Madre de un recién nacido, la joven abogada Ruth Bader Ginsburg acepta, junto a su marido Martin, un pionero y revolucionario caso tributario mientras afrontan la nueva responsabilidad de ser padres. Mano a mano, este matrimonio pasará a la historia por su lucha sin tregua en favor de la igualdad de derechos entre hombres y mujeres y por sobreponerse a todo tipo de obstáculos y adversidades para cambiar la forma en que los tribunales, y la sociedad en general, veían la discriminación por género. Segunda mujer de la historia en ser nombrada jueza del Tribunal Supremo de EE.UU., Ruth Bader Ginsburg es uno de los grandes iconos de la lucha por la igualdad de las últimas décadas. Desde los tribunales, esta brillante abogada consiguió, junto a su marido, demostrar que la discriminación sexual era anticonstitucional, lo que abrió una nueva puerta para las reivindicaciones de los derechos de millones de mujeres. Mimi Leder (The Code), una de las directoras más afamadas de Hollywood, vuelve tras una década alejada de la gran pantalla para contar la historia de este poderoso personaje femenino que, desde una feliz e igualitaria relación sentimental, consiguió cumplir sus sueños profesionales. Escrita por Daniel Stiepleman, sobrino de la jueza Ginsburg, Una cuestión de género repasa su vida desde sus inicios en Harvard hasta el desarrollo del caso que lo cambió todo en un film que combina notas biográficas con romance y un intenso drama judicial. La nominada al Oscar Felicity Jones (Rogue One: Una historia de Star Wars) y Armie Hammer (Call Me by Your Name) lideran un reparto con Justin Theroux (El espía que me plantó), la oscarizada Kathy Bates (Es la jefa) o Jack Reynor.
n dels primers anuncis que va fer Pedro Sánchez com a president del govern espanyol, el juny passat, va ser l’exhumació de Francisco Franco del Valle de los Caídos. Era tot un símbol, i Sánchez preveia que seria fàcil. Exultant, va dir que el dictador abandonaria el seu gegantí mausoleu abans de les vacances de l’any passat i que el Valle de los Caídos havia de convertir-se en un lloc de reconciliació. No esperava que la família del dictador, la fundació que defensa el seu llegat i fins i tot la comunitat benedictina que té cura del mausoleu presentessin batalla i mantinguessin un pols que encara dura.
Tot i la convocatòria d’eleccions anticipades, però, Sánchez no dona el seu braç a tòrcer. Divendres la ministra de Justícia, Dolores Delgado, va confirmar després del consell de ministres que el govern espanyol ha executat l’últim tràmit per fer efectiva l’exhumació del cos i dona 15 dies a la família perquè proposi un lloc per enterrar-lo, sempre que sigui alternatiu a la cripta de l’Almudena, que per motius de “seguretat i ordre públic” no compliria la llei de memòria històrica. Si insisteixen en enterrar-lo a la catedral madrilenya, no diuen res o no hi ha consens entre els Franco, serà el govern el que decidirà on el traslladarà. Abans, però, haurà de celebrar un nou consell de ministres per acordar el lloc definitiu on inhumar-lo. Delgado va reconèixer que el procés no havia sigut fàcil: “Hi ha hagut fins a 14 reacusacions”. Ara bé, no va aclarir què passaria si la família presenta un recurs al Tribunal Suprem -com ahir mateix ja va anunciar que farà- i aconsegueix la suspensió cautelaríssima de l’exhumació. El govern defensa que els arguments jurídics de la seva resolució són sòlids. En canvi, la ministra no va vacil·lar a l’hora d’afirmar que els tècnics entrarien a la basílica per fer la seva feina malgrat l’oposició dels benedictins: “És un lloc de culte, però no exclou l’activitat de l’autoritat civil”, va dir.
Ahir Sánchez va voler pitjar l’accelerador perquè l’exhumació de Franco seria la culminació d’un compromís polític anunciat a bombo i platerets i un acte de campanya incomparable. Però no és gens clar que ho aconsegueixi abans de les eleccions del 28 d’abril. Al cap i a la fi, no ho han aconseguit 40 anys de democràcia.
Què simbolitza l’exhumació?
Trencar amb la dictadura
El destí dels cadàvers dels responsables de crims de masses com ara Slobodan Milosevic, Saddam Hussein, Ossama bin Laden i Moammar al-Gaddafi és divers, però en cap cas se’ls homenatja en un espai públic. El cos del tirà té una vida política i material post mortem i explica moltes coses sobre les societats que es creen després de la seva mort. A Franco durant 44 anys se l’ha venerat al gegantí mausoleu que va fer construir. “L’exhumació arriba tard, però és important, perquè se li treuen uns privilegis que tenia quan era viu i que ha mantingut un cop mort”, diu la historiadora Queralt Solé. La tomba de Franco per a molts historiadors és un símbol de la pervivència del franquisme en la vida pública espanyola i es connecta estretament amb la continuïtat de la impunitat per les atrocitats comeses durant el mandat de Franco, garantida per la llei d’amnistia del 1977: “Exhumar Franco és trencar amb la cultura de la impunitat, una cultura que, d’altra banda, ha naturalitzat el franquisme”, assegura el professor d’història del dret Alfonso Aragoneses. “És important acabar amb la ingomínia de tenir un monument que invoca la memòria d’un genocida colpista, és una pena que triguin tants anys perquè les dretes no ho han volgut fer i les esquerres han sigut massa tímides”, afirma Carles Vallejo, president de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme.
Tot i així, per a algunes víctimes no és suficient. “L’exhumació és molt poc important per a les víctimes. El que caldria és que s’exhumin tots els altres -assegura la psicòloga i especialista en la transmissió del trauma Anna Miñarro-. El que volen les víctimes és recuperar els seus familiars perquè no han pogut fer el dol. Són 80 anys sense poder-lo fer, i això és una barbaritat”.
El trasllat s’ha de fer d’amagat?
El risc d’un espectacle nostàlgic
L’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH) va demanar al govern espanyol “llums i taquígrafs” perquè no vol que el trasllat es faci de la mateixa manera com es van retirar els monuments franquistes, sense avís previ. Aragoneses també creu que el trasllat del dictador no es pot fer amb nocturnitat: “No es pot fer res d’amagat, hi ha d’haver imatges, perquè és un símbol de la superació d’una època d’afàsia i de falta de memòria democràtica”. Fer-ho a la llum del dia, però, també pot tenir el risc que s’acabi convertint en un espectacle de devoció al dictador. “S’ha de dessacralitzar, però pot ser que reuneixi els opositors al trasllat”, admet Solé.
On ha de ser inhumat el dictador?
El pols amb els nets del dictador
L’exhumació i el trasllat del dictador a un altre lloc s’han convertit en un pols entre els nets del dictador i la Fundación Francisco Franco i el govern espanyol. Entre víctimes i experts hi ha acord: el dictador no pot ser enterrat en un lloc que es converteixi en un símbol per als nostàlgics i on se celebrin homenatges. “Els familiars de Franco han tret pit perquè senten que tenen el suport dels partits de dreta i extrema dreta -opina l’historiador i responsable de l’Observatori Europeu de la Memòria, Jordi Guixé-. A un altre país haurien negociat i potser no haurien sentit vergonya, però gairebé”. El pols que ha mantingut la família amb l’Estat pot tenir moltes lectures: “Han defensat la seva decisió per sobre de l’estat democràtic. No és una rebequeria, treuen pit perquè se senten forts”, diu Solé.
Divendres el govern espanyol no va explicitar quin podria ser el destí de les despulles del dictador si, finalment, són ells els que prenen la decisió: “La inhumació ha de complir amb la llei de memòria històrica i amb les normes d’ordre públic i no puc especular”, va dir Delgado. Tot apunta, però, que el govern espanyol preferiria traslladar les restes del dictador al cementiri de Mingorrubio, al Pardo, on hi ha enterrada Carmen Polo, la dona del dictador. Quedarà pendent un altre tema molt complex: què es fa amb el Valle de los Caídos, un gran símbol feixista mantingut amb diners públics, i quin tractament es dona als més de 33.000 morts que hi ha enterrats sense nom i, ara per ara, invisibles.
Un culebrot amb final incert
Franco és enterrat amb el permís del rei (23/11/1975)
No s’ha trobat cap document que provi que Franco volia ser enterrat al Valle de los Caídos. La seva tomba tampoc era als plànols de la construcció. Va ser una decisió d’última hora del govern presidit per Carlos Arias Navarro i confirmada pel rei Joan Carles I. A més, la construcció del mausoleu de Franco es va aprovar l’1 d’abril del 1940 amb l’objectiu de “perpetuar la memòria dels que van caure en la gloriosa croada”. Segons aquest decret, per tant, Franco no tindria dret a ser-hi, perquè va morir tranquil·lament al llit.
Una llei de memòria amb mancances (26/12/2007)
S’aprova la llei de memòria històrica espanyola, que reconeix els drets de les víctimes de la Guerra Civil però no preveu l’exhumació de Franco ni ressignificar el gegantesc mausoleu d’exaltació al franquisme.
Els experts recomanen exhumar Franco (29/11/2011)
El PSOE encarrega un informe a un grup d’experts sobre què fer amb el Valle de los Caídos. Les conclusions són que se n’ha de fer una relectura i ressignificar-lo i que Franco ha de ser traslladat a un altre lloc que “designi” la família. Recomana fer-ho amb l’acord de l’Església. En canvi, no proposa exhumar Primo de Rivera, sinó traslladar-lo a un altre lloc menys prominent de la basílica. L’informe, però, queda en un calaix.
Nou intent per exhumar el dictador (9/2/2017)
El PSOE registra una proposició no de llei per exhumar Franco. És el segon intent. S’havia intentat, sense èxit, el 2013.
Finalment s’aprova l’exhumació (11/5/2017)
El Congrés aprova, per àmplia majoria i sense cap vot en contra, treure Franco del Valle de los Caídos.
El PSOE anuncia que traurà Franco (17/6/2018)
Pedro Sánchez anuncia que exhumarà el cos del dictador abans de les vacances d’estiu i que, immediatament després, reformarà el Valle de los Caídos per convertir-lo en un lloc de “reconciliació”.
El Congrés dona llum verda (13/9/2018)
El Congrés convalida el reial decret llei, aprovat el 24 d’agost, per exhumar Franco, amb 176 vots a favor, 165 abstencions (PP i Ciutadans) i dos diputats del PP en contra.
Els nets del dictador planten cara (28/9/2018)
La família del dictador i la Fundación Nacional Francisco Franco presenten al·legacions i anuncien que si s’exhuma Franco el portaran a l’Almudena. I volen que sigui inhumat amb tots els honors militars.
Treure el dictador, qüestió de poques hores (15/11/2018)
El govern espanyol reclama a Patrimonio Nacional un informe sobre quines obres serien necessàries per treure el dictador de la tomba. L’informe explicita que és una obra menor que es podria fer en poques hores i amb pocs operaris per 3.738 euros.
El Tribunal Suprem diu no als Franco (17/12/2018)
El Tribunal Suprem decideix no paralitzar, de moment, els tràmits del govern per exhumar Franco. Per tant, rebutja la petició de la família, però deixa la porta oberta. La decisió es pot recórrer.
Les estratègies per evitar l’Almudena (21/12/2018)
La Delegació del govern de Madrid envia un informe desaconsellant l’enterrament de Franco a l’Almudena per motius de seguretat. Cinc dies després el prior del Valle de los Caídos, Santiago Cantera, nega l’accés del govern a la basílica. El Vaticà no intercedeix.
Comentaris
11Comenta