Scarlett diu “6000” Uff”
A Caro diario (1993), Nanni Moretti tortura a un critic
hospitalitzat mediant la lectura d'una de les seves propies
critiques. No es veritat que si odies el cinema de terror tens
una mort mes terrible, tampoc que les revistes de cine i
especialment les pagines de critiques cinematogràfiques,
es facin servir de paper higiènic; Joan Salvany, en
endavant Scarlett, ha fet enfadar a directors concretament
catalans, que quan els has de veure, et diuen.”!.Ah, tu ets
aquell tan “amic” meu no?”.arriban a escenes
desagradables com empenyer a la primera actriu perquè no
la saludi a la gala de presentació del film, al limit fins i tot d'
una certa violència. La critica, el comentari cinèfil m’agrada
mes, es buscar el dolent de la pel·lícula si n’hi hagués. El
dolent però no pot ser el crític que normalment quan roden
no hi es. El crític es vist com un devora films, el que recull
els residus d’una feina/obra d'una societat-industria que te com sabeu, moltes
fases, des de la idea fins l’exhibició. Es titllat de sense
anima, un subjecte frustrat perquè no ha pogut ser director.
Haig de dir que els ho van aconseguir, valdria mes que no,
Truffaut a banda. Els comentaris que he rebut al bloc m’han
definit com un amargat, que canvies de feina i que cada
paraula era verí. Comentaris que venen des de l’Opus a la
Xina, passant per cineclubs llibertaris italians o revoltats
ucraïnesos. Un paisatge de negativitat amb excepcions
notables, provocat perquè moltes cròniques les
començava, amb la paraula NO aixo , no allò...; Però
Scarlett sol mostrar una actitud positiva davant les
pel·lícules que posa al bloc i la seva duresa li va
proporcionar alguns 15 dies sense sou o allò de “pren-te
unes vacances”, si ets dur, o et deien tou els teus followers
si volies ser mes curos, i cerquen un altre crític. Penseu
que nomes un 1% de lectors de diaris llegeixen sencer el
comentari de seu crític preferit. Deia el director d’un diari
que la critica no importava ningú. Que hi havia masses i
que amb 20 línies del diari tenien que tenir-ne prou.
Però Scatlett, amb una agudesa i netedat transversal que
es diu ara, com li reconeixia el Figueres en el pròleg del
llibre “Criticules i pel.litiques” que sembla no ser normal en
la critica mes “professionalitzada”. Respectada però poc,
per la seva diversitat laboral per la professió oficial,
possiblement ha patit malalties d’estrès en diuen com
pròstata, ronyo, esbufec, hernies, pulmó i vista. No de
haver vist quasi 16000 pel·lícules, algunes en “vigilia” sinó
per candides. Presentat el seu primer llibre amb 1000
comentaris al DdB, va tindre la oportunitat, de donar les
gracies a Jaime Camino, presentador, la família que havia
patit la filia cinèfila, al mestratge de molts, però citem al
Guarner. Nascut el 1 d’abril, l’ Scarlett el 7 de juliol del
2007, ara nomes li queda per saber de quina pel·lícula no
escriure o quina serà la darrera que ho farà o podrà veure i
la patirà.. El text de la tomba podria ser, “dubto , molt que
allà on vaig, hi hagi pitjor cinema que aquí”.
Joan Salvany nascut el 1949 a Sarrià (BCN) va fer la seva
primera critica al El Ciero Universal, “La chica de 15 años”
estrenada al cine Montecarlo el 1988. Recordo la carrera
il.luisonada del cinema al diari. Abans havia publicat en
revistes socials o d’ entitats. Cada any entre pelis y
documentals podia arribar a 400 cròniques. Actualment
Scarlett publica al El 9nou, paper i digital a mes d’altres
digitals. Entre diaris Scarlett presentava un programa de
radio, “Set de cinema” de dues hores setmanal fins 500
programes i que va patrocinar als desapareguts cines
Casablanca, “Happiness” de Tot Solondz el 1998. Haureu
trobat que parlo poc dels actors. Us dire perquè. Primer
tenen uns noms complicadíssims.(Trien Dyrhelm per
exemple, no es rock hudson). Desprès que si en una
pel·lícula has de parlar de l’actor que s’ha posat la
pel·lícula a l’esquena, amb un risc notable de cremar se, ja
podem plegar. Perquè això vol dir com a mínim que no hi
ha direcció ni guio mínim intel·ligible. Màxim citar-los que
han fet abans i algun premi si el tenen. La critica no te que
salvar una carrera artística, que ja ho farà el seu manager
si ha d’anar a classe, perquè sinó s’acaba dient que
aquesta peli es de l'Ava, quan en el fons son uns
instruments mes en el plató, l’únic que amb mobilitat pròpia
i que se li fa elogi si arriba a l’hora. Scarlett sempre ha
preferit estudiar el seu comportament a la historia i
comparar lo amb la vida mateixa. La mirada neta del
cronista te que ser a mes global i amena per vislumbrar les
intencions del Dire , las seva capacitat o no de comunicar,
fer riure o plorar en la mateixa pel·lícula, per que sinó es
com si haguéssim anat a una conferencia de medecina
quàntica. Proposava Scarlett una Visio amplia del tema, la
qualitat de la narració. No farà mai, a no ser imprescindible,
omplir la crònica de cites, obres i referències, sempre
dubtoses quan es opinió i amb lo que el cronista ja te 10 de
les 20 ratlles de la crònica escrita sense mullar-se. Si el
lector vol documentació hi ha el Google, la Vikipedia,
l’IMDB i tot el 3.0 que vulguin per provocar emocions els
espectadors. Sarlett ho intenta explicar com si ella mateixa
estigues a la fila 7, i així mantén un estil, d’humor, mes
aviat d’ironia. I queda poc mes, ara que considerem que
una sinopsi ja es un espòiler. Quan de fet el final el podem
haver vist fa uns dies per el carrer. L’estil diferent, i si una
mica rebuscat per intentar donar li una patena literària i
que apart tingui el seu propi valor com a peça. Evita de
semblar pedant en cap moment i si entra a fons en la part
tècnica, pocs crítics han fet de foquista per exemple, tot el
que guanyes en claredat o perds amb profunditat. La
qualitat del text ,fa la crònica mes punyent. Com al film i es
mes difícil que el cine, també ha de fer riure i plorar, però
això si, nomes en 25 línies. La critica no te premis ni casi
els dona i si els dona no tenen mes repercussió que el
sopar on es decideixen. El crític s’acaba de formar bategant
se els festivals d’arreu, adormin se a les pelis iranis i
descobrint pel·lícules que mai veure ningú. Si a la direcció
no pot arribar quasi mai, si que acabem fent algun guio que
també possiblement acabarà en res I Scarlett quan ho
deixi tampoc tindre cap festicine amb el seu nom. S’ha de
dir de l’Scarlett que desprès de deixar no gaire be un film,
poques vegades per no dir mai, ha tingut que rectificar en
algun concepte, ni ha descobert la sopa d’all en un segon o
tercer visionat. Scarlett, com tot crític ha de tenir una
passió malaltissa per el cine. Al seu bloc li sap greu tractar
malament una pel·lícula d’ Spielberg quan es un dels grans
mestres de la industria. Com gosa a carregar se una peli
d’un gran que a costat ,milions i milions de dòlars.
Pero es perquè no les entén i es molesta. El cine el tindria
que entendre la gent /públic, a la seva manera. pero
tothom. I finalment te una ultima preocupació Qui tornera a
convidar la al cine, quan aquest balco al mon estigui
tancat?
Serveixi aquest article commemoratiu del sexmil·lenari de
“Francament Scarlett m’importa un bledo” per donar les
gracies a tothom que m’ha seguit d’alguna manera. Llegint
unes Líneas de la ressenya, ja procurava Scarlett que
quedes clar al principi o escoltant els programes de radio i
no us dic als que vareu comprar el llibre. Segur que sou els
millors lectors que un cronista pugui somiar.
Tampoc vull que aquest, ara ja m’està quedant llarg diria el
cap de redacció, soni a desbastida de res. Nomes que l’
Scarlett ja no us vindre al darrera i si la voleu veure l’haureu
de buscar que no serà difícil. Continuarà amb els seus
visionats diaris, cinema d’estrena, clàssics oblidats i peces
de col·lecció que mai has tingut el temps paciència
d’enfrontar s’-hi
I aquí aniria la foto que mai veureu i no esta al núvol dels
arxius d’aquesta obsessió de col·leccionista. Es el santa
santorum de la coleccio
I mai em quedara temps per la televisio, algun programa
gastronomic, las series famosas (nomes Dallas, The Grown
i Goodless, Nisaga de poder) ni els video jocs. Ara tot es
mes lent, com els westerns que m’agraden. La meva
Salutdeferro esta sortin amb un senyor que es diu
Parkinson i sembla que de moment no els hi va malament
del tot
Perdonareu si alguns dies no estic al corrent de la actualitat
pero es que Mr.PK es molt adsorbent, tan, que et paralitza
de vegades . Per aquestes ocasions us recomano el cine,
es l’únic que us pot portar mes enllà dels vostres mals. A
mes gestionar un estoc de 17000 pel·lícules en diferents
formats i una arxiu al núvol de 6000 revisions distintes, i
llegir, el diari o el que sigui, convindreu que es una feinada.
Durant anys vaig retalla i guarda les critiques que sortien
als diaris. Ara son papers mal tallats plens de pols a
maletes,carteres o caixes velles. Ara tot esta al nuvol. Pero
el dia que vulguin apagaran la llum i es perdera tot. Per
això es important la transmissió oral, allò que fèiem els
anys 50 d’”explicar” les pelis amb diàlegs i tot, casi en
temps real. Estimats cinèfils. Espero que encara ens
veurem per aquí. Si no pots passar, busquem que jo estaré
alla. I quan ens veiem riurem i plorarem abraçats a la
pel·lícula que mes ens agradi als dos. Gracies per el viatge
i ens veiem qualsevol dia a la sortida de qualsevol sala.
A Caro diario (1993), Nanni Moretti tortura a un critic
hospitalitzat mediant la lectura d'una de les seves propies
critiques. No es veritat que si odies el cinema de terror tens
una mort mes terrible, tampoc que les revistes de cine i
especialment les pagines de critiques cinematogràfiques,
es facin servir de paper higiènic; Joan Salvany, en
endavant Scarlett, ha fet enfadar a directors concretament
catalans, que quan els has de veure, et diuen.”!.Ah, tu ets
aquell tan “amic” meu no?”.arriban a escenes
desagradables com empenyer a la primera actriu perquè no
la saludi a la gala de presentació del film, al limit fins i tot d'
una certa violència. La critica, el comentari cinèfil m’agrada
mes, es buscar el dolent de la pel·lícula si n’hi hagués. El
dolent però no pot ser el crític que normalment quan roden
no hi es. El crític es vist com un devora films, el que recull
els residus d’una feina/obra d'una societat-industria que te com sabeu, moltes
fases, des de la idea fins l’exhibició. Es titllat de sense
anima, un subjecte frustrat perquè no ha pogut ser director.
Haig de dir que els ho van aconseguir, valdria mes que no,
Truffaut a banda. Els comentaris que he rebut al bloc m’han
definit com un amargat, que canvies de feina i que cada
paraula era verí. Comentaris que venen des de l’Opus a la
Xina, passant per cineclubs llibertaris italians o revoltats
ucraïnesos. Un paisatge de negativitat amb excepcions
notables, provocat perquè moltes cròniques les
començava, amb la paraula NO aixo , no allò...; Però
Scarlett sol mostrar una actitud positiva davant les
pel·lícules que posa al bloc i la seva duresa li va
proporcionar alguns 15 dies sense sou o allò de “pren-te
unes vacances”, si ets dur, o et deien tou els teus followers
si volies ser mes curos, i cerquen un altre crític. Penseu
que nomes un 1% de lectors de diaris llegeixen sencer el
comentari de seu crític preferit. Deia el director d’un diari
que la critica no importava ningú. Que hi havia masses i
que amb 20 línies del diari tenien que tenir-ne prou.
Però Scatlett, amb una agudesa i netedat transversal que
es diu ara, com li reconeixia el Figueres en el pròleg del
llibre “Criticules i pel.litiques” que sembla no ser normal en
la critica mes “professionalitzada”. Respectada però poc,
per la seva diversitat laboral per la professió oficial,
possiblement ha patit malalties d’estrès en diuen com
pròstata, ronyo, esbufec, hernies, pulmó i vista. No de
haver vist quasi 16000 pel·lícules, algunes en “vigilia” sinó
per candides. Presentat el seu primer llibre amb 1000
comentaris al DdB, va tindre la oportunitat, de donar les
gracies a Jaime Camino, presentador, la família que havia
patit la filia cinèfila, al mestratge de molts, però citem al
Guarner. Nascut el 1 d’abril, l’ Scarlett el 7 de juliol del
2007, ara nomes li queda per saber de quina pel·lícula no
escriure o quina serà la darrera que ho farà o podrà veure i
la patirà.. El text de la tomba podria ser, “dubto , molt que
allà on vaig, hi hagi pitjor cinema que aquí”.
Joan Salvany nascut el 1949 a Sarrià (BCN) va fer la seva
primera critica al El Ciero Universal, “La chica de 15 años”
estrenada al cine Montecarlo el 1988. Recordo la carrera
il.luisonada del cinema al diari. Abans havia publicat en
revistes socials o d’ entitats. Cada any entre pelis y
documentals podia arribar a 400 cròniques. Actualment
Scarlett publica al El 9nou, paper i digital a mes d’altres
digitals. Entre diaris Scarlett presentava un programa de
radio, “Set de cinema” de dues hores setmanal fins 500
programes i que va patrocinar als desapareguts cines
Casablanca, “Happiness” de Tot Solondz el 1998. Haureu
trobat que parlo poc dels actors. Us dire perquè. Primer
tenen uns noms complicadíssims.(Trien Dyrhelm per
exemple, no es rock hudson). Desprès que si en una
pel·lícula has de parlar de l’actor que s’ha posat la
pel·lícula a l’esquena, amb un risc notable de cremar se, ja
podem plegar. Perquè això vol dir com a mínim que no hi
ha direcció ni guio mínim intel·ligible. Màxim citar-los que
han fet abans i algun premi si el tenen. La critica no te que
salvar una carrera artística, que ja ho farà el seu manager
si ha d’anar a classe, perquè sinó s’acaba dient que
aquesta peli es de l'Ava, quan en el fons son uns
instruments mes en el plató, l’únic que amb mobilitat pròpia
i que se li fa elogi si arriba a l’hora. Scarlett sempre ha
preferit estudiar el seu comportament a la historia i
comparar lo amb la vida mateixa. La mirada neta del
cronista te que ser a mes global i amena per vislumbrar les
intencions del Dire , las seva capacitat o no de comunicar,
fer riure o plorar en la mateixa pel·lícula, per que sinó es
com si haguéssim anat a una conferencia de medecina
quàntica. Proposava Scarlett una Visio amplia del tema, la
qualitat de la narració. No farà mai, a no ser imprescindible,
omplir la crònica de cites, obres i referències, sempre
dubtoses quan es opinió i amb lo que el cronista ja te 10 de
les 20 ratlles de la crònica escrita sense mullar-se. Si el
lector vol documentació hi ha el Google, la Vikipedia,
l’IMDB i tot el 3.0 que vulguin per provocar emocions els
espectadors. Sarlett ho intenta explicar com si ella mateixa
estigues a la fila 7, i així mantén un estil, d’humor, mes
aviat d’ironia. I queda poc mes, ara que considerem que
una sinopsi ja es un espòiler. Quan de fet el final el podem
haver vist fa uns dies per el carrer. L’estil diferent, i si una
mica rebuscat per intentar donar li una patena literària i
que apart tingui el seu propi valor com a peça. Evita de
semblar pedant en cap moment i si entra a fons en la part
tècnica, pocs crítics han fet de foquista per exemple, tot el
que guanyes en claredat o perds amb profunditat. La
qualitat del text ,fa la crònica mes punyent. Com al film i es
mes difícil que el cine, també ha de fer riure i plorar, però
això si, nomes en 25 línies. La critica no te premis ni casi
els dona i si els dona no tenen mes repercussió que el
sopar on es decideixen. El crític s’acaba de formar bategant
se els festivals d’arreu, adormin se a les pelis iranis i
descobrint pel·lícules que mai veure ningú. Si a la direcció
no pot arribar quasi mai, si que acabem fent algun guio que
també possiblement acabarà en res I Scarlett quan ho
deixi tampoc tindre cap festicine amb el seu nom. S’ha de
dir de l’Scarlett que desprès de deixar no gaire be un film,
poques vegades per no dir mai, ha tingut que rectificar en
algun concepte, ni ha descobert la sopa d’all en un segon o
tercer visionat. Scarlett, com tot crític ha de tenir una
passió malaltissa per el cine. Al seu bloc li sap greu tractar
malament una pel·lícula d’ Spielberg quan es un dels grans
mestres de la industria. Com gosa a carregar se una peli
d’un gran que a costat ,milions i milions de dòlars.
Pero es perquè no les entén i es molesta. El cine el tindria
que entendre la gent /públic, a la seva manera. pero
tothom. I finalment te una ultima preocupació Qui tornera a
convidar la al cine, quan aquest balco al mon estigui
tancat?
Serveixi aquest article commemoratiu del sexmil·lenari de
“Francament Scarlett m’importa un bledo” per donar les
gracies a tothom que m’ha seguit d’alguna manera. Llegint
unes Líneas de la ressenya, ja procurava Scarlett que
quedes clar al principi o escoltant els programes de radio i
no us dic als que vareu comprar el llibre. Segur que sou els
millors lectors que un cronista pugui somiar.
Tampoc vull que aquest, ara ja m’està quedant llarg diria el
cap de redacció, soni a desbastida de res. Nomes que l’
Scarlett ja no us vindre al darrera i si la voleu veure l’haureu
de buscar que no serà difícil. Continuarà amb els seus
visionats diaris, cinema d’estrena, clàssics oblidats i peces
de col·lecció que mai has tingut el temps paciència
d’enfrontar s’-hi
I aquí aniria la foto que mai veureu i no esta al núvol dels
arxius d’aquesta obsessió de col·leccionista. Es el santa
santorum de la coleccio
I mai em quedara temps per la televisio, algun programa
gastronomic, las series famosas (nomes Dallas, The Grown
i Goodless, Nisaga de poder) ni els video jocs. Ara tot es
mes lent, com els westerns que m’agraden. La meva
Salutdeferro esta sortin amb un senyor que es diu
Parkinson i sembla que de moment no els hi va malament
del tot
Perdonareu si alguns dies no estic al corrent de la actualitat
pero es que Mr.PK es molt adsorbent, tan, que et paralitza
de vegades . Per aquestes ocasions us recomano el cine,
es l’únic que us pot portar mes enllà dels vostres mals. A
mes gestionar un estoc de 17000 pel·lícules en diferents
formats i una arxiu al núvol de 6000 revisions distintes, i
llegir, el diari o el que sigui, convindreu que es una feinada.
Durant anys vaig retalla i guarda les critiques que sortien
als diaris. Ara son papers mal tallats plens de pols a
maletes,carteres o caixes velles. Ara tot esta al nuvol. Pero
el dia que vulguin apagaran la llum i es perdera tot. Per
això es important la transmissió oral, allò que fèiem els
anys 50 d’”explicar” les pelis amb diàlegs i tot, casi en
temps real. Estimats cinèfils. Espero que encara ens
veurem per aquí. Si no pots passar, busquem que jo estaré
alla. I quan ens veiem riurem i plorarem abraçats a la
pel·lícula que mes ens agradi als dos. Gracies per el viatge
i ens veiem qualsevol dia a la sortida de qualsevol sala.
No hay comentarios:
Publicar un comentario