Mis soledad tiene alas )2023) 90 min.

En un barri humil als afores de Barcelona, (Óscar Casas) i els seus dos amics, Vio (Candela González) i Reno (Farid Bechara), viuen sense pensar al demà, entre festes i donant pals a joieries. Darrere de la seva aparença de petit delinqüent, Dan amaga un artista amb talent, i una sensibilitat diferent del món que l'envolta. La reaparició del seu pare, després de sortir de la presó, desperta els vells dimonis de Dan, submergint-lo en una espiral de violència que l'obliga a fugir i posa a prova l'amistat entre els tres amics. L'energia visual i sonora que desprèn la pel·lícula, ajudada per una col·lecció de cançons de plena contemporaneïtat, emergeix amb la seva llum sobre les poques ombres d'un debut esimable. Mario Casas debuta a la direcció amb una pel·lícula sense errors però tampoc encerts tan afectada com extraviada. Pur cinema quinqui del segle XXI. linia Vaquilla, Casas ha debutat amb una pel·lícula orgànica, tumultuosa i enèrgica. Molta vida i ànima hi ha al seu film. Hi ha alguna cosa bonica en la barreja d'afecte, comprensió i compassió amb què Casas s'acosta als seus personatges. En contraposició, el guió està una mica a mig fer. El debut de Mario Casas en la direcció és tan professional com inane, mostra mà amb la càmera però poc per explicar. Òpera prima amb una narració molt treball. Té coses d'A canvi de res, altres de Barri, La ley de la frontera o de cert cinema francès. Però no sap assimilar les seves referències i es veu desbordada.