Les obres d'art de vegades son economiques. La produccio apreta i moltes secuencies toquen perillosament l'estetica teatral. Uns profuns dialegs, fins i tot massa, suportats per unes esplendides imatges, i per unes estetiques interpretacions et retornen al cine mes pur. No es un experiment pero Agusti Villaronga sempre esta al limit del septim art, sempre intens com si esperes poder entrar en la sala dels grans. Al voltant de la inmigracio, va despullant tots els temes que hi tenen incidencia, com si fossin capes d'una ceba de Figueres, quasi sense respir, un darrera l'altre i mes o menys ordenats. Dialectica molt personal que li presten un aire entre justicier, politic i metafisic, entre la mediocritat i la ineficacia, l'experiment i la poesia, entre fugir de l'accident i l'oblit. Fotografia preciosiste, impresionan que sempre recordaran els que la puguin admirar i es el mes proper a un open arms autentic, cosa que logra investigan continuament com fan els capdaventers del cinema i no simples narradors. Goyas i Malaga van veure com el juny de 1816, una fragata de la marina francesa,"Aliance", s'estavellabe a les costes del Senegal. Com que no hi havien bots suficients per les dues tripulacions, improvitzen una mena de balsa on hi entaforen 147 homes. Soldats, mariners, passatgers i algun oficial. Els bots els remolquen, pero la situacio i el mar aconsellen finalment tallar la corda i abandonen el remolc a la seva sort. En aquella barcassa a la deriva hi pasara de tot. Gana, fred, bogeria, por, i una lluita a vida o mort entre els naufrags per la supervivencia. Entre ells, Roger Casamajor, Oscar Kapoya, Mumi Diallo i Armando Buika. Mes o menys com ara.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario