Ahir es va acomiadar Joan Manuel Serrat, el nanu, des del Palau Sant Jordi de Barcelona, dels escenaris. 79 anys i una vegiga que no s'acaba de recuperar encara que com ell diu que apreta 3 vegades després d'orinar, tema que tenen força per la ma tan ell com Sabina, el seu cosi
Penjat d'un barranc
dorm el meu poble blanc
sota un cel que, a força
de no veure mai el mar,
es va oblidar de llorar.
Pels seus carrerons de pols i pedra
per no passar, ni passarà la guerra.
Només l'oblit...
camina lent vorejant la canyada
on no creix una flor
ni transhuma un pastor.
El sagristà ha vist
fer-se vell el capellà.
El capellà ha vist el cap
i el cap el sagristà.
I el meu poble després
va veure morir tots tres...
I em pregunto per què naixerà gent
si néixer o morir és indiferent.
De la sega a la sembra
és viu a la taverna.
Les comares murmuren
la seva història al llindar
de casa de calç.
I les noies fan boixets
buscant, ocults darrere les cortinetes,
aquest home jove
que, nit a nit, forjaven la seva ment.
Forta per ser el seu senyor.
Tendre per l'amor...
Ells somien amb ell,
i ell amb anar-se'n molt lluny
del seu poble. I els vells
somien morir-se en pau,
i morir per morir,
volen morir-se al sol.
La boca oberta a la calor, com a langardaixos.
Mitjà ocults després d'un barret d'espart.
Escapeu gent tendre,
que aquesta terra està enferma,
i no esperis
el que no et va donar ayer,
que no hi ha res a fer.
Pren la teva mula, la teva femella i el teu lloc.
Seguiu el camí del poble hebreu
ia prop una altra lluna.
Potser demà somriu la fortuna.
I si et toca llorar
és millor davant del mar.
Si jo pogués unir -me
a un vol de coloms,
i travessant llomes
deixeu el meu poble enrere,
juro pel que vaig ser
que m'aniria d'aquí...
Però els morts estan en captivitat
i no ens deixen sortir del cementiri .
que li diu. El vaig conèixer, encara no tenia més que "La guitarra", "El mocador" i "Ella em deixa" en un concert que organitzarem al casal dels claretians i on reunirem a ell, la Guillermina, l'Enric Barbat (jo treballava amb ell a l'estudi d'FDR, Fernandez del Reguera, )i el Pi la Serra, que tenia una ferreteria dos manys mes avall i el connexiem perquè algunes nits anàvem a les "mil i una" de ràdio joventut, Saragossa, 77, amb el Pitu i el Rafael i on amb el josep maria pallardo parlavem de Jazz. A la conversa de fi de concert al carrer la Motta va dir collons i el Joan Manuel li va recriminar diuen que erem moltjoves.Teníem 15 anys. de Barcelona dels escenaris. Un altre encontre serà a Saragossa ciutat, on els balubes de sant gregori ens canviaven l'uniforme amb 3 hores per anar a classe d'angles, mentre sentim Le meteque. Però aquell dia anarem a la discoteca "Beethoven" i no hi cabia un anima, La pista com d'alumini era intransitable i ell era al centre. Erem 6 o 7 i ens obrirà pas fins on estava ell i assegut a terra als seus peus, gaudirem del seu concert, amb pell de gallina quan cantà "Penjat d'un barranc dorm el meu poble blanc, sota un cel que a força de no veure mai el mar, s'oblida de llorar...". La darrera i mes professional va ser al festival de Sant Sebastià. Començava a promocionar la seva cava de vins, esmorçarem a l'Hotel Maria Cristina i jo li pregunté quin li agradava mes dels vins catalans. Sorprenenment em va contestar, “el rioja, nano el rioja”. Us recomano el visionat del documental "Dos ocells d'un tret" on es recull una de les tres girs mundials (la del 2007) amb el seu amic Sabina, tots dos són imparables. Quan li preguntin què és el que més desitja a la vida és que quan els seus fills vegin el documental no s'avergonyeixen d'ell. Ahir no li va caure cap llàgrima segons va dir, estava més preocupat per la veu que no arribava segons on. Com el public, per mi lleugerament fred. a classe d'angles, mentre sentim Le meteque. Però aquell dia vam anar a la discoteca "Beethoven" i no hi cabia una anima, La pista com d'alumini era intransitable i ell era al centreva mes dels catalans. Sorprenenment em va contestar, “el rioja, nano el rioja”. Us recomano el visionat del documental "Dos ocells a tret" on es recull una de les tres gires mundials( la el 2007 de Luis Parraga) amb el seu amic Sabina, tots dos són imparables.(tots dos tenen una cançó dedicada als pirates) i confessen que sense les dones no haguessin acabat les gires. Quan li preguntin què és el que més desitja a la vida és que quan els seus fills vegin el documental no s'avergonyeixen d'ell. Ahir no li va caure cap llàgrima segons va dir, estava més preocupat per la veu que no arribava segons on. Com el public, pel meu lleugerament fred. Els que si ploren, alguns abraçats, van ser alguns musics que saben que no tornaran a tocar amb el mestre. I no cantarà la meva, "Saps.. s'ha perdut la teva olor i no recordo ni el color d'aquells.... ulls que tan em varen mirar". Us recomane el visionat del documental "Dos ocells a tir" on és recull una de les tres girs mundials amb el seu amic Sabina,(tots dos tenen una cançó dedicada als pirates) i confessen que sense les dones no haguessin acabat les gires.és el que més desitja a la vida és que quan els seus fills vegin el documental no s'avergonyeixen d'ell. Us recomane el visionat del documental "Dos ocells a tir" on es recull una de les tres girs mundials amb el seu amic Sabina, tots dos són imparables. (tots dos tenen una cançó dedicada als pirates) i confessen que sense les dones no haguessin acabat les gires. Quan li preguntin què és el que més desitja a la vida és que quan els seus fills vegin el documental no se n'avergonyeixin. Ahir no li va caure cap llàgrima segons va dir, estava més preocupat per la veu que no arribava segons on.Com el public, pel meu lleugerament fred. Els que si ploren, alguns abraçats, van ser alguns musics que saben que no tornaran a tocar amb el mestre. I no cantarà la meva, "Sap.s.. s'ha perdut la teva olor i no recordo ni el color d'aquells.... ulls que tan em mirin" tots dos són imparables. (tots dos tenen una cançó dedicada als pirates) i confessen que sense les dones no haguessin acabat les gires. . Ahir no li va caure cap llàgrima segons va dir, estava més preocupat per la veu que no arribava segons on. Com el public, pel meu lleugerament fred. Els que si ploren, alguns abraçats, van ser alguns musics que saben que no tornaran a tocar amb el mestre. I no cantarà la meva, "Saps.. s'ha perdut la teva olor i no recordo ni el color d'aquells.... ulls que tan em varen mirar"... S'ha acabat la festa¡¡¡
No hay comentarios:
Publicar un comentario