vindre al darrera i si la voleu veure l’haureu de buscar que no serà difícil. Continuarà amb els seus visionats diaris, cinema d’estrena, clàssics oblidats i peces de col·lecció que mai  has tingut el temps paciència d’enfrontar s’-hi

I aquí aniria la foto que mai veureu i no esta al núvol dels arxius d’aquesta obsessió de col·leccionista. Es el santa santorum de la coleccio

I mai em quedara temps per la televisio, algun programa gastronomic, las series famosas (nomes Dallas, The Grown i Goodless, Nisaga de poder) ni  els video jocs. Ara tot es mes lent, com els westerns que m’agraden. La meva Salutdeferro esta sortin amb un senyor que es diu Parkinson i sembla que de moment no els hi va malament del tot

Perdonareu si alguns dies no estic al corrent de la actualitat pero es que Mr.PK es molt adsorbent, tan, que et paralitza de vegades . Per aquestes ocasions us recomano el cine, es l’únic que us pot portar mes enllà dels vostres mals. A mes gestionar un estoc de 17000 pel·lícules en diferents formats i una arxiu al núvol de 6000 revisions distintes, i llegir, el diari o el que sigui, convindreu que es una feinada.

Durant anys vaig retalla i guarda les critiques que sortien als diaris. Ara son papers mal tallats plens de pols a maletes,carteres o caixes  velles. Ara tot esta al nuvol. Pero el dia que vulguin apagaran la llum i es perdera tot. Per això es important la transmissió oral, allò que fèiem els anys 50 d’”explicar” les pelis amb diàlegs i tot, casi en temps real. Estimats cinèfils. Espero que encara ens veurem per aquí. Si no pots passar, busquem que  jo estaré alla. I quan ens veiem riurem i plorarem abraçats a la pel·lícula que mes ens agradi als dos. Gracies per el viatge i ens veiem qualsevol dia a la sortida de qualsevol sala.