Peter Von Kant es el alter ego de Las amargas lagrimas de Petra von Kant.Un homenatge una adaptacio , sincera pero sense substancia que t'agradara emocionalment si els anys 70 et va agradar Rainer W. Fassbider. Per tant te la ironia necesaria per no semblar un fassbinder (La habitacion 666, La asniedade Veronika Voss o Martha). Ironia en la declaracio d'amor a un dels pares del cinema, ironia al criticar als famosillos i ironia finalment a la interpretacio, faceta aquesta que François d'Ozon domina especialment. Ningu s'atrevira a dir que eren germans pero si mestre i alumne que dicutien i volien imposar l'un a l'altre la seva autoritat, i l'altre la seva voluntad. Destaca per la seva plasticitat, subtilessa i originalitat, la darrera escena pot pasar a la posteritat com un des gran finals de la histora del cinema. Actors i imatges son el millor de Ozon i quan se li escapa del ull de la camara dona la sensacio d'estar ocupant un lloc que no es el seu. Per un vegada el cinema supera la sensacio de que tot es teatre superan a la vegada el mite de Rainer Werner Fassbinder. Presentada com no a Berlin, Denis Menochet es un famos director de cinema que viu amb el seu assisten Khalil Ben Gharbia que humilia constanment a la gran actriu Isabel Adjani que va ser la seva musa durant un munt d'anys. Es ella qui li presenta Stefan Crepon, un jove actor amb pocs recursos, de qui Denis s'enamora inmediatament i li ofereix viure al seu departmant i l'ajudara a entrar en la industria del cine. Tot anira be fins que triunfa i a les hores l'abandona deixanlo sol amb els seus dimonis personals, entre ells Hanna Schygulla.
miércoles, 19 de octubre de 2022
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario