La manzana de oro (2022) 107 min.

L'arribada d'un convidat inesperat desestabilitza les Jornades Poètiques que cada any reuneix en un aïllat convent del nord-oest peninsular diferents tendències de la poesia espanyola. Durant un cap de setmana accelerat, mentre els poetes escriuen, reciten i es vigilen, perseguint un premi daurat, una sospita de plagi, la batalla per la presència en una futura antologia, la irreverència d'un raper, l'aniversari d'un poeta centenari, uns bolets verinosos, les imprevistes creus sexuals i el despertar d'amors tardans culminaran en una nit tempestuosa... Adaptació de la novel·la “Àvides pretensions”, de Fernando Aramburu. La imprer poder-hi entrar. En qualsevol cas, hi ha tanta frase aguda, tanta cita bella i tanta intensitat de lletra que, malgrat tot i to , pot un delectar-s'hi. Retrat burlesc del patetisme, els egos i les enveges als cercles poètics. Una comèdia que comença malament ia la qual li costa trobar el to. Un bell i poètic despropòsit, Una pel·lícula al·lucinant en la seva més pura i sagaç essència. Al·lucinant, incomprensible, absurda, no ja passada de moda sinó transnochada a la setanta-potència. Una Marta Nieto que es deixa la pell, i un Sergi López, a la d'un entranyable poeta maleït, aixequen només per moments un vodevil molt traspassat al final no passa d'entretenida. S'han de superar cabrioles mig aterrades, entre les quals hi ha la direcció d'un repartiment ofegat pel text hi ha una cosa tendra en com miren Chávarri, i els dos homes que escriuen amb ell, jOSE aNGEL eSTABAN I fERNANDO aRAMBURU. Una comèdia desconcertant que fracassa en la seva coralitat (Adrain Lastra, Roberto Enriquez, Vicky Peñas i Gines Garcia MIllan) i encerta a continuar recitant la tensió dramàtica es perd en una teranyina argumental molt fràgil i massa allargada.