El director Tahilandes(Apichatpong Weerasethakul) es mante en l' interesant corda fluixa de qui sapiga que va a veure, sigui capaç de patir la i fins i tot fruirla despreciable a moments com es. Personalitat sobrenatural , una mica intimista, sensorial com un pessebre i visionat verge, com si ens estiguessin mostrar el cine per primer cop, als origens d'uns vells ulls. S'ha de ser mestre de cine com a minim per entendre alguna cosa d'un argument que juga a despistar, un guio que s'amaga a cada pla secuencia, una camara avorrida, vaja que s'ha de tenir molt el dia per i (ganes) intentar seguir aquest liric director. Un cine tot mentida que es fa ell mateix el temps i que va mes lent que la vida mateixa. L'unic que consta es el temps , plegat sobre si mateix, 136 min. que pot arribar a repetir pero mai a anar per el davant. O aixi ho entenen Dail Gimenez Cacho, Jeanne Balibar, Juan Pablo Urrego, Elkin Diaz, Danil Toro i Jeronimo Baron.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario