Vida perra /Strays (2023) 93 min.

Reggie, un border terrier ingenu i optimista fins a la medul·la, acaba abandonat als despietats carrers de la ciutat pel seu amo, (Wil Forte) Doug, encara que totalment convençut que tot ha estat un malentès i que el seu adorat company de vida mai no se'n desentendria així. . Però quan es topa amb un loquaç i malparlat Boston terrier anomenat Bug, un gos rodamón que adora la seva llibertat i que creu que això de tenir amo és de perdedors, Reggie per fi s'adona que vivia immers en una relació tòxica i comença a veure a Doug com el que de debò és: Un tiparrac menyspreable i dessalmat. Decidit a venjar-se Reggie, Bug i els col·legues d'aquest -Maggie, una espavilada pastora australiana que s'ha vist relegada pel nou cadellet de la seva mestressa; i Hunter, un angoixat gran danès que viu estressat pel seu treball com a animal de teràpia emocional- ordeixen un pla i s'embarquen en una èpica aventura per ajudar Reggie a trobar el camí de tornada a casa... i fer que Doug pagui per els seus actes. La tontíssima trama que la sustenta bandeja el públic adult. I el seu excés de diàlegs sobre sexe decididament guarros no la fan adequada per al publicinfantil. L'adolescent, potser. S'assembla a una pel·lícula dels germans Farrelly, crua i tosca, i no apta. Té alguns moments de riuret'en. Indubtablement no és apta per a nens. Una aventura intel·ligent i adequadament desenfrenada que hauria de guanyar-se fins i tot als que no tenen un amic pelut esperant-los a casa. Aquí hi ha rialles per a estona, sí, però que et facin gràcia de debò dependrà de la tolerància que tinguis a l'humor groller i a la vulgaritat gratuïta. 'Strays' és sens dubte una delícia, especialment per als amants dels gossos, que udollaran de riure i també ploraran davant del seu missatge empàtic que tots, peluts o no, només volem que ens vulguin. Durant 93 minuts els gossos deixen anar tantes paraulotes com el pitjor mal palat en un film, que en la actualitat seria dificil d'escollir. Després hi ha els acudits escatològics, estrafolaris i que, cap té la més mínima gràcia. La pel·lícula oscil·la entre la comèdia grollera i moments de dolçor estranyament commovedors. Però aquesta estupidesa també pot ser el que la fa entranyable i entretinguda.