Guió i direcció: Jordi Lara
Fotografia, càmera i edició: Jordi Crusats
Càmera i direcció tècnica: Sergi Lladó
Música: Jordi Lara
Produïda per Bubulina Films
Repartiment principal: Xevi Furriols, Enric Andreu, Manel Dot, Xevi Blancafort
Amb la col.laboració d’Osona Gegantera, Ajuntament de Vic, CPCPTC, NU2’s, Fira
Mediterrània i Josep M. Serracant a la memòria de Montserrat Camps
La virginitat secreta als trenta-cinc anys d’un personatge que es debat entre
l’amor físic i l’amor cavalleresc cap a una noia que no ha vist mai; la crisi de
fe del vigilant d’un museu d’art sacre arran de la mort d’un ésser estimat; la
dèria d’un pare per fer tornar a la boira a la ciutat ja que no pot fer que el
seu fill continuï amb la tradició familiar de portar el capgròs i la trama que
ordeix l’entrenador per tornar a veure ballar la mare que ha perdut la memòria.
Ventre blanc és una faula crua i subtil sobre altres maneres de buscar
la felicitat en la voràgine de la societat actual de consum i aparador.
Els protagonistes, Xevi Furri, Enric Andreu, Manel Dot i Xevi Blancafort,
les persones reals que porten els capgrossos de Vic i el seu entrenador,
s’interpreten a si mateixos en històries de ficció que tanmateix els toquen de
molt a prop a la vida real. Una autèntica teràpia cinematogràfica per descobrir
la vida que s’amaga dintre el capgròs –“un capgròs és com una persona que s’ha
empassat una altra persona” diu la nena que els observa. Un film reivindicatiu
però sense consignes.
Jordi Lara ens porta amb naturalitat a situacions d’una poesia delirant, però
presentades amb una mirada continguda i contemplativa, un disseny de plans
auster i mil.limètric i un temps narratiu ajustat a la discreció i l’espera.
La fotografia de Jordi Crusats captura la llum natural d’una ciutat vella que
s'ha buidat,per emplaçar-nos en un territori visual a mig camí entre el real
i l’oníric. El director tècnic Sergi Lladó ha dut a bon terme un projecte
cinematogràfic ambiciós rodat amb molt pocs mitjans i l’esforç de molts agents i
persones.
La càmera de “Ventre blanc” és la ciutat que mira els seus fills, vigatans discrets, la
processó els va per dins. Amb discreció i paciència maternal la càmera els observa i els
acompanya en el seu drama.
La pesta del cinema són la por, l’oportunisme, la correcció política i també la
provocació gratuïta. Vaja, la mentida.
Els protagonistes són anarquistes dels valors: ens ensenyen a viure les quatre coses
fonamentals de la vida (l’amor, la mort, el pas del temps, el transcendent, els fills)
fora dels estereotips de la societat competitiva.
S’ha de mirar amb el savi desmenjament dels vells i la capacitat de fascinació dels
infants. No et prenguis gaire seriosament l’època que vius. Captura en el present allò
que mereix superar l’instant. No sacralitzis l’art; admira l’operari que et sap arreglar
aquella fotuda persiana que tu no saps arreglar.
JORDI LARA (guió i direcció)
Després d'escriure i dirigir desenes de documentals per a la televisió i de publicar, entre
d’altres, la novel.la “Una màquina d’espavilar ocells de nit” (Menció premi Ciutat de Barcelona 2009
de narrativa), Lara ens presenta un llargmetratge sobre la fe, la desmemòria, el tendre patetisme
de l'ésser humà. Com en la seva literatura, ens proposa una forma atemporal de modernitat i de
trangressió.
Fotografia, càmera i edició: Jordi Crusats
Càmera i direcció tècnica: Sergi Lladó
Música: Jordi Lara
Produïda per Bubulina Films
Repartiment principal: Xevi Furriols, Enric Andreu, Manel Dot, Xevi Blancafort
Amb la col.laboració d’Osona Gegantera, Ajuntament de Vic, CPCPTC, NU2’s, Fira
Mediterrània i Josep M. Serracant a la memòria de Montserrat Camps
La virginitat secreta als trenta-cinc anys d’un personatge que es debat entre
l’amor físic i l’amor cavalleresc cap a una noia que no ha vist mai; la crisi de
fe del vigilant d’un museu d’art sacre arran de la mort d’un ésser estimat; la
dèria d’un pare per fer tornar a la boira a la ciutat ja que no pot fer que el
seu fill continuï amb la tradició familiar de portar el capgròs i la trama que
ordeix l’entrenador per tornar a veure ballar la mare que ha perdut la memòria.
Ventre blanc és una faula crua i subtil sobre altres maneres de buscar
la felicitat en la voràgine de la societat actual de consum i aparador.
Els protagonistes, Xevi Furri, Enric Andreu, Manel Dot i Xevi Blancafort,
les persones reals que porten els capgrossos de Vic i el seu entrenador,
s’interpreten a si mateixos en històries de ficció que tanmateix els toquen de
molt a prop a la vida real. Una autèntica teràpia cinematogràfica per descobrir
la vida que s’amaga dintre el capgròs –“un capgròs és com una persona que s’ha
empassat una altra persona” diu la nena que els observa. Un film reivindicatiu
però sense consignes.
Jordi Lara ens porta amb naturalitat a situacions d’una poesia delirant, però
presentades amb una mirada continguda i contemplativa, un disseny de plans
auster i mil.limètric i un temps narratiu ajustat a la discreció i l’espera.
La fotografia de Jordi Crusats captura la llum natural d’una ciutat vella que
s'ha buidat,per emplaçar-nos en un territori visual a mig camí entre el real
i l’oníric. El director tècnic Sergi Lladó ha dut a bon terme un projecte
cinematogràfic ambiciós rodat amb molt pocs mitjans i l’esforç de molts agents i
persones.
La càmera de “Ventre blanc” és la ciutat que mira els seus fills, vigatans discrets, la
processó els va per dins. Amb discreció i paciència maternal la càmera els observa i els
acompanya en el seu drama.
La pesta del cinema són la por, l’oportunisme, la correcció política i també la
provocació gratuïta. Vaja, la mentida.
Els protagonistes són anarquistes dels valors: ens ensenyen a viure les quatre coses
fonamentals de la vida (l’amor, la mort, el pas del temps, el transcendent, els fills)
fora dels estereotips de la societat competitiva.
S’ha de mirar amb el savi desmenjament dels vells i la capacitat de fascinació dels
infants. No et prenguis gaire seriosament l’època que vius. Captura en el present allò
que mereix superar l’instant. No sacralitzis l’art; admira l’operari que et sap arreglar
aquella fotuda persiana que tu no saps arreglar.
JORDI LARA (guió i direcció)
Després d'escriure i dirigir desenes de documentals per a la televisió i de publicar, entre
d’altres, la novel.la “Una màquina d’espavilar ocells de nit” (Menció premi Ciutat de Barcelona 2009
de narrativa), Lara ens presenta un llargmetratge sobre la fe, la desmemòria, el tendre patetisme
de l'ésser humà. Com en la seva literatura, ens proposa una forma atemporal de modernitat i de
trangressió.
No hay comentarios:
Publicar un comentario