Fellini de los espiritus

 Documental dedicat a la part mes espiritual del gran director italia de Selma Dell'Olio, presumin segurament que Fellini l' home ja havia estat analitzat a "Entrevista". Es una passejada per la obra mes sobrenatural del artista arriban a tocar els aspectes mes irreconexibles del seu, grandios per molts, cine. Bons arxius y un habilidos montatge, faran les delicies dels que tinguin que fer un treball sobre el mestre. Els intelectuals i estudiosos experts en Federico Fellini trobaran a faltar potser la part mes experimental i futurista del inclasificable personatge, pero la sensacio es que s'ha guardat per un paranormal homenatge en el futur i colocar lo , per si encara no hi es, al nivell de mite. Profundament enamorat de la vida, Fellini buscava el verdader significat de la seva. Nascut el 20 de gener de1920, en el seu centenari, Dell'Olio, investiga el que ell denominava "misteri esoteric" i que cercava inventant possibilitats, altres dimensions, viatges, i tot el que alimentava l'esperit i la ment. I que ell va inmortalitzar tant a "Julieta de los espiritus" con "E la nave va". Algun gracios dira, si igual que "amarcord". 100 minuts que queden curts i on intervenen una vintena d'intelectuals entre ells, Gianfranco Angellucci, Filipo Ascione o Leoneta Bentivoglio.

La maldicion de Lake manor/ The nest (Il nido)

 Historia nomes apta per gotics recalcitrans que Roberto de Feo (autor del original), ha convertit, se li reconeix la habilitat, en una fantasia de posar els pels de punta. Res original d'altre part. Es la magnetica Ginevra Francesconi. qui toca totes les teclas del piano del horror. Amb una produccio que el segle passat haguessim admirat i lloat ara mateix, dona una sensacio de florit, com de ja vist. Es Com un renec a la tradicio del cine de terror italia, a la colla de Damiano  Damiani, sols que mes pretenciosa. Agosserada en quan creu que amb la banda sonora aterradora i algunes frases de Edgar Allan Poe pot elevar la seva inapetencia.  I per sota de tot, una historia d'amor escrita abans d'hora entre adolescents brillants que tornen a salvar la funcio. Un nen paraplejic (Maurizio Lombardi), viu amb la seva mare(Francescs Cavallin) a Lake  Manor, (Torino, Italia) en una  casa allunyada (Carpeta cases encantades) de la civilitzacio com totes on pasen coses estranyes. El nen , espantat, deprimit, i frustat perque no pot sortir mai de  casa, veu el cel obert quan una noia que el cuidara li fa veure que te que millorar la relacio amb la seva mare. Mare que amaga un secret que sorprendra al nen i la cuidadora que  confirmara les sospites que ja tenien. Es sorprenen tambe Justin Korovkin, Gabriele Falsetta,  y Massimo Rigo.

el profesor de persa

 No deu ser facil rodar pel.lícules de camps d'extermini. La tecnica actual no pot tapar, tampoc vol, l'absurditat de tot plegat. Com si fos una visita guiada al camp de concentracio, Vadim Perelman, barreja amb suavitat les poques alegries amb el enorme desastre que nomes ens faria plorar. Pero com a tota historia dramatica, son els personatges que et situen al interior, evitan que els cops de vent, facin naufragar la barbarie. Totes les pel.licules dels terribles fets contra els diferents, mantenen una tensio, rabia, i decisio implicita de venjança amb secuencies que semblen inverosimils pero mai busque la complicitat ni la broma. Estrenada a Berlin a Valladolid i Sevilla amb premis, ens presenta la França de 1942, on es arrestat per les SS  i enviat com tants d`'altres ays camps alemanys. Es salva de la mort enganyan als caps del camp dient lis que no era jueu sino persa. Pero logicament un dels oficials li demana que li doni clases del idioma que no sap. A partir d'aqui es desenvolupa una relacio sino d'amistad, si que apaivan la veritat sobre el seus origens. Nahuel Perez Biscayart, Lars Eidenguer, Leonie Benesch, Jonas Nay, y David Schutter amb Peter Beck son alguns del protagonistes del film que relaxa la por.

23 paseos

 No confondre amb 23 pasos de elm street. No. Son 23 paseos que fan junts, un home y una dona de edad madura quan es coneixen en un parc.Al qual se li treu poc profit a diferencia del "un banc al parc" d'Agusti Vila. Paul Morrison, director popular e intimista, que no indigest y sensible, explica l'home, la trobada casual, el desenvolupament de l'amistat, per acabar en l'amor tarda pero ben vingut de la parella. Dave Johns i Alison Steadman buscan en el fons de la seva interpretacio la tendresa necesaria per fer creible la seva incipient relacio, serena en la conexio, que les caricies siguin sexe, i  si s'arriba al orgasme , que sigui amb humor. L'unic que queda una mica llarg al film son els passeigs quan estan a punt de perdre's. El tema, tan  vell com els protagonistes, i filmat en diverses ocasions tipus "mai es massa tard" els acompanyen en la seva soledad, traumes, ansietats, dolors i economies minces, Rakhee Thakrar, Natalie Simpson, Oliver Powell, Vivienne Soan, Bob Goody, Marsha Millar y Graham Cole. Tota cupula de felicitat te un final. Reventen, les experiencies a l'esquena, ferides i mal moments viscuts. Sobre tot, que no s'oblidin de seguir passejant els guapissims gossos, que es preocupen quan els senten alçar la veu.

Robin's wish

 TTylor Norwood, de la ma de Susan Schneider, la dona de Robin, presenta una que mes veritable historia de la mort/suicidi del carismatic actor que posa els pels de punta fins a donar llum  un  episodi mes brut de la civilitzacio humana, per la porqueria que li  havien tirat al damunt. I aixo es un retrat, documental , atractiu, valuos i emotiu per lo doloros de la malaltia desconeguda que el va portar a la valentia/cobardia que es la autoeutanasia, doncs ja ni es reconexia els darrers dos anys de patiment. La autodestruccio del cervell no es droga, ni sexe ni depressio . Tant interesants son les reflexions dels convidats , que trobem  a faltar fills, amics, companys de plato o productors. Un clatellot a la premsa poc curosa amb un tema , el mes delicat de les vides, que va destruir al alegre Williams i que estripa la conciencia del espectador que va disfrutar el seu art. A banda de la rehabilitacio social del comic, dona el documental força informacio fins i tot cientifica sobre una nova enfermetat desconeguda. La lluita  contra la malaltia neurologica imparable que una imposible fermesa no va poder esbrinar ni deturar. 

Uno para todos

 Amb un titol d'Artagnia, David Ilundain s'atreveix a tocar el tema "mestres", sense ser Tavernier. Lleugera, que no fluixa, amb poques emocions pot mantenir el somriure en el espaiat public, gracies a David Verdaguer, que ilumina amb ofici (porta 29 pelis), el seu personatge de profesor suplent. Els nois son copies o caricatures que jugan, ens ofereixen una acceptable film reflexio sobre el bullying, amb un guio de Coral Cruz, com si fos el mes natural del mon. De manera flonja pero, pasa per damunt de molts altres conflictes, cosa que per una vegada, no necesita  fer sang per subratllar   el film. Tan ambiciosa com modesta, permet aprofundir en els papers dels actors, molts amateurs gracies a un perfecte treball de casting. Hi van passar Patricia Lopez Arnaiz, Clara Segura, Anna Labordeta, Betsy Turnez , Jorge Pobes i Valeria Endrino. Un profesor substitut es el tutor d'uns joves de sise  de primaria d'un poble que no coneix. Un dels problemes que se li presenten es la nouvinguda d'un alumne malalt que els companys no volen que torni. Els premis Forque i Feroz, la fan imprescindible per la canalla d'aquesta edad.

Las brujas (de Roald Dahl)

 La versio de Tim Burton era dificil de millorar. A Robert Zemeckis, amb una edad, li costa mucho regresar al futuro donde se deja la magia  del original. La creatividad de Roald Dalh sale al rescate del autor del guion, Kenya Barris i Guillermo del toro. Amb Anne Hathaway, la pel.licula, tanca el darrer producte d'un Zemeckis, en el cim de la seva carrera, brillant la imatge, ludic el ritme, que diu molt de Octavia Tracy, Stanley Tucci i Jazhir Bruno, Chris Rock, Angus Wrigth, Philippe Spall, Simon Manyonda, Jonathan Livingstone, Morgana Robison, Jon Prohfet i Charles Edwards. Las brujas rodeixan la tomba de Dahl, comentan que, gracias a ell, el film es clarament familiar com es veu al revelar la sinopsi. Tendra historia d'un nen orfe que el 1967 s'en va viure amb al seva avia a Demopolis, Alabama. Es veuen hostigats per unes bruixes guapes pero dolentes, tan, que la lluitadora avia marxa del poble per anar a un hotel de luxe arran de mar. Pero la desgracia els persegueix. Al mateix moment d'arribar, apareix la gran bruja Hathaway, que d'incognit, ha reunit als seus colegues de tot el mon, per portar a terme una serie de terribles atemptats. 

contagio en el mar/sea fever

 El titol no es  culpa de Neasa Hardiman. Com sempre del exhibidor, pensant en el calaix, i aprofitant grotescament la actual pandemia. Primer film d'aquesta directora irlandesa decepcionan en el seu guio, pero perturbador en la seva atmosfera. Un guio que quasi enfonsa la pel.licula de bona produccio i millors interpretacions. Ens fem creus de les possibilitats que dona per espantar el fons del mar,  escalfat amb les aparicions de Connie Nielsen i Dougray Scott. Aixo amaga la falsa proposta de que els monstres espantant mes si son mes grossos. I com mes grossos mes costen d'omplir. Tot i aixi no aporta res a les aventures marines, el terror submari, el thriller amb "patos de bucejar",ciencia ficcio i intriga. Va poder entrar a Sitges 2020 per la porta d'alguns efectes tecnics que ajudaban a cohesionar la critica. Una embarcacio irlandesa, es perd al mar i a mes a mes, un virus els infecta tota l'aigua potable del veler. Mas naufragos, Olwen Fouee, Dag Malberg,  Elie Boukaze, Ardaln Ismaili y Hemrmione Cordfield. Ah, i el calamar gegant que produeix uns mocs verds, originalment causants de  les morts dels llogaters del vaixell. Prestatgerie de la Serie B

Wendy

 El pais del Nunca Jamas, refugi de Peter Pan i algun que d'altre pirata bo, es el que es construeix el dibuix Disney per viure millor. Pero Benh Zeithlin tindria que saber que els nens creixen, tenen fills, pero els films tambe envelleixen, i amb aquest joc horizontal, nomes amb el seu talen et descobreix un mon fantastic. Una bona manera de tornar a explicar Peter Pan, humanitzan els trolls que surten del mar al Pais imaginari. Pero els comptes s'acaben, encara que aquest  dura 111 min. i al final, quan el discurs es complica, surgeix la imatge del dibuix d'or, amb personalitat, original, amb tocs de nova llibertat que no sempre som capaços de comprendre. I molt menys d'anar hi sino surts amb la colla volant per la finestre de Sitges per exemple. Wendy tambe voldra creixer en aquesta illa  misteriosa on el temps s'ha aturat.Desde Sundance, els nois amb nervi del pais del Mai Mes,l 'ajudaran a recuperar l'esperit de la seva familia, l'alegria de la joventut amenaçada. Podria Zeitlin haver hi posat mes poesia, mes espais naturals, mes aventures i cridoria, pero dues hores son poques per tans colors voladors com Devin France, Gage Naquin, Gavin Naquin,Yasua Mack, Shay WalkerTomie lYnn MIlazzo, Lowell Landes, Ahmad Cage y Romyri Ross.

my mexican Bretzel

Hi ha pel.liculas que cavalquen entre l'assaig i el documental i com a sella, el poder d'una imatge perfecte. El film de Nuria Gimenez Lorang, restaurat pulcrament i amb una conservacio notable, busca la bellesa com a efecte final. Un joc de erzenmeyers i pipetas que reclamen la participacio del public en una mena de quimica emocional. Pots pujar a qualsevol de les seves imatges per transportarte a un mon construit nomes en el nostre imaginari, on l'espai i el temps no existeixen. Una directora oferint un treball molt teoric, abocada a la disciplina abusiva de les imatges, que exposa la seva poesia en l'ampli ventall de greus (silenci) i aguts(cops d'expresio) de la melancolica banda sonora. Ara suau, ara estrident. Una confusio que es dilueix a mida que avançan els 73 minuts de magia cinematografica. Podem referenciarla amb Guerin o Erice per la seva creativitat experimental. El comu denominador d'aquests artistes del  celuloide domestic es poder admirar,  festejar la bellesa del nostre mon a traves d'ells. Aixi ho van veure tambe   a  Montreal,  Guanajuato, D'A BCN, Gijon,  Rotterdam i el Feroz (2019-2020), on van rebre mencions i premis. El diari intim d'una dona de clase mitja-alta es ampliat amb els videos porno casolans que li graba un ric industrial, el seu marit, ex pilot d'aviacio, entre 1940 a 1960. Un classic romantic europeu per viatjar per els sentiments del segle passat. Basat en la vida dels seus avis, la directora va trobar 30 hores d'aquest material a Suissa. El matrimoni Barrett, veritat o mentida, s'enamorant a Mallorca i alli mateix, la dona confesa al "camara" constant, la infidelitat. Viatjara amb la parella a Venecia, Paris, Zuric, amb hotels bons i menjar be.