Sis nits d'agost/Lluis Maria Xirinacs (2022) 90 min.

 Despres de sorprende amb Els anys salvatges, documental sobre les diferents etnies infantils al mon, i estrellarse amb la imposible L'ofrena, ataca ara, Ventura Durall un del temes mes dificils del cinema i de la vida, Intentar explicar perque el suicidi, o millor l'autoeutanasia. I aquest cas hi ha molta documentacio de vida,, menys de la preparacio per la mort i encara meys en explicar els ultims sis dies en  soledad. en sis dies d'agost, en guio de Jordi Lara. Un fet tan gran i de moment inutil com donar la vida amb 75 anys (el 2007)per una causa que logicament no pot explicar el film, Manel Barcelo tampoc,queda emboirat en els montanyes catalanes,que el filosof, lluitador, sacerdot i mestre activista per la llibertat va elegir per enlairar se encara mes. Potser Marta Marco es la que viu amb mes intensitat en un complexe paper. I han sequencies que semblarien extretes de "Crims", mirada acurada d'aquella caixa de records i fotos, ampli comentari de la autopsia, i encara durant la seva ascencio  al cim  trova tres personatges intrascendents, (Quimet Pla, Gonzalo Cunill) que a banda de constatar la trobada, poc mes poden aportar. I tot aixo ho te que lligar, caminant, Anna Alarcon, que localitza les ultimes caminades, tot identificant paisatges de les fotografies. Lleugera pincellada a la seva relacio de dos anys i unica a qui explica be el pla i que es veu que es quan va ser realment feliç. No pasa res sadic, ni tremendiste i aquesta normalitat a l'espectador de cine el refreda. I els actors, els altres, son com pastors que acompanyen als interesats com a les vaques, en repos i silenci. Un guio doncs buit, ja he dit que era dificil,  al que li manca "chicha", I mira que n'hi habia en qualsevol de les branques del protagoniste. Els fets no van ser viscerals, pero la epopeya i el sacrifici, sigui quin sigui el seu significat, tenia que ser ho.Una potent historia, que com el que explica, esta desaprofitada. Posiblement hom recordara el dia que la mare  ens va preparar el "bocadillo" per anar a seure a la vorera de la Model. Molts, masses, ens el varem menjar abans.

(La fotografa de) monte verita (2021) 116

 Un film realista que encara que amb una base verdadera el guio de Komelija Naraks, intruce el impresionismo fotografico realista de la mano  del suizo Stephen Jager. Con lentitud pero precision suiza, el film avanza lentamente hacia un manifiesto frio pero eficaz en el que goza particularmente con el montaje Ni rompiendo las mas elementales reglas del cine moderno, i l'esforç d'alguns actors   de fer ho desmanagadament, el film es mante dins del marc correcta de l a logica narrativa. Maresi Riegner es una mare jove que no vol res mes que alliberar se del seu paper social i d'altres limitacions de la societat de l 'epoca imposades. Fuig a un sanatori del canton del Tesino on es dedica en cos i anima al seu de cos i esperit. Aviat se li presentara la ocasio de decidir si torna a casa seva a la vida d'abans o es queda ocupanse de la mateixa renuncian  d'latres coses mes humanes o mundanes

Maria Chapdelaine (2021) 158 min.

 Sebatien Pilote, (La disaparition des luicoles, Le demanteleme,o El vendedor....) si heu vist alguna de les seves obres anteriors haureu observat que es un director sense guspira, i aixo que no te el do de l'atraccio i que com a molt es un producte de qualitat televisiva, sempre li queda el sentit de l'elegancia. S'ha fixat evidenment en els grans del cine i d'aqui alguns plans de gran bellessa visual. Pel.lícula de contemplacio quasi mistica i que es suporte perque ho ha embolcallat amb gran sensibilitat i delicadesa. Per alguns nomes s'admira els grans paisatges, la magnificiencia visual i la natura ferotge. Antoni- OLivier Pilon es una noia de 16 anys uqe viu amblaseva familia en uns terrenys a prop del riu Peribonka, en el Quebec rural, a principis del 1900. Pioners com son s'encaparren en fer retrocedir el bosc, en una llar on ni el cansament de cada dia i l'esforç fisic fa trontollar  el caliu familiar.Antoine es trova en un veritable compromis quan s'enamora d'un caçador de pells i llenyador, lliure  Sebastien Ricard, d'esperit i que li promet  tornar a la primavera per casar se amb ella. Mentre Robert Naylor, tambe arriba a la granja, oferint li una vida mes regalada i comode a una ciutat dels estats units. El guio del mateix Pilote es basa en la novela de Louis Hemon.

un heroe samurai, la leyenda de hank (la leyenda de hank Paws of fury) (2022) 97 min.

 La creativitat te aixo: la excesiva es tonta, o es maleten pero el bo de Mark Koetsier amb Robert Minkoff i Paul Chris Bailey i quatre guionistes mes, fonamenten els seu avorriment o exit el que podria ser una copia estereotipada dels sistemes de vida orientals, amb un enfoc en el que res es ofensiu. Jugant amb tots els referents, navegant entre pares i fills per contentar a tothom. logra congeniar ,la cinefilia i la infantesa. Plena de missatges atrevits, amb curiosos consells per aconseguir l'equilibri entre l'ccio,  i malgrat que els acudits superficials la majoria no funcionen perque ratllen l'absurd.Si fos cinema movie, sera un anime del oeste, amb una eficient mirada cap l'original que no t'ajudara a realitzar els teus somnis pero et mantindra  l'esperit descarat de anterior. Hank es un gos encantador am el cap ple de somnis de com convertirse en un samurai que busca el seu desti. Mel Brooks no ho hagues fet millor.

bullet train (2022) 126 min.

 David Leitch, mes que els desenvolupament d'un guio tipus Poirot per desarrolar una historia, sembla que fagi un combat, aqui entre 5 asessins, que mes que estar per la feina, s'escarracen entre ells per que qui assessina millor i qui pot guanyar l'oscar de matar, cosa improblable. Alguna cosa semblant feia a Deadpools, Fast & furious hobbs & shaw o atomic blonde. Mireu que deia Scarlett entre el maig del 17 i el juny del 19. El film sembla tan lliure i embogit, que transtorna per moments en els que la musica son les vies d'aquest tren que no ve d l'orient com el de l'Agata i tampoc seria el de la muerte. I Brad Pitt que ha passat de portar tancs a trens a 300 per hora, ho far fent cas omis dels passos a nivell del cine trhiler. Pitt por ser Jor Black o Tarantino pero no un assesi armat en un espai tan reduit que ho seus o et maten segons l'ordre del guio.En tan poc espai n hi cap la genialitat ni practicament el sentit de l'humor. Em preocupa seriosament que aquesta pugui semblar li a algu intel.ligent o simplement simpatica. El poc espai questiona la trepidant aventura de trobar seient per tan ha de fer el possible per trovar lo. Tampoc puc entendre que la força, la violencia i les propies interpretacions facin que una pel.lícula pugui ser negra. o ajudar pero no definirla i encasillarla. Per si faltessin trets el protagonista cosa, es el tren bala que va "disparat" a Tokyo desde Monoka i quasi sense parades. Brad Pitt, Joey King, Aaron Taylor-johnson, Brian Tierry Henri, Andrew Koji, Hitoyuki Sabada, Michael Shannon, Sandra Bullock, Zazie Beetz i Logan Lerman, fan el cupo de nacionalitas, morts i asessins.

Un novio para mi mujer (2022) 92 min.

 Laura Maña (Frederica Montseny, Te quiero imbecil, Cnocepcion Arenal o Clara Campoamor....)abandona  per un espai de temps el documental, per tornar al cinema on deixa que els actors es llueixin a cor que vols. Distreta comedia d'estiu que s'et desfa als dits com aquell gelat de gel de colors, que quan s'acaba li troves a mancar "xixa". No tinc particularitzat si la calor fa riure mes o menys, pero Laura Maña, fa que els seus personatges riguin cada cop menys. o sia a mes aire acondicionat o fresca, menys rialles. A la historia de Pablo Solarz,- quina força li dona al personatge de Belen Cuesta- i entre tanta rialle , tenia que punxar algun que altre gag. Hugo Silva es vol separar de la seva dona, Belen Cuesta i no sap com dir li. Fart de les seves neures i estirabots constants, fa temps que ha perdut la guspira que el va enamorar. Incapaç de explicarli a la cara contracta a Diego Martin, afamat gigolo dels d'abans, que intentara seduir a la seva dona per que sigui ella la que trenqui la relacio.

Un escandalo de estado/ Enquete sur un scandale d'Etat (2021) 120 min

 Quan la pel.lícula no els serveix o no les agrada, alguns directors,, aqui Thierry de Peretti, els francesos poques vegades. deixan tota la responsabilitat als actors que sempre son molt bons, pero sobre tot i tambe al guio que sol ser una bona peça d'orfebreria periodistica. A les hores el truc es moura o porta el film cap el thriller, espai on hi cap tothom i desde el negre optar per un genere, en aquest cas el periodistic, moment en  que la confusio es total. I ames, gracies  a la modernitat sense el proselitisme dels anys 60-70. L'accio politica, la intriga, i la tensio van molt per darrera dels fets historics i d'alguns espectadors. O sia deixa molts dubtes sobre els fets que vol narrar. Montat amb preses molt llagues, tan que deixa veure les conciencies dels protagonistes i tot s'embolicia fins arribar a la foscor de la nit. L'octubre del 2015, els agents d'aduana francesos, incuaten 7 tonelades de cannabis en el cor de la capital. Aquest mateix dia,Pio Marmai, antic espia amb un passat gens clar contacte amb Roschdy Zem, periodista de Liberation".Li asegura que pot testificar sobre un narcotrafic d'Estat, demostrar ho i que a mes esta liderat per  Vincent Lindon, figura mediatica i policia frances de alta categoria. Encara que al principi el periodista es mostra reticent, el jove periodiste, fa una immersio a la investigacio que els portara als recons mes bruts dela Republica, on hi podrem vuere a Valeria Bruni Tedechi.

Mia y yo, la leyenda de Centopia(la heroina) (2022) 85 min.

 Produccio alemanya d'animacio de Adam Gunn i Mattihas Temmermans, amb les veus de Margot Nuccetelli i Julain Maroun, on Mia descobreix que la seva pedra magica forma part d'una antiga profecia i s'embarca en un emocionant viatge a les illes mes llunyanes de Centopia. I que fara alla? doncs el de sempre, enfrontarse al mal y guanyarse el seu  propi desti.

Shamshera (2022) 178 min.

 En una falsa ciutat de Kaza, un tribu guerrera es empresonada, esclavitzada i torturada prr un autoritari i sanguinari  despota Sanjay Dutt. Rabin Kapoor es l'eheroi de la tribu i llluitara incansablement per la seva dignitat i llibertat.

Men (2022) 100 min.

 Que el mon i en especial l'anglosaxo esta intentant recuperan les seves doctrines moralistes es un a cosa que pot superar la nostra imaginacio. Alex garland (La playa, Civil war, Dredd..) fa que ens sentim manipulats humiliats per reflexionar amb massa sang sobre els terrors femenins, dins el llindar del drama intimista com si fos la casa dels horrors de la Hammer. Una manera de introduirse en la pscicologia humana,amb sorolls i imatges,als que no estem acostumats. Amb el seus excesos ens demana confiança. pero escaldats com estem de diferentes propostes del cine de terror, ens costa molt donar li. Com si hagues fet la peli per ell i els seus amics o el public de la seva corda, Garland s'ofega en el desconcert de la seva atmosfera i amb ell els es actors. Jessie Buckley pateix una tragedia personal i per paliarla  es refugia a la campinya anglesa amb la esperanzça de que el lloc l'ajudara  refer se.Pero algu o alguna cosa que no li vol be, la hostiga fins a convertirse en un mal son, que ompliran els seus records mes foscs i pors mes ocultes.

No tan depressa Jaime Camino. Exposicio (2022)

 Tras múltiples complicaciones de salud que arrastraba desde hacía tiempo y que él mismo contaba en una entrevista, la última de su vida, celebrada hace un mes en su casa. “Al poco tiempo de acabar el documental Los niños de Rusia en 2001, me descubrieron un cáncer de pulmón con metástasis cerebral, y me operaron, entonces salí bien, pero he ido perdiendo facultades. Estoy fuera de servicio como si fuera una gasolinera. El cerebro no te obedece para hacer lo que quieres. Podría escribir otra novela, sí, pero no tengo ganas”.

Había nacido en Barcelona un mes antes de que estallara la sublevación militar que provocó la Guerra Civil. El recuerdo de aquella guerra marcó buena parte de su filmografía. Seis de sus mejores trabajos versan sobre el conflicto. El primer acercamiento fue España otra vez (1969), con la colaboración de Román Gubern y de Alvah Bessie, que había sido voluntario de la Brigada Lincoln y uno de los Diez de Hollywood castigados por su presunta pertenencia al Partido Comunista. Y a pesar de que la película fue seleccionada por el Festival de Cannes, no dejó por ello de sufrir los rigores de la censura.

No fue este el único encontronazo que Jaime Camino tuvo con ella. El de Las largas vacaciones del 36 (1976) fue aún mayor: “Del ministerio llamaron al Festival de Cannes pidiendo que ellos mismos la censuraran, y el festival se negó a hacerlo. Cuando se presentó en el de Berlín, fue premiada, un detalle que las autoridades españolas quisieron ocultar”. A los censores les indignó especialmente la secuencia final, en la que las tropas franquistas y la caballería mora entraban en Barcelona, o mejor, en el pueblecito en que se desarrollaba la acción: “El periodista y mediador de la censura Carlos Sentís tuvo parte de culpa. Fui a verlo y me dijo que todo era mentira, que no era cierto lo de la caballería mora y que había en la película un abuso de banderas republicanas”. El caso es que Las largas vacaciones del 36 a punto estuvo de no poder verse en España. Camino rememoraba que Manuel Vázquez Montalbán la había definido como una “urgente necesidad pública por lo que tiene de normalización del derecho a la libertad de memoria histórica”.

Camino recordaba los rodajes de otras de sus películas fundamentales, como Dragón Rapide (1986), la primera de ficción que se atrevió a encarnar a Franco, responsabilidad que recayó en el actor Juan Diego (“me admiró su rigor”). A la persentacio del film al retaurant del cinema comedia, jo critic novell, em va tocar sentarme davant d'ell i comentar les escenes. Jaime amb la seva exquisida educacio va dir " este no sabe que la pel.´licula es mai". Comentan el film i veient que  El largo invierno (1991), relato de una familia dividida por la guerra vista a través del sirviente, que interpretaba Vittorio Gassman, a quien Camino evocaba con cariño (“estaba deprimido, se había hecho viejo, pero fue estupendo trabajar con él”); la película experimental sobre García Lorca El balcón abierto (1984), con guion de Caballero Bonald, y los documentales La vieja memoria (1978), “la mejor reflexión que desde el cine se ha hecho nunca sobre la guerra española”, como se escribió en su momento, y el estremecedor Los niños de Rusia (2001), repaso a las vivencias de aquellas niños evacuados en 1937 que crecieron y vivieron en la Unión Soviética. Fue su última película.

En 1960, antes de hacer cine, escribió su primera novela, La coraza,que presentó al Premio Nadal, pero que permanece inédita. Y en 1996 publicó Moriré en Nueva York, ( magnifica guio-novela) que iba a ser originalmente un guión para el cine, “pero cuando iba por la página 40 me di cuenta de que me salía una novela, y continué adelante. Dicen que una imagen vale más que mil palabras, pero en aquel momento preferí las mil palabras”.

En nuestra relajada conversación se mezclaron temas y recuerdos de forma espontánea, como los comentarios sobre los inicios de su carrera cinematográfica, amparada en lo que en los años sesenta se llamó “la escuela de Barcelona”, que se enfrentaba al cine de Madrid, “que olía a cocido”. Ya entonces decía Camino que lo que hacían en Barcelona “era aburridísimo, no lo veía nadie”. Suyas fueron entonces Los felices 60 (1963), historia de una mujer casada que encuentra su auténtico amor en el contexto en una sociedad reprimida a pesar de la eclosión turística; Mañana será otro día(1966), que era “muy desenfadada, muy loca”; Un invierno en Mallorca (1969), sobre los amores adúlteros de Chopin y Georges Sand y el rechazo social que sufrieron, o Mi profesora particular(1973), con un jovencísimo Serrat como actor, cuyos “aditamentos pilosos preocupaban mucho a los productores, cuando lo importante es que era un actor insuficiente”.

Con mayor o menor acierto en todas aquellas películas, Camino se empeñaba en plasmar de forma crítica aspectos de la España del momento. Fue un director de cine noble y sólido. De su ciclo sobre la Guerra Civil se ha dicho, con razón, que constituye en su conjunto la aportación más relevante que cualquier cineasta español haya hecho sobre este acontecimiento histórico. La seva filmografia es Dragon rapide  1986 , El balcon abierto 1984, El llarg hivern 1992, Els nens de Rusia, 2001, España otra vez 1969, La campanada 1980, La vieja memoria 1977, Las vacaciones del 36, 1976, Llums i ombres 1988,  Mi profesora particular 1973,  Los felices 60 (1963). Mañana será otro día (1967). Un invierno en Mallorca (1969). 

Despres d'aquesta entrevista del País crec, afegire jo la mitja dotzena de records que tinc d'ell, com vaig fer el dia dels seu falliment, tots magnifics i  entranyables. Com deia ell haviem establert una extranya relacio entre director i critic. El vaig coneixer en un dinar de presentacio d'alguna película seva on varem sortit a parlar de Dragon Rapide i de la que jo vaig fer un comentari critic. Va dir "Este no sabe que la película es mia".  Mes endevant ens varem trovar a la plaça de Salamanca, on Torrente Ballester proclamava la hispanitat de la llengua castellana envoltat de centenars de banderes espanyoles. Haviem dinat amb Mariano Barroso i l'endema o varem fer amb la seva intel.ligent esposa i el seu fill , Teo, a qui dedica Llums i ombres. Per pair ho tot varem donar comte d'un cochinillo a casa Victor. Em varen portar a Valladolid amb cotxe on presentava els nens de Rusia. I recordo, tambe amb ell, un berenar en una tasca amb Eduardo Noriega. Els nostres camins es van tornar a trovar al demanarme 10 pel.lícules per una presentacio al Santander. A canvi em va convidar a sopar a un restaurant de moda de la Diagonal. Pero el mes intens van ser els dies al festival de Troia on li feien un homenatge. El Barça guanyava lligues a Tenerife, el Mateus Rose desaparexia acompanyan llagostes i tancavem les matinades escribin cartes imaginaries  a la platja amb aquella directora venesolana de futur tan complicat. El recordo cridant enfurismat en mig de la projeccio del homenatge per la mala qualitat crec que del so i aturant l'espectacle. Se que va voler convertir alguna amiga meva en estrella del cine i no revelare aquell lloc de l'emporda que no volia dir a ningu perque ens hi trovariem tots. Fa pocs anys escoltava la presentacio que generosament em va fer del meu llibre "Criticules i pelitiques" al Palau Macaya i que amb rigurositat i molt criteri varem preparar al bar que ell sempre feia servir per reunirse a la Diagonal. Un cassette entranyable i el record mes viu que tinc d'ell, pel.lícules a banda. Llegia el seu llibre "Morir en nueva York" i seria una pel-lícula extraordinaria, L'enfermetat el va anar consumint i de mica en mica fensse fonedis de les nostres vides. Ha estat sens dubte, del membres d'aquesta raça que son els directors de cine que m'he sentit mes proper i mes "estimat". Llargues vacances Jaime.