Scarlett el 2021

 Feia temps que volia fer un canvi. El nom del blog es dificil de canviar despres de casi 6000 entrades. Si que voliem arribar hi per fer lo en catala, encara que donem mes feina i mals de cap als soferts correctors i correctores del "9nou" que tan cordialment han acollit a l'Scarlett i als seus escarafalls de vegades. Esperem que aquest resum dels 15 anys de vida del blog no us faci perdre el gust per el bon cinema encara que us hagi copsat i enganxat del tot el nou mon de les series. 

Scarlett diu “6000” Uff”

A Caro diario (1993), Nanni Moretti tortura a un critic hospitalitzat mediant la lectura de una de les seves propies critiques. No es veritat que si odies el cinema de terror tens una mort mes terrible,  tampoc que les revistes de cine i especialment les pagines de critiques cinematogràfiques  es facin servir de paper higiènic; Joan Salvany, en endavant Scarlett, ha fet enfadar a directors concretament catalans, que  quan els has de veure, et diuen.”!.Ah, tu ets aquell tan “amic” meu no?”.arriban a escenes desagradables com empenyer a la primera actriu perquè no la saludi a la gala  de presentació del film, al limit fins i tot a una certa violència. La critica, el comentari cinèfil m’agrada mes, es buscar el dolent de la pel·lícula si n’hi hagués. El dolent però no pot ser el crític que normalment quan roden no hi es. El crític es vist com un devora films, el que recull els residus d’una feina/obra que te com sabeu moltes fases, des de la idea fins l’exhibició. Es titllat de sense anima, un subjecte frustrat perquè no ha pogut ser director. Haig de dir que els ho van aconseguir, valdria mes que no, Truffaut a banda. Els comentaris que he rebut al bloc m’han definit com un amargat, que canvies de feina i que cada paraula era verí. Comentaris que venen des de l’Opus a la Xina, passant per cineclubs llibertaris italians o revoltats ucraïnesos. Un paisatge de negativitat amb excepcions notables, provocat perquè moltes cròniques les començava, amb la paraula NO aixo , no allò...; Però Scarlett  sol mostrar una actitud positiva davant les pel·lícules que posa al bloc  i la seva duresa li va proporcionar alguns 15 dies sense sou o allò de “pren-te unes vacances”, si ets dur, o et deien tou els teus followers si volies ser mes curos, i cerquen un altre crític. Penseu que nomes un 1% de lectors de diaris llegeixen sencer el comentari de seu crític preferit. Deia el director d’un diari que la critica no importava ningú. Que hi havia masses i que amb 20 línies del diari tenien que tenir-ne prou.

Però Scatlett, amb una agudesa i netedat transversal que es diu ara, com li reconeixia el Figueres en el pròleg del llibre “Criticules i pel.litiques” que sembla no ser normal en la critica mes “professionalitzada”. Respectada però poc, per la seva diversitat laboral per la professió oficial, possiblement ha patit malalties d’estrès en diuen com pròstata, ronyo, esbufec, hernies, pulmó i vista. No de haver vist quasi 16000 pel·lícules, algunes en “vigilia” sinó per candides. Presentat el seu primer llibre amb 1000 comentaris al DdB, va tindre la oportunitat, de donar les gracies a Jaime Camino, presentador, la família que havia patit la filia cinèfila, al mestratge de molts, però citem al Guarner. Nascut el 1 d’abril, l’ Scarlett el 7 de juliol del 2007, ara nomes li queda per saber de quina pel·lícula no escriure o quina serà la darrera que ho farà o podrà veure i la patirà.. El text de la tomba podria ser, “dubto , molt que allà on vaig, hi hagi pitjor cinema que aquí”.

Joan Salvany nascut el 1949 a Sarrià (BCN) va fer la seva primera critica al El Ciero Universal, “La chica de 15 años” estrenada al  cine Montecarlo el 1988. Recordo la carrera il.luisonada  del cinema al diari. Abans havia publicat en revistes socials  o d’ entitats. Cada any entre pelis y documentals podia arribar a 400 cròniques. Actualment Scarlett publica al El 9nou, paper i digital a mes d’altres digitals. Entre diaris Scarlett presentava un programa de radio, “Set de cinema” de dues hores setmanal fins 500 programes i que va patrocinar als desapareguts cines Casablanca, “Happiness” de Tot Solondz el 1998. Haureu trobat que parlo poc dels actors. Us dire perquè. Primer tenen uns noms complicadíssims.(Trien Dyrhelm per  exemple, no es rock hudson). Desprès que si en una pel·lícula has de parlar de l’actor que s’ha posat la  pel·lícula a l’esquena, amb un risc notable de cremar se, ja podem plegar. Perquè això vol dir com a mínim que no hi ha direcció ni guio mínim intel·ligible. Màxim citar-los que han fet abans i algun premi si el tenen. La  critica no te que salvar una carrera artística, que ja ho farà el seu manager si ha d’anar a classe, perquè sinó s’acaba dient que aquesta peli es de Ava, quan en el fons son uns instruments mes en el plató, l’únic que amb mobilitat pròpia  i que se li fa elogi si arriba a l’hora. Scarlett sempre ha preferit estudiar el seu comportament a la historia i comparar lo amb la vida mateixa. La mirada neta del cronista te que ser a mes global  i amena per vislumbrar les intencions del Dire , las seva capacitat o no de comunicar, fer riure o plorar en la mateixa pel·lícula, per que sinó es com si haguéssim anat a una conferencia de medecina quàntica. Proposava Scarlett una Visio amplia del tema, la qualitat de la narració. No farà mai, a no ser imprescindible, omplir la crònica de cites, obres i referències, sempre dubtoses quan es opinió i amb lo que el cronista ja te 10 de les 20 ratlles de la crònica escrita sense mullar-se. Si el lector vol documentació hi ha el Google, la Vikipedia, l’IMDB i tot el 3.0 que vulguin per provocar emocions els espectadors. Sarlett ho intenta explicar com si ella mateixa estigues a la fila 7, i així mantén un estil, d’humor, mes aviat d’ironia. I queda poc mes, ara que considerem que una sinopsi ja es un espòiler. Quan de fet  el final el podem haver vist fa uns dies per el carrer.  L’estil diferent, i si una mica rebuscat per intentar donar  li una patena literària i que apart  tingui el seu propi valor com a peça. Evita de semblar pedant en cap moment i si entra a fons en la part tècnica, pocs crítics han fet de foquista per exemple,  tot el que guanyes en claredat o perds amb profunditat. La qualitat del text ,fa la crònica mes punyent. Com al film i  es mes difícil que el cine, també ha de fer riure i plorar, però això si, nomes en 25 línies. La critica no te premis ni casi els dona i si els dona no tenen mes repercussió que el sopar on es decideixen. El crític s’acaba de formar bategant se els festivals d’arreu, adormin se a les pelis iranis i descobrint pel·lícules que mai veure ningú. Si a la direcció no pot arribar quasi mai, si que acabem fent algun guio que també possiblement acabarà en  res I Scarlett quan ho deixi tampoc tindre cap festicine amb el seu nom. S’ha de dir de l’Scarlett que desprès de deixar no gaire be un film, poques vegades per no dir mai, ha tingut que rectificar en algun concepte, ni ha descobert la sopa d’all en un segon o tercer visionat. Scarlett, com tot crític ha de  tenir una passió malaltissa per el cine. Al seu bloc li sap greu tractar malament una pel·lícula d’ Spielberg quan es un dels grans mestres de la industria. Com gosa a carregar se una peli d’un gran que a costat ,milions i milions de dòlars.

Pero es perquè no les entén i es molesta. El cine el tindria que entendre la gent /públic, a la seva manera. pero tothom. I finalment te una ultima preocupació Qui tornera a convidar la al cine, quan aquest balco al mon estigui  tancat?

Serveixi aquest article commemoratiu del sexmil·lenari de  “Francament Scarlett m’importa un bledo” per donar les gracies a tothom que m’ha seguit d’alguna manera. Llegint unes Líneas de la ressenya, ja procurava Scarlett que quedes clar al principi o escoltant els programes de radio i no us dic als que vareu comprar el llibre. Segur que sou els millors lectors que un cronista pugui somiar.

Tampoc vull que aquest, ara ja m’està quedant llarg diria el cap de redacció, soni a desbastida de res. Nomes que l’ Scarlett ja no us vindre al darrera i si la voleu veure l’haureu de buscar que no serà difícil. Continuarà amb els seus visionats diaris, cinema d’estrena, clàssics oblidats i peces de col·lecció que mai  has tingut el temps paciència d’enfrontar s’-hi

I aquí aniria la foto que mai veureu i no esta al núvol dels arxius d’aquesta obsessió de col·leccionista. Es el santa santorum de la coleccio

I mai em quedara temps per la televisio, algun programa gastronomic, las series famosas (nomes Dallas, The Grown i Goodless, Nisaga de poder) ni  els video jocs. Ara tot es mes lent, com els westerns que m’agraden. La meva Salutdeferro esta sortin amb un senyor que es diu Parkinson i sembla que de moment no els hi va malament del tot

Perdonareu si alguns dies no estic al corrent de la actualitat pero es que Mr.PK es molt adsorbent, tan, que et paralitza de vegades . Per aquestes ocasions us recomano el cine, es l’únic que us pot portar mes enllà dels vostres mals. A mes gestionar un estoc de 17000 pel·lícules en diferents formats i una arxiu al núvol de 6000 revisions distintes, i llegir, el diari o el que sigui, convindreu que es una feinada.

Durant anys vaig retalla i guarda les critiques que sortien als diaris. Ara son papers mal tallats plens de pols a maletes,carteres o caixes  velles. Ara tot esta al nuvol. Pero el dia que vulguin apagaran la llum i es perdera tot. Per això es important la transmissió oral, allò que fèiem els anys 50 d’”explicar” les pelis amb diàlegs i tot, casi en temps real. Estimats cinèfils. Espero que encara ens veurem per aquí. Si no pots passar, busquem que  jo estaré alla. I quan ens veiem riurem i plorarem abraçats a la pel·lícula que mes ens agradi als dos. Gracies per el viatge i ens veiem qualsevol dia a la sortida de qualsevol sala.