Fritzi un cuento revolucionario (2019) 86 min.

 Premiada per el cinema aleman, aquesta peli blanca d'animacio dirigida per Ralf Kukula i Matthias Bruhn aconsegueix tambe entretenir i donar educacio i cultureta als infants. Basada en el llibre de contes per nens de Hanna Schott, ens exlica la historia de Fritzi, un estudiant de quart grau a una escola de Leipzig a l'Alemania de l 'est, l'estiu de 1989. Se suposa que cuidara el gos de una amiga Sophie, pero es trova que ella i la seva familia han fugit a Occident creuant Hungria. Fritzi fara tot lo possible per reunirse amb Sophie, donan peu a explicar, pedagogicament, els nou moviments politics al mon, que van finalitzar amb la reunificacio del poble alemany.

Els elfkins (2020) 78 min.

 Dolça pel.licula de colors pastel, una mica monotona, pero que apuja el nivell de la animacio alemana, dirigida per Ute Von Munchow-Pohl. Ens parla d'una familia molt bona gent i te un personatge-dibuix per cada un d'ells. Amb moralina inclosa, potser l'hi sobre alguna que altre canço de les seleccionades per Albert Komlew. Pero que ens deixa un missatge molt importnat per tothom: Tenim que viure el present que es l'unic que poseim. I encara. Duran mes de 200 anys, el elfkins han estat vivint sota terra, en un poblet ple de tunels i de patates, amagant se del mon huma, perque els consideren dolents i desagraits. Pero com tot arriba, un dia, conduits per la rebel, (les doness manen molt als dibuixos  animats), Helvi, Butz i Kipp, decideixen sortir a la superficie de la terra, a on els hi pasaran moltes aventures. Els petits follets descubriran les diferencies i s'enfadaran molt si els hi diuen elfs. Helvi es fa amiga de Theo, un xef pastisser una mica malcarat i cascarrabies que ens recordara a tots que un dels proposits a la vida potser ajudar als demes.

The Bigfoot /Bigfoot family(2020) 96 min.

 Posada al dia de Jeremy Degruson i Ben Stacey d'aquesta pel.licula d'animacio en la que sera la 33 cinta amb la familia dels peus grans. Una cuidada realitzacio amb un dibuix molt real i actualitzat. El guio de Bob Barlen ens explica com el pare Adam, Bigfoot, vol fer servir la seva fama per un bona causa que es protegir una reserva natural a Alaska. Pero el pare, desapareix misteriosament i no deixa cap pista. Adam i els seus amics faran l'impossible per trovar lo i pugui seguir amb les seves bones ideas ecologiques i naturals desitjos.

Mas alla de las palabras /beyond wooks (2017) 85 min.

 El cine como el coneixem, la seva ditribucio i exhibicions esta desapareixen. Tot va començar quan els fotogrames dels rodatges va anar hi introduint pantalles i emails. La pel.licula de Urszula Antoniak es una de les que el canvi ha agafat en la cruilla. Y Antoniak, el seu film trontolla entre l ´irreal i l'imaginari i l'honest i lo fals. Una densa i absorbent fotografia reflexiona sobre els origens i la integracio amb una nova prespectiva des del cinema que queda. Tanta puresa acaba amb els sentiments, que ja costa de estimular, del public expectant, el que li proporciona un resultat com a  minim inestable. Film pues de cine club, rodat en blanc i negre, elegant i minuciosa, que no agradara als que cercan una simple narrativa o un guio ben fet pero sense personalitat discutible. Presentat a San Sebastian, lloc incomparable per definir una identitat, que es el que tindran que buscar un noi  el seu amic i cap. Jakub Gierzal , i Andrzej Chyra que no deixen en peu cap bar ni pub berlines. Sense diferencies notables entre ells. Jakub, emigrat fa uns anys al morir la seva mare a Polonia, i mentre cuidava el seu accent. queda esmaperdut, quan el seu pare es presenta desobte. Pare i fill compartiran un  cap de setmana que anira desde la incomprensio i la descofianza a l'amor familiar i l'enteniment, en unes doloreses converses que el portaran a reconeixer les seves arrels. Testimonis  d'aquesta historia, Justyna Wasilewska, Philip Wilhelmi y Christian Lober.

In fabric (2018) 118 min.

 Una pel.lícula sobre fantasmas i les malediccions  força originals i el millor, amb una dosi suficient d'ironia com per aguantarla.  I en el fons  es una critica acida i dura al capitalisme militant. Ens hauriem de posar olleres de "retard" per arribar a absorbir la catarata de musica, humor, imatges i colors, i tot als anys 70. Patada tambe als ciments del mon anglosaxo, tot moldejat amb uns colors  vermells satinats de soprano.Tan estrident com reconeixer que es una serie B de categoria, hipnotica, surrealista, histerica i politicament incorrecte o finsi tot "perillosa" per el sistema. Reconeguda a BIFA, Mar del Plata, S. Sebastian i Sitges, Peter Strickland ens narra unes rebaixes en uns grans magatzems anglesos en els que Marianne Jean Baptiste, s'enamora com una perduda d'un vistos vestit vermell roig burdeos de seda. I a partir d'aquest moment no hi haura res mes important per ella que acariciarlo, tocarlo, besarlo, reverenciarlo en definitiva. Pero el vestit te una malediccio  que comparteix amb cada persona que l'ha volgut tindre o vestir. Film boig, produit per Ben Wheatley ("Rebeca" 2020), una mica gotic, sado i intrigant. A les plantes del gran comerç hi podrem veure a Sidse Babett Kbudsen, Caroline Katz, Julian Barratt, Gwendoline  Christie, Hayley Squires,  i Leo Bill que es quan veiem el primer home.

Voces rotas Vois brisees

 Un matrimoni en crisi es planteja parlar seriament sobre la seva situacio. Podriam substituir "matrimoni" per Hector Faver, director i guionista d'aquest intent de suplantar el cine per las noveles. Ha deixat la seva impremta a films com Lesa humanidad, (on denunciaba crims del franquisme, )Invocacion (dictadura argentina) i L 'acte i on busca el nouveau roman altre vegada com si estiguessim al maig el 68. Ficcio despres de documental, planteja la relacio tempestuosa, com un teatret sortit de Nova York i  Barcelona impartit per ell mateix. Cal delimitar la seva lluita personal amb la Memoria del agua (Holocaust.) Ara torna a situarse entre 1992 i 2017, per tal de manifestar el seu rebuig a aquestes impunitats que clamen justicia. Donen veu als requeriments Luz Portero, Ariadna Brull, Albert Pueyo, Kela Alterachs, Montse Barriga, Carmen Perez i Cristina Zafra

Mama te quiere / Run

 Film "divertit-entretingut", amb salts de guio raonables, amb un sol final de premi, precis i amb ritme amb el que Aneesh Chaganty, director america d'origen indi, juga amb l'espectador sense faltar li al respecte, no com altres. Ja va demostrar el seu enginy amb "Searching", dominan el tema de la atmosfera i el suspens. Hom no neix amb cadira de rodes. Una nena prematura tampoc. Pero quan es fan gran si. Molts metges la visiten i ningu trova el que. En linia amb la ma que gronxa el bressol, cada cop gira a mes drama i mes foscor i malicia que rodeixen a aquest sindrome de Munchausen especial . "Run" serveix tant per una nit aciaga, como una placida tarde d'estiu, apreta pero no ofega. Les interpretacions amb bona estetica, enganxades al ritme i relativament originals, son a carrec de Sara Paulson i Kiera Allen. Pat haely, Bradley Sawatzy, Eric Athavale, Onalee Ames, Clark Webster, Staeve Pacauld, son alguns del personal sanitari que surt. Carter Heinz es el carter.

Hope / Háp

 Considerada per molts candidata noruega als oscars, es una pel.licula despiadada, pero amb unes interpretacions que preservan la seva complexitat emocional. Maria Sondhal es la directora d'aquesta drama ple de melangia que la fa esplendida. Afronta les desgracies amb una serenitat i sense cap rencor, deixan nos com feia Bergman en les seves cintes , un bri de il.lusio. I aixi de neta,, real i justa li surt  a la autora la relacio de parella que ens explica, encara que sigui una apretada mes del "tornillo" del cancer. Les mirades i silencis de Stellan Skarsgard i Andrea Briaen, (premi cine europeu), tornan a ser imprescindibles per sustituir els dialegs que tornarien a ser els mateixos de sempre. Tot i que el film es una part de la experiencia real de la directora on es pregunta si la familia mereix tanta dedicacio i sacrifici i si l'amor de tota la vida pot paliar el dolor de la enfermetat i l'ausencia.  La relacio de una parella d'artistes rep un cop mortal quan apareix un cancer de pulmo, reconvertit en cerebral terminal (tres mesos). La parella, ja distanciada feia anys, amb fills  biologics i fillastres, tenen 59 i 43 anys respectivament. Tot pasa el dia abans de Nadal i es veura si aquell amor desates, pot tornar encara que sigui nomes per 3 mesos. Temps (126 min.) escas per cuadrar tota una vida. Les vacances transcorreran entre quirofans, diagnostics malignes i cirugies extremes. Tornaran a casa tambe, Elli Rhiannon Muller Ousborne, Eirik  Hallert, Dina Enokssen Elvehaug, Johannnes Joner, AlexanderMork Eidem y Gjertrud L. Jynge. 

Fellini de los espiritus

 Documental dedicat a la part mes espiritual del gran director italia de Selma Dell'Olio, presumin segurament que Fellini l' home ja havia estat analitzat a "Entrevista". Es una passejada per la obra mes sobrenatural del artista arriban a tocar els aspectes mes irreconexibles del seu, grandios per molts, cine. Bons arxius y un habilidos montatge, faran les delicies dels que tinguin que fer un treball sobre el mestre. Els intelectuals i estudiosos experts en Federico Fellini trobaran a faltar potser la part mes experimental i futurista del inclasificable personatge, pero la sensacio es que s'ha guardat per un paranormal homenatge en el futur i colocar lo , per si encara no hi es, al nivell de mite. Profundament enamorat de la vida, Fellini buscava el verdader significat de la seva. Nascut el 20 de gener de1920, en el seu centenari, Dell'Olio, investiga el que ell denominava "misteri esoteric" i que cercava inventant possibilitats, altres dimensions, viatges, i tot el que alimentava l'esperit i la ment. I que ell va inmortalitzar tant a "Julieta de los espiritus" con "E la nave va". Algun gracios dira, si igual que "amarcord". 100 minuts que queden curts i on intervenen una vintena d'intelectuals entre ells, Gianfranco Angellucci, Filipo Ascione o Leoneta Bentivoglio.

La maldicion de Lake manor/ The nest (Il nido)

 Historia nomes apta per gotics recalcitrans que Roberto de Feo (autor del original), ha convertit, se li reconeix la habilitat, en una fantasia de posar els pels de punta. Res original d'altre part. Es la magnetica Ginevra Francesconi. qui toca totes les teclas del piano del horror. Amb una produccio que el segle passat haguessim admirat i lloat ara mateix, dona una sensacio de florit, com de ja vist. Es Com un renec a la tradicio del cine de terror italia, a la colla de Damiano  Damiani, sols que mes pretenciosa. Agosserada en quan creu que amb la banda sonora aterradora i algunes frases de Edgar Allan Poe pot elevar la seva inapetencia.  I per sota de tot, una historia d'amor escrita abans d'hora entre adolescents brillants que tornen a salvar la funcio. Un nen paraplejic (Maurizio Lombardi), viu amb la seva mare(Francescs Cavallin) a Lake  Manor, (Torino, Italia) en una  casa allunyada (Carpeta cases encantades) de la civilitzacio com totes on pasen coses estranyes. El nen , espantat, deprimit, i frustat perque no pot sortir mai de  casa, veu el cel obert quan una noia que el cuidara li fa veure que te que millorar la relacio amb la seva mare. Mare que amaga un secret que sorprendra al nen i la cuidadora que  confirmara les sospites que ja tenien. Es sorprenen tambe Justin Korovkin, Gabriele Falsetta,  y Massimo Rigo.

el profesor de persa

 No deu ser facil rodar pel.lícules de camps d'extermini. La tecnica actual no pot tapar, tampoc vol, l'absurditat de tot plegat. Com si fos una visita guiada al camp de concentracio, Vadim Perelman, barreja amb suavitat les poques alegries amb el enorme desastre que nomes ens faria plorar. Pero com a tota historia dramatica, son els personatges que et situen al interior, evitan que els cops de vent, facin naufragar la barbarie. Totes les pel.licules dels terribles fets contra els diferents, mantenen una tensio, rabia, i decisio implicita de venjança amb secuencies que semblen inverosimils pero mai busque la complicitat ni la broma. Estrenada a Berlin a Valladolid i Sevilla amb premis, ens presenta la França de 1942, on es arrestat per les SS  i enviat com tants d`'altres ays camps alemanys. Es salva de la mort enganyan als caps del camp dient lis que no era jueu sino persa. Pero logicament un dels oficials li demana que li doni clases del idioma que no sap. A partir d'aqui es desenvolupa una relacio sino d'amistad, si que apaivan la veritat sobre el seus origens. Nahuel Perez Biscayart, Lars Eidenguer, Leonie Benesch, Jonas Nay, y David Schutter amb Peter Beck son alguns del protagonistes del film que relaxa la por.

23 paseos

 No confondre amb 23 pasos de elm street. No. Son 23 paseos que fan junts, un home y una dona de edad madura quan es coneixen en un parc.Al qual se li treu poc profit a diferencia del "un banc al parc" d'Agusti Vila. Paul Morrison, director popular e intimista, que no indigest y sensible, explica l'home, la trobada casual, el desenvolupament de l'amistat, per acabar en l'amor tarda pero ben vingut de la parella. Dave Johns i Alison Steadman buscan en el fons de la seva interpretacio la tendresa necesaria per fer creible la seva incipient relacio, serena en la conexio, que les caricies siguin sexe, i  si s'arriba al orgasme , que sigui amb humor. L'unic que queda una mica llarg al film son els passeigs quan estan a punt de perdre's. El tema, tan  vell com els protagonistes, i filmat en diverses ocasions tipus "mai es massa tard" els acompanyen en la seva soledad, traumes, ansietats, dolors i economies minces, Rakhee Thakrar, Natalie Simpson, Oliver Powell, Vivienne Soan, Bob Goody, Marsha Millar y Graham Cole. Tota cupula de felicitat te un final. Reventen, les experiencies a l'esquena, ferides i mal moments viscuts. Sobre tot, que no s'oblidin de seguir passejant els guapissims gossos, que es preocupen quan els senten alçar la veu.

Robin's wish

 TTylor Norwood, de la ma de Susan Schneider, la dona de Robin, presenta una que mes veritable historia de la mort/suicidi del carismatic actor que posa els pels de punta fins a donar llum  un  episodi mes brut de la civilitzacio humana, per la porqueria que li  havien tirat al damunt. I aixo es un retrat, documental , atractiu, valuos i emotiu per lo doloros de la malaltia desconeguda que el va portar a la valentia/cobardia que es la autoeutanasia, doncs ja ni es reconexia els darrers dos anys de patiment. La autodestruccio del cervell no es droga, ni sexe ni depressio . Tant interesants son les reflexions dels convidats , que trobem  a faltar fills, amics, companys de plato o productors. Un clatellot a la premsa poc curosa amb un tema , el mes delicat de les vides, que va destruir al alegre Williams i que estripa la conciencia del espectador que va disfrutar el seu art. A banda de la rehabilitacio social del comic, dona el documental força informacio fins i tot cientifica sobre una nova enfermetat desconeguda. La lluita  contra la malaltia neurologica imparable que una imposible fermesa no va poder esbrinar ni deturar. 

Uno para todos

 Amb un titol d'Artagnia, David Ilundain s'atreveix a tocar el tema "mestres", sense ser Tavernier. Lleugera, que no fluixa, amb poques emocions pot mantenir el somriure en el espaiat public, gracies a David Verdaguer, que ilumina amb ofici (porta 29 pelis), el seu personatge de profesor suplent. Els nois son copies o caricatures que jugan, ens ofereixen una acceptable film reflexio sobre el bullying, amb un guio de Coral Cruz, com si fos el mes natural del mon. De manera flonja pero, pasa per damunt de molts altres conflictes, cosa que per una vegada, no necesita  fer sang per subratllar   el film. Tan ambiciosa com modesta, permet aprofundir en els papers dels actors, molts amateurs gracies a un perfecte treball de casting. Hi van passar Patricia Lopez Arnaiz, Clara Segura, Anna Labordeta, Betsy Turnez , Jorge Pobes i Valeria Endrino. Un profesor substitut es el tutor d'uns joves de sise  de primaria d'un poble que no coneix. Un dels problemes que se li presenten es la nouvinguda d'un alumne malalt que els companys no volen que torni. Els premis Forque i Feroz, la fan imprescindible per la canalla d'aquesta edad.

Las brujas (de Roald Dahl)

 La versio de Tim Burton era dificil de millorar. A Robert Zemeckis, amb una edad, li costa mucho regresar al futuro donde se deja la magia  del original. La creatividad de Roald Dalh sale al rescate del autor del guion, Kenya Barris i Guillermo del toro. Amb Anne Hathaway, la pel.licula, tanca el darrer producte d'un Zemeckis, en el cim de la seva carrera, brillant la imatge, ludic el ritme, que diu molt de Octavia Tracy, Stanley Tucci i Jazhir Bruno, Chris Rock, Angus Wrigth, Philippe Spall, Simon Manyonda, Jonathan Livingstone, Morgana Robison, Jon Prohfet i Charles Edwards. Las brujas rodeixan la tomba de Dahl, comentan que, gracias a ell, el film es clarament familiar com es veu al revelar la sinopsi. Tendra historia d'un nen orfe que el 1967 s'en va viure amb al seva avia a Demopolis, Alabama. Es veuen hostigats per unes bruixes guapes pero dolentes, tan, que la lluitadora avia marxa del poble per anar a un hotel de luxe arran de mar. Pero la desgracia els persegueix. Al mateix moment d'arribar, apareix la gran bruja Hathaway, que d'incognit, ha reunit als seus colegues de tot el mon, per portar a terme una serie de terribles atemptats. 

contagio en el mar/sea fever

 El titol no es  culpa de Neasa Hardiman. Com sempre del exhibidor, pensant en el calaix, i aprofitant grotescament la actual pandemia. Primer film d'aquesta directora irlandesa decepcionan en el seu guio, pero perturbador en la seva atmosfera. Un guio que quasi enfonsa la pel.licula de bona produccio i millors interpretacions. Ens fem creus de les possibilitats que dona per espantar el fons del mar,  escalfat amb les aparicions de Connie Nielsen i Dougray Scott. Aixo amaga la falsa proposta de que els monstres espantant mes si son mes grossos. I com mes grossos mes costen d'omplir. Tot i aixi no aporta res a les aventures marines, el terror submari, el thriller amb "patos de bucejar",ciencia ficcio i intriga. Va poder entrar a Sitges 2020 per la porta d'alguns efectes tecnics que ajudaban a cohesionar la critica. Una embarcacio irlandesa, es perd al mar i a mes a mes, un virus els infecta tota l'aigua potable del veler. Mas naufragos, Olwen Fouee, Dag Malberg,  Elie Boukaze, Ardaln Ismaili y Hemrmione Cordfield. Ah, i el calamar gegant que produeix uns mocs verds, originalment causants de  les morts dels llogaters del vaixell. Prestatgerie de la Serie B

Wendy

 El pais del Nunca Jamas, refugi de Peter Pan i algun que d'altre pirata bo, es el que es construeix el dibuix Disney per viure millor. Pero Benh Zeithlin tindria que saber que els nens creixen, tenen fills, pero els films tambe envelleixen, i amb aquest joc horizontal, nomes amb el seu talen et descobreix un mon fantastic. Una bona manera de tornar a explicar Peter Pan, humanitzan els trolls que surten del mar al Pais imaginari. Pero els comptes s'acaben, encara que aquest  dura 111 min. i al final, quan el discurs es complica, surgeix la imatge del dibuix d'or, amb personalitat, original, amb tocs de nova llibertat que no sempre som capaços de comprendre. I molt menys d'anar hi sino surts amb la colla volant per la finestre de Sitges per exemple. Wendy tambe voldra creixer en aquesta illa  misteriosa on el temps s'ha aturat.Desde Sundance, els nois amb nervi del pais del Mai Mes,l 'ajudaran a recuperar l'esperit de la seva familia, l'alegria de la joventut amenaçada. Podria Zeitlin haver hi posat mes poesia, mes espais naturals, mes aventures i cridoria, pero dues hores son poques per tans colors voladors com Devin France, Gage Naquin, Gavin Naquin,Yasua Mack, Shay WalkerTomie lYnn MIlazzo, Lowell Landes, Ahmad Cage y Romyri Ross.

my mexican Bretzel

Hi ha pel.liculas que cavalquen entre l'assaig i el documental i com a sella, el poder d'una imatge perfecte. El film de Nuria Gimenez Lorang, restaurat pulcrament i amb una conservacio notable, busca la bellesa com a efecte final. Un joc de erzenmeyers i pipetas que reclamen la participacio del public en una mena de quimica emocional. Pots pujar a qualsevol de les seves imatges per transportarte a un mon construit nomes en el nostre imaginari, on l'espai i el temps no existeixen. Una directora oferint un treball molt teoric, abocada a la disciplina abusiva de les imatges, que exposa la seva poesia en l'ampli ventall de greus (silenci) i aguts(cops d'expresio) de la melancolica banda sonora. Ara suau, ara estrident. Una confusio que es dilueix a mida que avançan els 73 minuts de magia cinematografica. Podem referenciarla amb Guerin o Erice per la seva creativitat experimental. El comu denominador d'aquests artistes del  celuloide domestic es poder admirar,  festejar la bellesa del nostre mon a traves d'ells. Aixi ho van veure tambe   a  Montreal,  Guanajuato, D'A BCN, Gijon,  Rotterdam i el Feroz (2019-2020), on van rebre mencions i premis. El diari intim d'una dona de clase mitja-alta es ampliat amb els videos porno casolans que li graba un ric industrial, el seu marit, ex pilot d'aviacio, entre 1940 a 1960. Un classic romantic europeu per viatjar per els sentiments del segle passat. Basat en la vida dels seus avis, la directora va trobar 30 hores d'aquest material a Suissa. El matrimoni Barrett, veritat o mentida, s'enamorant a Mallorca i alli mateix, la dona confesa al "camara" constant, la infidelitat. Viatjara amb la parella a Venecia, Paris, Zuric, amb hotels bons i menjar be.

Terra de telers/Memoria de telares.

 Joan Frank Charansonnet, despres de la seva opera prima "Doctrina" sobre la llei Parot i la reinsercio, i la passejada per el Pirineu del segle XVII amb "Patria, la legenda d'Otger Catalo" arriba al XIX amb el seu 1900 particular. Documentada produccio per donar a coneixer i deixar empremta cultural de la revolucio del textil que amb unes formes particulars, podia emular en proporcio al Regne Unit, va fomentar una manera de confeccionar que "portava" la riquessa a tothom. L'invent era i encara n 'hi han vestigis, la colonia textil. Unes cases tipus fabrica, molt properes al treball, en ocasions dins els mateixos terrenys, que van tenir esplendor desde 1923 al 1979. Edificis emblematics que superat el  temps, han esdevingut hotel rurals o ressorts. La Catalunya profunda, neixer i morir al voltant d'uns pocs centims de semanada. A banda queden el accidents, les mutilacions, les revoltes i vagues, l'explotacio de infants i la mort sense haver progressat gaire. Sentiments contraris enfront l'exit economic i el progres.(el tren). A aquest espai de industrialitzacio, hi arriba una nena de sis anys amb un carro i una maleta i la il.luiso d'infant de ser feliç. El somni es truncara quan es  faci dona i se li creui la guerra civil. 60 anys de dictadura la veuran morir en el lloc on aquella nena s'ha sentit mes estimada. La Colonia. Correcte en la exposicio, el guio perd força quan se li dramatitza la historia que mereix amb mes produccio, un gran remake. Entren i surten de la vida treballadora de Alba Lopez, Ramon Godino, Montse Ribadellas, Angelina Llongueras, Queral Albinyana, Joan Massotkleiner, Miquel Sitjar, Jaume Montané, Aleix Rengel, Elena Godo i una vintena mes de excelents actors.

otra vuelta de tuerca/ the turning

 Casualment s'ha estrenat en pocs dies les dues obres segurament mes versionades en cinema de Henry James, unes 35 aproximadament. Es mes escandalos el de "vuelta de tuerca" perque com els cotxes permet tunejar los mes vegades (tuning). Floria Sigismondi, prescindeix de la epoca i seguin el guio de Chad Hayes,  redueix el problema de las nurses que ja es donava en el segle passat i s'esplaia en uns suggeriments de fantasmes, que en res avala una professio tan digne com un altre i que pot ben be passar que hi hagi una davallada de la sacrificada feina o ofici.. Sustos a dojo, ambientacio inquietant i la pobre institutriu lidian amb dos nanos orfes,  malcriats, de manera tal que deixa el original irreconoxible, tot i que amaguen tants secrets com la casa on viuen. Perdut el potent traç psicologic del autor, la seva modernitat no es suficient per convencer. Una  ambiguetat que destorba el fluir de la narracio que s'atura en unes golfes plens de nines trencades i  brutes de pols. Com Mackenzie Davis, Finn Wolfnard, Brooklyn Prince, Niall Greig Fulton, Denna thompsen, Mark Hubermann i Barbara Marten. que han de llegir The trun of the Screw,"

la leccion de aleman

 Mes de dues hores ocupa Christian Schwochow la pantalla  per la novela de Siegfried Lenz, (1968)de fet amb guio de la seva filla Heide. Premiada per el cine aleman, (musica i fotografia) es un fresc sobre una situacio cultural despres i durant  la Segona guerra Mundial en la que es va prohibir pintar un cert tipus de quadres. Es el cas de Ulrich Noethe, que jove rebel, el seu pare li ensenya a pintar el que ell no pot plasmar per prohibicio  politica i es vigilat per el sogre,policia del poble. Tancat en la cel.la d'una institucio per nois dificils, tenen que escriure un assaig sobre "els plaers del deure", cosa de la que no en te ni idea. Els interns nomes poden sortir si acaben el treball . Amb el temps que te per pensar li venen al cap els records del seu pare, el policia, Tobias Moretti, que en contra de tota la familia, requisa i crema la produccio del seu  gendre, el pintor expressionista Ludwig Nansen. Sense aquesta sensibilitat, pero amb constancia va passant la denuncia de la estupidesa nacional sindicalista. Fent equilibris entre la intimitat de la familia i el secretisme de les coloristes obres, entre el deure confos amb la traicio i a les idees llibertaries transcorre aquesta tela cinematografica alemanya. Firmen la interpretacio del film ademes, Levi Eisenblatter, Tom Gronau, Johanna Wocalek, Sonia Richter, Maria Victoria Dragus y Lola Hoffman. Com Böll o Grass, posen el mar per testimoni.

la dona il.legal

 Ramon Termens , despres de Joves, Catalunya uber alles, El mal que els homes fan o Negro Buenos Aires, es posa de ple en la prostitucio i les seus antecedents o consentiments com la tracta de blanques,  la immigracio, les deportacions, el sistema policial en un entramat politic que no apren de les pagines viscudes. Per aixo, el director que no presenta les seves pel.licules per menys de mil euros, filma a dos foranis, que conmovedors amb les seves terribles histories que emocionan, tambe ho fan en els telenoticies, pero que dubto que convidin a reflexionar i poc  per resoldra res manera inminent. Caldria explicar, potser facil o no, perque la camara es mou diferent davant dels centres de Acollida i Internament. D'aquesta manera s'entendria perque es didactic `pero desmesurat i tan poc escabros amb la corrupcio per exemple. Un advocat que defensa la no deportacio d'una noia kosovar, la troban morta el centre on es confinada. Una amiga nigeriana de la morta, l'ajudara a  lluitar en l'impossible que es treure l'aigua clara del tunel dels serveis sexuals de pagament que utilitza tota mena de estratagemes i mentires. Corren per el baixos fons del entramat estatal durant dues hores, Yolanda Sey, Gorka Lasaosa, un mes que digne protagonista, Daniel Faraldo, tambe guionista, Isak Ferriz Godeliv Van der Brant, Angels Bassas, Boris Ruiz, Montse German, Josep Maria Alejandre, Klaudia Dudova, Cavid Arribas i Adeline Flaum

el arte de volver

 Macarena Garcia, la protagonista, una dona amb un passat , es l'eina que utilitza Pedro  Collantes en la seva correcte primera pel.licula per explicarnos la confusio que ens produexen els canvis siguin del tipus que siguin. Potser mes endevant en la seva carrera, hauria de tindre mes cura d'alguns dialegs d'alguna forma irreals que els actors afronten amb valentia i seguretat. I com que tots segueixen per la mateixa via, Nacho Sanchez, Ingrid Garcia-Jonsson, Mireia Oriol, Luk Peros o Celso Bugallo, crean una espiral que reforça les fugues del guio de Daniel Remon. Com si fossin Sketchs, facils d'empassar, les inexactituts de les sequencies, a traves de les interpretacions , es fan realitat mencionan temes com la incomunicacio, le veritat del cinema, l'afectivitat de les persones. El premi ,de moment, el cartell de "Feroz". A Venecia es va presenta Macarena, que es una noia que torna despres de 6 anys a Nova York, a casa per asistir a una audicio que li pot arreglar la vida. Pero en els primeres 24 hores a  Madrid, un seguit de trobades, li remenen els records, es planteja el futur la familia, els amics i aprecia la valua de les despedides. 

Nieva en Benidorm

La neu ofega la sorra en la pelicula que ha dirigit i guionat Isabel Coixet, possiblement la directora catalana mes llegida. Recorda que algu al principi de la seva carrera li va pronosticar que rodaria a Benidorm tot i la seva incredulitat. Tota la saudade que intenta transmetre en una poblacio costanera, el suspens que es decante mes per una historia d'amor i una de les responsabilitats que aixo sigui aixi es dels Almodovars productors del film. Es veu enseguida que els colors pastel del Pedro, inundan la pantalla, desactivant el guio, segurament no tan ferri com seria, davant l'allau de frases fetes i que no portaran al protagonista a trobar el seu germa, capitoste de la simple trama mafiosa del feix de pisos i apartaments malmeten el litoral. Igual que els 4 flocs de neu que intenten emblanquinar la platja la "nuit". Supleixen les dubtoses declaracions del temps, per una historia express fets de ferides per la vida, Timothy Spall, directament de la gran Bretaña, l'home mes calid de la interpretacio europea,  y Sarita Choudhury, directament de les ballarines de barra. El solitari i metodic obsessionat per la metereologia, jubilat anticipadament del banc de Manchester, s'en va a  buscar el seu germa desaparegut sense indicis. Alla coneixera una dona, socia d'un club el germa, que l'ajudara en la recerca i que el fascina, no sense abans haver se patejat tot el litoral.  La Coixet en comptes de dir li a Almodovar, "jo ja t'he avisat", com el mafios de la carnisseria, no tira pel dret com volia i s'abandona al borrall de coloraines que demana la produccio, fent amics  als amants, i tornant al triangle morbos, en una cosa romantica vulgar. Barreixat en el guio els interiors noche amb sentiments trobats, no es diu ja us ho fare ho, pero ho acaba com pot. La camara certifica que Benidorm es el Las vegas de la costa llevantina i que el mes potent de tot plegat es l'aigua del mar.Entre els actors una punxada en la carrera de Carmen Machi, policia obsesionada amb la presencia de Sylvia Plath als anys 50, i amb menys incidencia, Pedro Casablanc, Anna Torrent,Edgar Vittorino, Leonardo Ortizgris, Marc Almodovar y Kiva Murphy

Cielo de medianoche

 Si Calparsoro arriba fins el cel. si veies el  cel del Georges Clooney estaria fins el gorro. Demostra la película del actor mes cafeinat des de el 2016 en exclusiva , que la gravetat te alguna cosa a veure amb la tensio, el suspens, la mortalitat, la paternitat i l'efecte d'espant d'alguns sustos en una llunyana estacio espacial tipus 2001.Si que el silenci, que no pesa, ajuda a fomentar el s sentiments i la emotividad. Aixo pasa quan un cientific solitari, que ve de Gravity, Apolo XIII, Contact o Solaris,  trova una nena abandonada a qui ajudara a sobreviure fent dinars i sopars. Felicity Jones, David Oyelowo, Demian bichir, Kyle Chandler, Tiffany Boone, Caoilinn Springall, Ethan Peck o Tia Bannon, procuraran despres d'un desastre ecologic, que el cientific abandonat voluntariament, pugui o no avisar a una tripulacio de austronautes no tornin a la capsula del Artic. I amb aixo el guionista Mark L Smith, basat en la novela de Lily Brooks Dalton, ja te dos linies d'investigacio. La de la nena que te que sobreviure a la neu glaciar i una accidentada misio espacial paral.lela. El que falta ho omplenen de flash Backs. Molt aviat, els credits hauran de parlar del Flashbackista per la inmensa quantitat que s'intercalen a les pel.licúles actualment. La critica de Chicago no s'ha fixat en aquest detall. Huston, Tenim un problema

DE Gaulle

 Es dificil ser autocritico de uno mismo y por lo mismo de su patria o pais. Gabriel Le Bomin, toca asumptes personals del presidente de la part no colaboracionista de la França ocupada, amb una ambicio desmesurada  i que en la seva participacio final en el desembarcament de Normandia, no sols no va col.laborar sino que empes per la seva gallardia, en el cas d'una victoria com va ser, volia ser el primer en parlar a l'Europa alliberada. A partir d'aqui sempre va tenir por, des de Clichy de la resistencia francesa que  creien que el que hagues volgut el general es ser no Napoleo sino el Furher. Rodat com un heroi academic, la falta de materia critica mata el film com els atemptats no explicats que va sofrir. No podia soportar que els aliats arribessin a Paris des de la mateixa França, com destacan els guionistes (Valerie Ramson Enguiale) que sort en tenen de la freda interpretacio de Lambert Wilson. Per pendre partit, el 1940 el matrimoni De Gaulle, s'en van una(Yvonne) a Paris per exiliarse amb els tres fills i el general a Londres a veure si pot treure el nas en una guerra cap al seu final que no havia fet mai seva. Un retrat dur i potent que nomes devia aixecar la moral de la tropa encara no recuperada del gas del 14. Perque aixecar la camisa a Ike Eisenhawer, no. Desfilan en front a De Gaulle, Isabelle Care, Olivier Gourmet, Catherine Mouchet,Pierre Hancisse, Felix Back, Tim Hudson Phillipine Leroy Beaulieu, Tim Hudson, NicolasVaude,Gilles Cohen, Sophie Quinton, Laurent Stocker y Alain Lenglet.

Dear Werner (Walking on Cinema)

 Els documentals sobre viatges realitzats per els propis protagonistes sempre tenen un plus de  valor afegit. Es el que pasa amb aquest homenatge de Pablo Maqueda a Werner Herzog, a qui admira des de 1975 repetin el viatge que l'axalabrat i complexe director tambe va realitzar. Emotiu, naif, potser excesivament ceremonios, posa el seu gra de sorra per fer mes intim el cinema amb majuscula .L'unica falla del film es que de tant que el director es vol apropar a la figura complicada de l'estrella acaba calcanlo i perden aixi retorica, reflectint desanims i aplaudiments, epica i reflexions,  per el que va ser nominat al premis Feroz. El 1974, Herzog va caminar de Paris a Munich, pensant d'evitar la mort de la seva protectora Ñotte Eisner. Maqueda va fer el mateix com a mostra d'admiracio i respecte aun dels directors mes discutits del nostre cine europeu. Destaca tambe la musica de Jose Venditti.

Scarlett el 2021

 Feia temps que volia fer un canvi. El nom del blog es dificil de canviar despres de casi 6000 entrades. Si que voliem arribar hi per fer lo en catala, encara que donem mes feina i mals de cap als soferts correctors i correctores del "9nou" que tan cordialment han acollit a l'Scarlett i als seus escarafalls de vegades. Esperem que aquest resum dels 15 anys de vida del blog no us faci perdre el gust per el bon cinema encara que us hagi copsat i enganxat del tot el nou mon de les series. 

Scarlett diu “6000” Uff”

A Caro diario (1993), Nanni Moretti tortura a un critic hospitalitzat mediant la lectura de una de les seves propies critiques. No es veritat que si odies el cinema de terror tens una mort mes terrible,  tampoc que les revistes de cine i especialment les pagines de critiques cinematogràfiques  es facin servir de paper higiènic; Joan Salvany, en endavant Scarlett, ha fet enfadar a directors concretament catalans, que  quan els has de veure, et diuen.”!.Ah, tu ets aquell tan “amic” meu no?”.arriban a escenes desagradables com empenyer a la primera actriu perquè no la saludi a la gala  de presentació del film, al limit fins i tot a una certa violència. La critica, el comentari cinèfil m’agrada mes, es buscar el dolent de la pel·lícula si n’hi hagués. El dolent però no pot ser el crític que normalment quan roden no hi es. El crític es vist com un devora films, el que recull els residus d’una feina/obra que te com sabeu moltes fases, des de la idea fins l’exhibició. Es titllat de sense anima, un subjecte frustrat perquè no ha pogut ser director. Haig de dir que els ho van aconseguir, valdria mes que no, Truffaut a banda. Els comentaris que he rebut al bloc m’han definit com un amargat, que canvies de feina i que cada paraula era verí. Comentaris que venen des de l’Opus a la Xina, passant per cineclubs llibertaris italians o revoltats ucraïnesos. Un paisatge de negativitat amb excepcions notables, provocat perquè moltes cròniques les començava, amb la paraula NO aixo , no allò...; Però Scarlett  sol mostrar una actitud positiva davant les pel·lícules que posa al bloc  i la seva duresa li va proporcionar alguns 15 dies sense sou o allò de “pren-te unes vacances”, si ets dur, o et deien tou els teus followers si volies ser mes curos, i cerquen un altre crític. Penseu que nomes un 1% de lectors de diaris llegeixen sencer el comentari de seu crític preferit. Deia el director d’un diari que la critica no importava ningú. Que hi havia masses i que amb 20 línies del diari tenien que tenir-ne prou.

Però Scatlett, amb una agudesa i netedat transversal que es diu ara, com li reconeixia el Figueres en el pròleg del llibre “Criticules i pel.litiques” que sembla no ser normal en la critica mes “professionalitzada”. Respectada però poc, per la seva diversitat laboral per la professió oficial, possiblement ha patit malalties d’estrès en diuen com pròstata, ronyo, esbufec, hernies, pulmó i vista. No de haver vist quasi 16000 pel·lícules, algunes en “vigilia” sinó per candides. Presentat el seu primer llibre amb 1000 comentaris al DdB, va tindre la oportunitat, de donar les gracies a Jaime Camino, presentador, la família que havia patit la filia cinèfila, al mestratge de molts, però citem al Guarner. Nascut el 1 d’abril, l’ Scarlett el 7 de juliol del 2007, ara nomes li queda per saber de quina pel·lícula no escriure o quina serà la darrera que ho farà o podrà veure i la patirà.. El text de la tomba podria ser, “dubto , molt que allà on vaig, hi hagi pitjor cinema que aquí”.

Joan Salvany nascut el 1949 a Sarrià (BCN) va fer la seva primera critica al El Ciero Universal, “La chica de 15 años” estrenada al  cine Montecarlo el 1988. Recordo la carrera il.luisonada  del cinema al diari. Abans havia publicat en revistes socials  o d’ entitats. Cada any entre pelis y documentals podia arribar a 400 cròniques. Actualment Scarlett publica al El 9nou, paper i digital a mes d’altres digitals. Entre diaris Scarlett presentava un programa de radio, “Set de cinema” de dues hores setmanal fins 500 programes i que va patrocinar als desapareguts cines Casablanca, “Happiness” de Tot Solondz el 1998. Haureu trobat que parlo poc dels actors. Us dire perquè. Primer tenen uns noms complicadíssims.(Trien Dyrhelm per  exemple, no es rock hudson). Desprès que si en una pel·lícula has de parlar de l’actor que s’ha posat la  pel·lícula a l’esquena, amb un risc notable de cremar se, ja podem plegar. Perquè això vol dir com a mínim que no hi ha direcció ni guio mínim intel·ligible. Màxim citar-los que han fet abans i algun premi si el tenen. La  critica no te que salvar una carrera artística, que ja ho farà el seu manager si ha d’anar a classe, perquè sinó s’acaba dient que aquesta peli es de Ava, quan en el fons son uns instruments mes en el plató, l’únic que amb mobilitat pròpia  i que se li fa elogi si arriba a l’hora. Scarlett sempre ha preferit estudiar el seu comportament a la historia i comparar lo amb la vida mateixa. La mirada neta del cronista te que ser a mes global  i amena per vislumbrar les intencions del Dire , las seva capacitat o no de comunicar, fer riure o plorar en la mateixa pel·lícula, per que sinó es com si haguéssim anat a una conferencia de medecina quàntica. Proposava Scarlett una Visio amplia del tema, la qualitat de la narració. No farà mai, a no ser imprescindible, omplir la crònica de cites, obres i referències, sempre dubtoses quan es opinió i amb lo que el cronista ja te 10 de les 20 ratlles de la crònica escrita sense mullar-se. Si el lector vol documentació hi ha el Google, la Vikipedia, l’IMDB i tot el 3.0 que vulguin per provocar emocions els espectadors. Sarlett ho intenta explicar com si ella mateixa estigues a la fila 7, i així mantén un estil, d’humor, mes aviat d’ironia. I queda poc mes, ara que considerem que una sinopsi ja es un espòiler. Quan de fet  el final el podem haver vist fa uns dies per el carrer.  L’estil diferent, i si una mica rebuscat per intentar donar  li una patena literària i que apart  tingui el seu propi valor com a peça. Evita de semblar pedant en cap moment i si entra a fons en la part tècnica, pocs crítics han fet de foquista per exemple,  tot el que guanyes en claredat o perds amb profunditat. La qualitat del text ,fa la crònica mes punyent. Com al film i  es mes difícil que el cine, també ha de fer riure i plorar, però això si, nomes en 25 línies. La critica no te premis ni casi els dona i si els dona no tenen mes repercussió que el sopar on es decideixen. El crític s’acaba de formar bategant se els festivals d’arreu, adormin se a les pelis iranis i descobrint pel·lícules que mai veure ningú. Si a la direcció no pot arribar quasi mai, si que acabem fent algun guio que també possiblement acabarà en  res I Scarlett quan ho deixi tampoc tindre cap festicine amb el seu nom. S’ha de dir de l’Scarlett que desprès de deixar no gaire be un film, poques vegades per no dir mai, ha tingut que rectificar en algun concepte, ni ha descobert la sopa d’all en un segon o tercer visionat. Scarlett, com tot crític ha de  tenir una passió malaltissa per el cine. Al seu bloc li sap greu tractar malament una pel·lícula d’ Spielberg quan es un dels grans mestres de la industria. Com gosa a carregar se una peli d’un gran que a costat ,milions i milions de dòlars.

Pero es perquè no les entén i es molesta. El cine el tindria que entendre la gent /públic, a la seva manera. pero tothom. I finalment te una ultima preocupació Qui tornera a convidar la al cine, quan aquest balco al mon estigui  tancat?

Serveixi aquest article commemoratiu del sexmil·lenari de  “Francament Scarlett m’importa un bledo” per donar les gracies a tothom que m’ha seguit d’alguna manera. Llegint unes Líneas de la ressenya, ja procurava Scarlett que quedes clar al principi o escoltant els programes de radio i no us dic als que vareu comprar el llibre. Segur que sou els millors lectors que un cronista pugui somiar.

Tampoc vull que aquest, ara ja m’està quedant llarg diria el cap de redacció, soni a desbastida de res. Nomes que l’ Scarlett ja no us vindre al darrera i si la voleu veure l’haureu de buscar que no serà difícil. Continuarà amb els seus visionats diaris, cinema d’estrena, clàssics oblidats i peces de col·lecció que mai  has tingut el temps paciència d’enfrontar s’-hi

I aquí aniria la foto que mai veureu i no esta al núvol dels arxius d’aquesta obsessió de col·leccionista. Es el santa santorum de la coleccio

I mai em quedara temps per la televisio, algun programa gastronomic, las series famosas (nomes Dallas, The Grown i Goodless, Nisaga de poder) ni  els video jocs. Ara tot es mes lent, com els westerns que m’agraden. La meva Salutdeferro esta sortin amb un senyor que es diu Parkinson i sembla que de moment no els hi va malament del tot

Perdonareu si alguns dies no estic al corrent de la actualitat pero es que Mr.PK es molt adsorbent, tan, que et paralitza de vegades . Per aquestes ocasions us recomano el cine, es l’únic que us pot portar mes enllà dels vostres mals. A mes gestionar un estoc de 17000 pel·lícules en diferents formats i una arxiu al núvol de 6000 revisions distintes, i llegir, el diari o el que sigui, convindreu que es una feinada.

Durant anys vaig retalla i guarda les critiques que sortien als diaris. Ara son papers mal tallats plens de pols a maletes,carteres o caixes  velles. Ara tot esta al nuvol. Pero el dia que vulguin apagaran la llum i es perdera tot. Per això es important la transmissió oral, allò que fèiem els anys 50 d’”explicar” les pelis amb diàlegs i tot, casi en temps real. Estimats cinèfils. Espero que encara ens veurem per aquí. Si no pots passar, busquem que  jo estaré alla. I quan ens veiem riurem i plorarem abraçats a la pel·lícula que mes ens agradi als dos. Gracies per el viatge i ens veiem qualsevol dia a la sortida de qualsevol sala.