Retribucion (2023) 91 min.

 Matt Turner és un home de negocis nord-americà que viu a Berlín i que, en el transcurs d'un dia, es troba en una carrera per salvar la família i la pròpia vida. Quan porta els fills a l'escola, Matt rep una trucada telefònica, una veu misteriosa li adverteix que el seu vehicle és ple d'explosius. Per protegir la seva família i resoldre el misteri, Matt ha de seguir les instruccions de l'estrany i fer una sèrie de tasques a contrarellotge. El guió d'Alberto Marini pateix significatives variacions, però l'acció no deixa anar el volant i el carisma de Liam Neeson ens recorda que no fa tant encara estava repartint llenya. Poc impactant. És trist dir que l'actor s'està fent una mica més gran per a aquest tipus de coses, cosa que podria explicar per què passa la major part del temps de la pel·lícula còmodament assegut. Encara que hi ha un cert confort en veure Neeson i els seus col·laboradors habituals fer el seu per enèsima vegada, tota l'operació sembla més aviat una màquina correctament muntada. Quan escaparà aquest gènere dels seus propis tòpics de cels tenyits de sípia, fonts de pòster en cursiva i títols que semblen elegits deixant caure un dit sobre una pàgina de l'Antic Testament? Una ximpleria però divertida. Potser és hora que Liam Neeson es retiri del cine d'acció. Els 90 minuts de la pel·lícula passen volant.

Trolls 3 /Trolls 3 Todos juntos (2023) 91 in.

 Poppy i Branch són oficialment, per fi, parella (Justin Timberlake y Anna Timberlake). A mesura que s'hi relacionen, Poppy descobreix que Branch té un passat secret. Un cop va formar part del seu fenomen boyband favorit, BroZone, Brozone (Troye Sivan, Zooel Deschanel,Crhistopher Mints-Plasse,Daveed Diggs) amb els seus quatre germans: Floyd, John Dory, Spruce i Clay. BroZone es va dissoldre quan Branch era encara un nadó, igual que la família, i Branch no ha tornat a veure els seus germans des de llavors. Però quan Floyd, el germà de Branch, és segrestat pels seus talents musicals per un parell de nefastos dolents estrelles del pop, Velvet i Veneer, Branch i Poppy s'embarquen en un angoixant i emotiu viatge per reunir els altres germans i rescatar Floyd d'un destí encara pitjor que la foscor de la cultura pop.És impossible no rendir-se a la bogeria de 'Trolls 3', hereva els punts forts de les seves antecessores, però, per difícil que sembli, encara és més boja que les entregues anteriors. I és boja per a bé. Encara sent la més fluixeta manté el tipus d'un amuntagament de disseny de color i il·luminació, i sobretot una cinefília vintage que fet i fet acaba asseient bé a un homenatge a les boy bands noveneres. Possiblement és el lliurament més esbojarrat de la franquícia de monstres la pel·lícula és estranya amb un estil propi ple de color .Posa't ulleres de sol. Aquesta aventura musical coberta de lluentons manté el ritme estrany però eficaç que va establir la pel·lícula original de 2016 imagina una barreja de 'Los Barrufets' banyats en purpurina , ara que es prohibida. La ensucrada saga de Dreamworks comença a deixar un sabor amarg que hauria d'agradar al públic més jove, però l'atractiu de la saga està desapareixent. Excepte la magnífica textura de l'animació, tot resulta ranci i sense sorpreses. Manté el que ha estat el seu punt fort des del primer lliurament: un disseny artístic amb textures de pell flocades i un disseny de producció de gran qualitat.

Mamacruz (2023)84 min.

 

Cruz es una abuela que lleva muchos años, décadas ya, sin saber lo que es un orgasmo. Ella, devota de sus creencias religiosas, no le daba importancia ni tampoco se lo había planteado... hasta que un día navegando por Internet empieza a sentir de nuevo deseos y sensaciones que ya creía extinguidas. Pero, ¿cómo compaginar sus creencias con este nuevo despertar sexual y sensual que ha llegado de pronto a su vida.Los rigurosos encuadres en formato panorámico de la puesta en escena,  atrevidos y elegantes, y el expresivo primerísimo plano de una Kiti Mánver pletórica apuntalan esta película" Tiene  una ventaja indiscutible, y es que está en ella Kiti Mánver y se amolda con todas sus fuerzas dramáticas a ese personaje .A la contra tiene 'Mamacruz' una estrechez de mirada hacia su entorno . Mánver,  como el resto del elenco, al completo, ( Pepe Quero, Ines Benitez, Silvia Acosta y y Loles Gimenez) lo da todo y más. Lástima que los enjundiosos asuntos que impulsan la historia tropiecen por momentos con sus buenas intenciones. Kiti Mánver despliega su enorme talento. Mánver se toca. Mánver nos toca."Mánver otorga poderío a este perfil femenino tan invisibilizado, que a través de su interpretación se apodera de toda la película, mientras que Patricia Ortega defiende la pulsión vital recobrada de la mujer como un reencuentro feliz con ella misma. Una película personal y conmovedora que es a la vez un retrato dolorosamente humano de una mujer que explora sus deseos en la vejez y una celebración de la sexualidad femenina. Un magistral y sensible estudio de personajes que cuenta con la convincente y llena de matices interpretación de Kiti Mánver como una mujer de mediana edad religiosamente reprimida" 

La contadora de películas (2023) 116 min.

 Anys 60, desert d'Atacama, Xile. Maria Magnòlia (Berenice Bejo)és una dona que malgrat viure sota difícils condicions, intenta transmetre a la seva filla, Maria Margarita, (Sara Becker) la seva passió per l'art. María Margarita esdevindrà la contadora d'històries del poble, on la majoria dels seus habitants no es poden pagar una entrada de cinema. De tot una mica. Resultat, a mitges. No m'ocorre res de dolent veient aquesta pel·lícula, però esperava més d'una directora com Lone Scherfig en aquest drama al desert xilè d'Atacama. El record del bon cinema com a placebo de la mala vida. Una pel·lícula amb una mirada nostàlgica, sense tristesa, a un passat infeliç però estimat. La frescor de la xilena Sara Becker  encara que aquesta adaptació maneja idees interessants, acaba deixant un sabor  amarg, a causa d'un guió dispers i estrelles Antonio el Torre y Daniel Bruhl  yGeraldine Neary, reduïdes a comparses. Té vida pròpia, un conte de cinema en què la selecció de pel·lícules escollides, tant per veure com per escoltar, no és en absolut innocent. Un relat humanista, és una carta d'amor al cinema, no abunden obres amb el terrenal humanisme i el discurs tan genuïnament universal, i fet i fet ponderat, d'aquest últim llarg de Lone Scherfi.  Una reflexió bella i commovedora sobre com el cinema pot unir una comunitat i com l'art pot ajudar a guarir cors trencats. Lone Scherfig ofereix una atrevida oda al poder del cine.

Hypnotic (2023) 92 m in.

 Decidit a trobar la seva filla (Alice Braga) desapareguda, el detectiu Danny Rourke (Ben Affleck) es veu immers en un laberint mentre investiga una sèrie d'assalts a bancs que desafien la realitat i que el faran qüestionar sobretot i tots els que l'envolten. Amb l'ajuda de Diana Cruz(Hala Finley), una vident superdotada, Rourke persegueix i, alhora, és perseguit per un espectre letal, (William Fitchner) l'únic home que creu que té la clau per trobar la seva filla. Però acabarà descobrint molt més del que s'eEl problema de “Hypnotic” no és ni el seu incomprensible argument ni que els personatges existeixin per aturar l'acció  Tot això tindria un passe si “Hypnotic” sabés quina pel·lícula vol ser. És un bon film, o un film sense massa pretensions, de sèrie B, que funciona com un tren.  S'agraeixen pel·lícules d'aquest tipus. Un embogit però francament gaudible còctel del que Robeert Rodriguez porta el timó d'aquest patchwork de manera més continguda que de costum però amb sentit del que és el cinema d'intriga i acció amb aroma de vella sèrie. Thriller tosc que presumeix del que no té, et porta per tants laberints que acaba reivindicant-se com una versió delirant. Deixeu-nos, que gaudim amb un Ben Affleck convertit en un detectiu temporal. Es la imperfecció com a exercici d'estil i declaració d'intencions. Aquesta nova feina fa més evident que mai que la raó per la qual Rodríguez mai va arribar al cim del cinema va ser perquè mai va tenir la sensatesa de treballar amb un guionista millor que ell, Max Borenstein.  Un dels elements principals de la trama gira al voltant de la capacitat d'alguns psíquics especialment dotats per esborrar els seus propis records. Tant de bo tenir aquest poder ara mateix

El chico y la garza (2023) 124 min.

 La pel·lícula mostra el creixement psicològic d'un adolescent a través d'interaccions amb els amics i l'oncle. Està basada en el llibre de 1937 del mateix nom escrit per Genzaburo Yoshino. Hayao Miyazaki s'acomiada amb un miracle al marge del temps una mena de recull anàrquic, dolorós i feliç del seu cinema amb una   pel·lícula desmesuradament bella; bella fins a fer mal.Per ara, només es pot qualificar de meravella, però potser el temps li atorgui un altre caràcter encara més dolç o enèrgic que avui s'escapa. Una de les obres més audaços del director a nivell formal. Avança vehiculada per una successió de dibuixos increïblement detallats que semblen sorgits d'un poder superior , d'una bellesa arrabassadora desplega un preciosisme que no renuncia a la cruesa ni al dolor inherent a tot procés de creixement i del qual emana una espiritualitat emocionant una obra que malbarata geniUn gegantí tapís d'imatges d'excelsa bellesa. És sorprenent veure com Miyazaki enllaça, amb els seus traços transparents i de rigor en el detall, el registre realista amb la fantasia més desbocada i onírica, és com haver estat convidats a una festa acollidora i sortir amb la sensació que ens ho hem passat molt bé, però que alguna cosa ens hem perdut en el trànsit, aclaparats per la desordenada generositat del genial amfitrio. Miyazaki ho ha tornat a fer la seva nova obra mestra.

El asesino/ The killer ( 2023) 118 min.

 

Después de un fatídico error, un asesino se enfrenta a sus jefes y a sí mismo en una persecución internacional que, según él, no es personal. 

• Dos horas de adrenalina, psicología y angustia: ha vuelto David Fincher. Todo magnético. "Fincher eleva la 'ética' de matar a la categoría de axioma. El director reconstruye el género de venganza con la fiebre y precisión de una bomba de relojería suiza. La película se convierte en un ensayo sobre su propio cine , esas “Notas sobre el cinematógrafo” filmadas por alguien para el que rodar y montar es como una operación a vida o muerte. Impecable 'The Killer'. con la uqe el director confirma, tras su paso por Venecia, que es uno de los grandes con un thriller donde vuelve a mirar a un psicópata, pero esta vez desde su propia cabeza en un filme brillante.
• Resulta previsible pero también apasionante, gracias a la variedad y el toque de distinción de los que el director dota cada una de las sucesivas escenas de crímenes, la deslumbrante claridad con la que narra y su perfecto sentido del ritmo, Fincher elabora uno de sus trabajos más precisos y rigurosos, aunque su mirada de cineasta-samurái también tiembla cuando el romanticismo asoma por el relato. Es mucho más compleja de lo que aparentemente parece. No es un solo un thriller sobre un asesino que busca venganza. Es el retrato de un mundo que está en decadencia, pero que no tiene una utopía en la que creer para el futuro.

Divertimento (2023) 84 min.

 Any 1995. Amb 17 anys, Zahia Ziouani (Oulay Amamra) Lina El Arabi) somia ser directora d'orquestra. La seva germana bessona, Fettouma, és violoncel·lista professional. Arrullades per la música clàssica simfònica des de la infància, a les dues joves els agradaria que aquesta música fos accessible a tots ia tot arreu. Com fer un somni tan ambiciós als anys 90, sent dona, d'origen algerià i vivint a Seine-Saint-Denis? Amb determinació, passió, valentia i, sobretot, amb el projecte increïble de crear la seva pròpia orquestra: Divertimento. El problema és que “Divertimento” fa orelles sordes a tot el que no soni a clixé bonista. És un film optimista, que genera confiança en el futur, un plaer escoltar bona música i veure tanta energia en gent tan jove. Any 1995. Amb 17 anys, Zahia Ziouani somia ser directora d'orquestra. La seva germana bessona, Fettouma, és violoncel·lista professional. Arrullades per la música clàssica simfònica des de la infància, a les dues joves els agradaria que aquesta música fos accessible a tots ia tot arreu. Com fer un somni tan ambiciós als anys 90, sent dona, d'origen algerià i vivint a Seine-Saint-Denis? Amb determinació, passió, valentia i, sobretot, amb el projecte increïble de crear la seva pròpia orquestra: Divertimento. Any 1995. Amb 17 anys, Zahia Ziouani somia ser directora d'orquestra. La seva germana bessona, Fettouma, és violoncel·lista professional. Arrullades per la música clàssica simfònica des de la infància, a les dues joves els agradaria que aquesta música fos accessible a tots ia tot arreu. Com fer un somni tan ambiciós als anys 90, sent dona, d'origen algerià i vivint a Seine-Saint-Denis? Amb determinació, passió, valentia i, sobretot, amb el projecte increïble de crear la seva pròpia orquestra: Divertimento.

GLUPCY /Alimañas (2022) 100 MIN.

 

Dos hermanos muy distintos entre ellos, Carlos y Paco (Carlos Areces y Jordi Sánchez), acaban unidos por la ambición de heredar un edificio propiedad de su madre, ya anciana. En ese lugar ambos tienen puestas todas sus esperanzas para mejorar su precaria situación económica.    Una comedia efectiva, resultona, pero que arrie. 

La trama destaca por su originalidad, el trabajo de sus protagonistas  es impecable ( sILVIA aBRIL, ). No obstante, en su conjunto, tristemente, la película no acaba de cuajar como comedia desternillante. LA

 película no es una comedia derivativa y coyuntural, hecha de retales  Comedia feroz, moralmente sórdida, minimalista, nihilista, incómoda y oscura. una película más disfrutable la historia se queda floja cuando el clímax sucede rápido y sin estar preparado. Te deja a medias, colgado a medias de una pare Como Loles Leon, negra del  Norte.

• 
  

Sound of Freedom (2023) 131 min.

 Narra la història de Tim Ballard, un exagent de seguretat nacional dels Estats Units que va deixar la seva feina per dedicar la seva vida, submergint-se en el submón del tràfic de persones al llarg de Llatinoamèrica, a intentar salvar les vides de centenars de nens. L'elegància visual de Javier Monteverde és grapada per un guió ple de subratllats i aclariments innecessaris. La xerrada de Jim Caviezel durant els títols de crèdit dinamita la pel·lícula de forma grollera. La pel·lícula explica una història, no del tot malament malgrat els seus convencionalismes, i t'implica en allò sòrdid dels seus conflictes. És sòlida en la seva narrativa, i elegant en la seva posada en escena, però li sobren musiques corals i un aire de producte per a la inspiració i el canvi que, aquí sí, encaixa amb el sistema propagandístic. Moltes intencions,i escàs resultat, es perd en les diferents trames i vol atorgar als personatges una profunditat de la qual no tenen. Més enllà de les polèmiques, queda com una història rutinària i fàcil d'oblidar. Una pel·lícula absolutament barroera i manipuladora que es veu llastrada per un ritme erràtic, uns dolents que són una pantomima i un excés de preses de Caviezel vessant llàgrimes varonils i temoroses. Jim Caviezel potencia un thriller sòlid i inquietant sobre el tràfic sexual de nens. S'ha venut com un thriller 'conservador', però no cal aquesta mentalitat per trobar-lo convincent. Thriller, amb tints, dissenyat per apel·lar a la consciència de boomers addictes a les conspiracions una experiència que et regira l'estómac hi ha una absència gairebé total de lògica a la narració. Participan de estas interpretaciones Mira Sorvino, Kurt Fuller, de acciones sucias, Jose Zuñiga.

LOS COLONOS (2023) 97 MIN.

 A finals del segle XIX les estades ovelles cobreixen cada cop més territori a la Patagònia xilena. El 1893, Segon, un mestís xilè; Maclenan, un militar anglès i Bill, un mercenari nord-americà, emprenen una expedició a cavall per delimitar i reclamar les terres que l'Estat li ha atorgat a José Menéndez. El que sembla una expedició administrativa, es transforma en una violenta cacera d'ones, els nadius de l'arxipèlag de Terra del Foc. Una denúncia històrica xilena amb empenta de western salvatge i d'aventura adulta bell exercici visual i sonor, un tractat sobre el colonialisme sense necessitat dels excessos retòrics del discurs ni de la impostura Interesant òpera PRIMA sense concessions, alhora violent i ferestec, que també s'ofereix com a lectura d'una nació que vol esborrar la seva història.És un western tan parsimoniós com demolidor. Igualment hàbil es mostra equilibrant l'èpica amb l'intimisme . Un western xilè que apunta a l'Oscar, engrandit per la fotografia pictòrica de Simone D'Arcangelo i la partitura èpica de Harry Allouche.Encara que el seu estil és deliberadament retro, els seus objectius són molt actuals. Hollywood Reporter. La fascinant segona meitat aporta una profunda expansió a aquesta esgarrifosa història d'atrocitats. Drama històric, salvatge, encara que desigual, 'Los colonos' promet el treball d'un director atrevit que vol desenvolupar una veu distintiva i original a les audaces ambicions. Com les que tenen Alfredo Castro, Camilo Arancibia , Mark Stanley, Benajmin Westfall,Marcelo Alonso., Mariano Linas y Luis Machin

Insensatos /Glupsy (2022) 90 MIN.

 

BiografíA

Es diplomado en Cine por la Escuela Nacional de Cinematografía de Lodz desde 2006. Debutó como asistente de Malgorzata Szumowska en la película 33 escenas de la vida (2008) y trabajó con directores de teatro polacos. También ha escrito guiones para la televisión polaca y ha dirigido varios cortometrajes y tres largometrajes.

Filmografía

• 2008 : Show jednego człowieka (cortometraje documental)
• 2012 : W sypialni (Dans la chambre)
• 2013 : Ligne d'eau (Płynące wieżowce)¹​
• 2016 : United States of Love (Zjednoczone Stany Miłości)RFDTTTT6Y5G

aL OTRO LADO DEL RIO Y ENTRE LOS ARBOLES (2022)106MIN.

 

Italia, después de la Segunda Guerra Mundial. Richard Cantwell es un coronel del ejército estadounidense, atormentado por la guerra, que se enfrenta a la noticia de que padece una enfermedad terminal con estoica indiferencia. Un encuentro casual con una joven comienza a reavivar en él la esperanza de renovarse. 

Adaptación perfecta la mirada en blanco y negro, el gusto en la sinfonía visual de Paula Ortiz y la precisión de texturas de Hemnigway consiguen para esta película un macrame  de pantalla magnífico, insuperable. 

Posee una marcada intención dramática sin renunciar a la esencia de Ernest Hemingway. Magnética historia sobre un último baile, sobre la agonía y la medicina para aliviarla. Una obra desigual y atractiva. Es un film conversacional, con muchos, tal vez demasiados diálogos entre el fatigado héroe y la seductora condesa. Pero por el lado contemplativo es una delicatesen visual. Paula Ortiz  lleva los temas de Hemingway a su terreno en una historia sobre la vej.ez y el remordimiento que aprovecha a maximo el blanco i negro del escenario veneciano 

Orlando mi biografia poetica, (2023) 98 min.

 

En 1928, Virginia Woolf publica Orlando, la primera novela en la que el personaje principal cambia de sexo en medio de la historia. Un siglo más tarde, el filósofo Paul B. Preciado decide escribirle una carta a Virginia Woolf: su Orlando ha salido de la ficción y lleva una vida que jamás habría imaginado. mENCION ESPECIAL EN EN EL 2023: Festival de Berlín. 

Una deslumbrante y bella bomba trans UN  pensamiento riguroso aplicado a la esencia transfronteriza del cine  un poético y hasta incandescente ta

 .Un ensayo fílmico vibrante, inteligente y emotivo, que juega con la facilidad del cine para hacer saltar géneros y formatos  herramienta para reflexionar sobre la transexualidad hoy en día, y los ecos que llegan de siglos anteriores"  Para Preciado, la película funciona como dibujar un mapa de una utopía posible, en el que lo ‘queer’ invada las potencias de nuestra imaginación y se convierta en una fuerza política de metamorfosis. El filósofo trans debuta con un documental sobre su vida que pone el yo al servicio de una emocionante historia colectiva  es una película-manifiesto, un manifiesto onírico que rehúye los dogmas para proclamar la libertad absoluta del cuerpo. Paul B. Preciado actualiza el legado trans de Virginia Wolf en su triunfal debut como cineasta" 

• Es una PENA que sea, en el fondo, una película tan obediente, tanto a ciertos tópicos del ‘cine de autor’ contemporáneo como a la obligatoriedad, que parece imponerse Preciado, de seguir un discurso preestablecido. Un magnífico ensayo fílmico sobre la transexualidad funciona por la brillantez con la que se arrastra al presente la novela de Woolf 
• 
  

La vida de Brianeitor (2023)75 min.

 Amb mobilitat únicament a dos dits de les mans per l'atròfia muscular degenerativa que pateix des que va néixer, Brian s'ha convertit en un fenomen mundial gràcies a les xarxes socials, on és el gamer i streamer del moment. Té milions de followers que segueixen cadascun dels seus passos i acaba de debutar a la gran pantalla a la pel·lícula Campeonex, de la mà de Javier Fesser. La vida de Brianeitor explica la fascinant història de superació de com Brian ha esdevingut Brianeitor 2002 malgrat la seva discapacitat física, amb Paco Albacete.Alvaro Longoria ens ofereix un retrat humà, proper i estimulant d´aquest personatge únic, exemplar, d´un vitalisme que estremeix Una pel·lícula enriquidora.

la patrulla canina (2021) 96 min.ANIMACIO

 

La Patrulla Canina está en racha. Cuando Humdinger, su mayor rival, se convierte en alcalde de la cercana Ciudad Aventura y empieza a causar estragos, Ryder y los heroicos cachorros se ponen en marcha para enfrentarse a este nuevo desafío. Mientras uno de los cachorros debe enfrentarse a su pasado en Ciudad Aventura, el equipo encuentra ayuda en una nueva aliada, la inteligente perrita salchicha Liberty. Juntos y armados con nuevos y emocionantes artefactos y , la Patrulla Canina lucha por salvar a los ciudadanos de Ciudad Aventura

 añade más profundidad y dimensión a estos queridos protagonistas perrunos, abrazando el espectáculo cinematográfico y las emociones de los personajes para ofrecer una película sorprendentemente positiva

 .Si eres suficientemente mayor como para leer esto, eres demasiado mayor para disfrutar de los placeres infantiles de 'PAW Patrol: The Movie'. 

"No es muy diferente que una maratón de capitulos. Como experiencia familiar, puede cualificar para los adultos como una forma suave de tortura psicológica

sumiendo que su atractivo siempre viene principalmente de las escenas de acción, no traiciona a nadie en lo que respecta a ofrecer lo mismo con un estilo más lustroso" . 

Cautivadora y  divertida Brunker y sus co-guionistas han encontrado la manera de ofrecer una historia compleja que puede atrapar a los niños al mismo tiempo que entretiene a los adultos .Es la yuxtaoposicion de la franquicia: inofensiva, innecesaria,e inocuahttp://l . Nadie acude a ella esperando una calidad a lo Disney  o Pixar. Ni va a encontrarla . Pero es mejor de lo que necesitaba ser .

• 
  
• 
  

Me he hecho viral (2023).

 Mabel es converteix en una sensació viral de manera involuntària durant un vol a Polinèsia. En desbloquejar el telèfon del seu marit adormit a la recerca d'una cosa innocent, topa amb proves de la seva infidelitat. Al mig de l'avió, provoca una confrontació que provoca el pànic i un aterratge d'emergència. De tornada a Madrid, es troba que la seva vida ha canviat dràsticament. Ara és coneguda com #lalocadelavion a tot el món, cosa que li costa la seva feina, relacions personals, llar i privadesa. Mabel lluita per recuperar allò que ha perdut, però descobreix que ser viral té els seus desafiaments únics. El ritme i l'elegància de Jorge Coira Coira són excel·lents, les situacions tenen gràcia i tots els intèrprets, fins al més secundari, estan perfectes. Menció especial per a Blanca Suárez . Un guió i ben estructurat, amb personatges ben definits , Coira demostra que és un director amb ofici, que treu el millor de les situacions i els seus intèrprets. Una comèdia sobre el bucle de la deshumanitzada fama del meme que guanya quan és més amable que desmanegada demostra una mica d'interès a explicar tan bé com sigui possible la història del seu protagonista (Nicolas Furtado)i fins i tot d'expressar coses a través d'imatges. No és d'aquelles comèdies ideals per veure al cinema, sinó més aviat a la tele, una película de les desenfadades que posar de fons mentre fas una altra cosa. Com fan Miguel Rellan i EnricAuquer.

o COMO (2023)

O Corno es una historia de mujeres, para mujeres y sobre mujeres. Hablar del término sororidad,solidaridad entre mujeres es quedarse corto. Camborda la nobel directora no escatima en recursos para hacernos entender la importancia de las redes de cuidados, de cómo las unas a las otras hemos ido ayudándonos y salvándonos desde tiempos inmemorables.
O Corno comienza como la vida, con un parto y  no es solo un nacimiento. También es un acompañamiento, un proceso. María (Janet Novás) está asistiendo al alumbramiento del hijo de una de sus vecinas. La ayuda, le explica cómo colocarse, valida su dolor y su sufrimiento, y celebra su fuerza y su alegría. Mujer contra mujer,  pero sí con un sentido más anatómico.
María, que es el nombre de la maternidad en la cultura occidental por antonomasia, parece una especie de partera, puesto que también se hace referencia a que existen habladurías sobre ella que la relacionan con la realización de abortos clandestinos a mujeres de la isla. En realidad, la labor de María va más allá de los embarazos deseados o no. Trata de las mujeres, sus cuerpos, sus necesidades. Y, especialmente, su derecho a decidir sobre sí mismas cuando nada les garantizaba esa autonomía. 
Y este concepto de mujeres ayudando a mujeres se desarrolla durante toda la película. No solo con el personaje de María, sino también con todas aquellas que la asisten en su viaje hacia la libertad.
O Corno es el resultado del entrelazado de los hilos de las historias de muchas mujeres tejidos en formato digital hecho poesía. La fotografía en O Corno, a cargo de Rui Poças, es una de las imágenes, los planos y las tonalidades de color es posible comprender la vida rural de la Galicia de la época. Como una sutil característica, algo debido a su naturaleza realista, esta manera de plasmar las costumbres, la tradición, la sociedad e incluso lo salvaje.
Da la sensación de estar contando algo muy grande a través del pomo de una puerta. Una experiencia bucólica sobre la feminidad y la vida en las comunidades costeras de la Galicia más rústica. Fiestas, embarazos, baile, sexo, deseo, migración, falta de oportunidades, trabajo, felicidad y tristeza.
Otro factor que también refiere a este concepto de intimismo rural es el idioma. O Corno está rodada mayormente en gallego, con algunas interacciones en portugués. Y es una de las decisiones que más la enriquecen. La misma película,  en castellano español, hubiese perdido fuerza. Porque no apelaría a un realismo tan claro como el que se percibe. 
La naturaleza humana no podía ser menos. Si vemos agua, plantas, arbustos, trigo, mariscos, vacas... ¿por qué no enseñar la piel, el cuerpo, los fluidos,... La exposición del cuerpo de la mujer se realiza desde una mirada totalmente femenina, donde no prima la sexualización sino la estética, la simbología y la belleza. La exhibición de los pechos, que sucede de manera recurrente, da lugar a una interesante relación entre la maternidad, la mujer y su cuerpo. no son solo los pechos aquello que se muestra en detenimiento. También es el caso de las manos,  como punto de apoyo para una mujer que está de parto, como fuerza de trabajo —recalcando el carácter rural de la vida de los personajes—, como medio para salir de la placenta. El pueblo siempre se deja el cuerpo en intentar sobrevivir..

Jaione Camborda dirige un drama rural donde a través del mar y los campos de trigo se da voz a una realidad femenina. En un todo movie hacia la libertad, siendo esta igual la libertad  que la vida anterior, Janet Novás destaca como María. Imprescindible recalcar que se trata de su primer papel en la gran pantalla.
  O Corno es una película cocinada a fuego muy lento que, si bien no es igual de potente en toda su extension,  abre algunos frentes más difíciles de descifrar que otros, funciona y consolida a Camborda como una  cineasta con una forma de expresión muy propia

Steward (2023)Documental biografico 90 min.

 Ambientada a finals dels 60 i principis dels 70, STEWART segueix el pilot de carreres escocès Jackie Stewart en un viatge envoltant, colorista i emotiu que transcendeix l'esport del motor i explora temes universals com l'amor, la pèrdua i la vulnerabilitat humana. "'Stewart' guanya quan recupera la textura dels colors Kodak i commou quan recorda la mortalitat dels pilots, però no deixa de ser una discreta aportació al gènere, majorment destinat als aficionats a l'automobilisme.

dump money/Golpe a Wall Street (2003) 113 min.

 Ens descobreix el disbarat cas real de gent corrent que va aconseguir jugar-se-la a Wall Street i es va fer rica convertint GameStop (una popular botiga de videojocs i electrònica) a l'empresa més candent del món. La història definitiva de David contra Goliat. Enmig de tot aquest embolic hi ha Keith Gill (Paul Dano), un tipus qualsevol que va invertir els estalvis de la seva vida en accions i va començar a publicar sobre això en xarxes socials. Gràcies als seus consells borsaris, la seva popularitat va esclatar, igual que ho va fer la seva vida i la de tots els seus seguidors, que van començar a enriquir-se de la nit al dia. Tot i això, els multimilionaris no van trigar a contraatacar, desencadenant una de les batalles financeres més ferotges viscudes a Wall Street. Estupenda comèdia sobre la revolució francesa de les finances .Que una història tan especialitzada sigui tan simpàtica, divertida i fins i tot emocionant és mèrit dels diàlegs , amb la complicitat en la posada en escena. Una enginyosa revenja contra els llops financers amb centelleigs de Scorsese i Adam McKay dramèdia àgil i entretinguda, amb un elenc estel·lar afinadíssim. Paul Dano, Pete Davidson. Vincent d'Onofrio,America FerreraNick Offeman, Seah Rogen, Clancy Brown, Myhalla Herrold i Keith Burton, Sebastian Shan, Dhailene Woodley i DANe de Haann. basantse en el llibre Ben Mezrich, que dirigeix Rebecca d'Angelo, KLauren Schuker Blum. El que guanya ritme i claredat, a explicar les complexitats econòmiques d'un sistema que sempre va un pas més per davant que la gent corrent, ho perd en profunditat emocional. Una entretinguda mirada al capitalisme entès, gairebé, com un joc d'atzar. Mai no és tan mordaç com hauria de, encara que sí que dóna agilitat visual i narrativa a l'assumpte, Gillespie no només se les arregla millor que 'La gran aposta' (2015) a l'hora de fer comprensibles conceptes financers complexos; també aconsegueix que resulti francament entretinguda. Som davant d'una comèdia confusa en la seva mistificació de la gent corrent. Una comèdia euforitzant , també, on un sòlid repartiment sosté l'insostenible, però la cosa t'ha intrigat. Dista de ser una obra mestra s'acosta més a 'La gran aposta', interessant en la forma de donar cos a l'abstracte flux del capital, transparent per als iniciats, una mica més opaca per als neòfits.

El exorcista , /Believer/ c (2023)

 

Desde la muerte de su esposa )Leslie Odom jr) embarazadaj 8jNNIFER NETLELES)en un terremoto en Haití hace 12 años, Victor Fielding ha criado solo a su hija Angela (Ann Down). Pero cuando Angela y su amiga Katherine)Linya Jewwett9 desaparecen en el bosque, solo para regresar tres días después sin recordar lo que les sucedió, se desencadena una cadena de eventos que obligarán a Victor a confrontar el mal y, en su terror y desesperación, busca a la única persona viva que ha presenciado algo así antes: Chris MacNeil.(Norbert Leo Butz). Secuela del film de 1973. El prólogo posee un atractivo tono documental, y el largo primer tramo  es  riguroso cuando llega la esperada parte fina  se torna previsible, fatigosa, sin espacio  para una

 película que no tiene ni un ápice del desbordante carisma de su predecesora. En definitiva, no era necesario mancillar el legado del padre Karras con este filme insulso y formall

• "En ningún momento tiene uno la sensación de que pretenda querer estar a la misma altura del originall. Se agradece que para inquietar a ser una mezcla entre lo sugerido y lo que no. El relato se mueve entre lo intercambiable y el embrollo. Las escenas de terror navegan entre la falta de originalidad y una aparatosidad que no pocas veces cae en lo grotesco. Película entretenida, con pscares efectivos y una premisa atractiva que acaba deformándose para convertirse en una película más de exorcismos, intentando triunfar bajo el amparo de 'El exorcista.
• Se conforma con ser una película de terror correcta, pero sin capacidad para generar el impacto de la original, ni a través de su discurso ni del miedo que infunde. Un relato que, obsesionado por recuperar la tipografía de la saga,  termina abandonándose a formas endebles que nos hacen pensar en otros tro como 'El exorcista: El comienzo.)

el castillo (2023) 78 min.. Doc. espanyol, argentino, frances.

 Després de treballar com a empleada domèstica tota la vida, Justina hereta de la seva antiga ocupadora una enorme mansió enmig de les pampas argentines. L'única condició és que no la vengui mai. En aquest modern conte de fades, Justina i la seva filla Alexia enfrontaran els desafiaments de mantenir viva aquesta promesa.

Una pel·lícula íntima que es val de la seva hibridació genèrica per entrar a la intimitat d'aquestes dues dones.  Un film entranyable, crític i malenconiós que es desenvolupa en la no-ficció. Un conte modern en què no totes les decisions cinematogràfiques acaben d'encaixar però que traspua respecte i genuí amor per la relació matern filial observada.fa gala de moments puntuals de revelador bon hriller estàtic, envoltat d'una atmosfera de perill imminent quan, atenció, gairebé no passa res. Hi ha aquí una mica de conte de Cortázar. No és Franz Kafka però, a la seva manera,  resulta igual de laberíntic. excèntrica, plena d'idees que demanen a crits ser desenvolupades i difoses. Un bell retrat de dues dones en un entorn extraordinari, però també una mirada incisiva sobre les relacions de classe i racials a Amèrica Llatina. La sensació era la d'un conte de fades bizarro que escapava de qualsevol cosa que havíem vist abans. Excel·lent feina de guió i edició per mantenir-nos submergits, desconnectats i amb preguntes constants les respostes de les quals, potser, mai no arribin

Dispararon al pianista/ they shot the piano player/ 2023) 103 min.

 Un periodista musical de Nova York comença una trepidant investigació darrere de la misteriosa desaparició del pianista brasiler, Tenorio Jr, habitual de Vinicius de Moraes, entre d'altres. Aquest thriller d'animació al ritme de jazz i bossa nova suposa un punt d'inflexió just abans que el continent llatinoamericà fos embolicat per règims totalitaris. La història desprèn patiment i patetisme, però està narrat de forma sensible. Imatges i sons canten a la vida ia l'art. La banda sonora és emocionant, et fa feliç i l millor commogut. Surto content i commogut d'aquesta pel·lícula. Trueba i Javier Mariscal confeccionen un bell hibrid electric. Una pel·lícula tan enigmàtica com crua, tan fascinant com reveladora, innocent en cadascun dels seus enigmes i en totes les seves contradiccions. Els dos directorsTrueba i Mariscal ofereixen moltes coses a l'al' allet, i de totes en surten ben aturats Música atractiva, de sempre, animació chico chica, denúncia política. Un deu .Un cant d'amor a la vida i a la música on el millor es la seva imbatible aposta visual i sonora, animació amb segell d'autor i música de genis com Vinicius de Moraes o João Gilberto, Caetano Veloso, Gilberto Gil o Paulo Moura. Encara que el color i els dibuixos de Mariscal resulten perfectes en els plans estàtics i de conjunt, la pel·lícula revela el molt limitat de la seva animació quan les figures comencen a moure's . Massa discursiva en la seva acumulació d'entrevistes. La història és plena de un atractiu visual fascinant Les pel·lícules en general són inocues, o interessants, o instructives, o commovedores, o singulars. Aquesta de Fernando Trueba ho és tot alhora. Com casi tota la seva obra. L'apassionant de la història i la convocatòria del hall of fame de la música brasilera no són suficients per insuflar vida al que no deixa de ser un instructiu documental , despres de picar pedra en moltes'entrevistes en què l'animació sembla del tot accessòria. Segurament els hi interesaba mes la musica.

Chinas (2023) 118 min.

 

En un colegio coinciden al comienzo de curso dos niñas chinas de 9 años. Todo el mundo da por hecho que se harán amigas, pero absolutamente nada las une. Lucía, es segunda generación de inmigrantes. Se siente absolutamente española y solo piensa en integrarse con el resto de sus amigas del colegio. Desearía tener unos padres “normales” como el resto de sus amigas, pero los suyos le avergüenzan constantemente porque no hablan español, trabajan más de 14 horas en el bazar y ni siquiera le permiten celebrar su cumpleaños en el Burger King. La otra niña es Xiang. Es adoptada y con su rostro delata allá donde va que no es hija de sus padres. Xiang se pregunta por su familia biológica; ni se siente china ni se siente aceptada ante los demás niños en el colegio. Las dos niñas se cruzarán, separarán y acabarán siendo vitales la una para la otra en la búsqueda de suidentidad.

Filme, valioso por acercarse a una realidad multicultural profundamente compleja, pero fallido cuando subraya en exceso un naturalismo que paradójicamente resulta artificioso. 

Lo fundamental de la historia es que baja la mirada y la coloca a la altura de la infancia maneja como sabiduría el sentido del humor.

Como exploradora de extrarradio [Arantxa Echevarria] es una pionera, pero la aventura, un poco telefilm, resulta desigual: muy delicada con la infancia, demasiado tremendista 

. 

Echevarría sigue la estela de ‘Carmen y Lola’ con una película cargada de verdad.) Las tres historias  no terminan de mezclar con satisfactoria armonía, y el film deja siempre la sensación de avanzar en zigzag

.

En un col·legi coincideixen al començament de curs dues nenes xineses de 9 anys. Tothom dóna per fet que es faran amigues, però absolutament res no les uneix. Lucía és segona generació d'immigrants. Se sent absolutament espanyola i només pensa a integrar-se amb la resta de les seves amigues del col·legi. Desitjaria tenir uns pares “normals” com la resta de les seves amigues, però els seus l'avergonyeixen constantment perquè no parlen espanyol, treballen més de 14 hores al basar i ni tan sols li permeten celebrar el seu aniversari al Burger King. L'altra nena és Xiang. És adoptada i amb la seva cara delata allà on va que no és filla dels seus pares. Xiang es pregunta per la família biològica; ni se sent xinesa ni se sent acceptada davant els altres nens a l'escola. Les dues nenes es creuaran, separaran i acabaran sent vitals l'una per a l'altra a la recerca de la seva identitat.
Posició a rànquings FA
93 Rànquing de pel·lícules de 2023
Crítiques
"Filme, valuós per acostar-se a una realitat multicultural profundament complexa, però fallit quan subratlla en excés un naturalisme que paradoxalment resulta artificiós."
Elsa Fernández-Santos: Diari El País
"El que és fonamental de la història (...) és que baixa la mirada i la col·loca a l'alçada de la infància (...) maneja amb saviesa el sentit de l'humor (...) Puntuació: ★★★ (sobre 5 )"
Oti Rodríguez Marchante: Diari ABC
"Com a exploradora d'extraradi [Echevarria] és una pionera, però l'aventura, una mica telefilm, resulta desigual: molt delicada amb la infància, massa tremendista pel que fa a l'adolescència. (...) Puntuació: ★★★ (sobre 5 )"
Philipp Engel: Diari La Vanguardia
"Echevarría segueix l'estela de 'Carmen i Lola' amb una pel·lícula carregada de veritat (...) Les tres històries (...) no acaben de barrejar amb satisfactòria harmonia, i el film deixa sempre la sensació d'avançar en ziga-zaga

En un col·legi coincideixen al començament de curs dues nenes xineses de 9 anys. Tothom dóna per fet que es faran amigues, però absolutament res no les uneix. Lucía és segona generació d'immigrants. Se sent absolutament espanyola i només pensa a integrar-se amb la resta de les seves amigues del col·legi. Desitjaria tenir uns pares “normals” com la resta de les seves amigues, però els seus l'avergonyeixen constantment perquè no parlen espanyol, treballen més de 14 hores al basar i ni tan sols li permeten celebrar el seu aniversari al Burger King. L'altra nena és Xiang. És adoptada i amb la seva cara delata allà on va que no és filla dels seus pares. Xiang es pregunta per la família biològica; ni se sent xinesa ni se sent acceptada davant els altres nens a l'escola. Les dues nenes es creuaran, separaran i acabaran sent vitals l'una per a l'altra a la recerca de la seva identitat.
Posició a rànquings FA
93 Rànquing de pel·lícules de 2023
Crítiques
"Filme, valuós per acostar-se a una realitat multicultural profundament complexa, però fallit quan subratlla en excés un naturalisme que paradoxalment resulta artificiós."
Elsa Fernández-Santos: Diari El País
"El que és fonamental de la història (...) és que baixa la mirada i la col·loca a l'alçada de la infància (...) maneja amb saviesa el sentit de l'humor (...) Puntuació: ★★★ (sobre 5 )"
Oti Rodríguez Marchante: Diari ABC
"Com a exploradora d'extraradi [Echevarria] és una pionera, però l'aventura, una mica telefilm, resulta desigual: molt delicada amb la infància, massa tremendista pel que fa a l'adolescència. (...) Puntuació: ★★★ (sobre 5 )"
Philipp Engel: Diari La Vanguardia
"Echevarría sigue la estela de 'Carmen y Lola' con una película cargada de verdad (...) Las tres historias (...) no acaban de mezclar con satisfactoria armonía, y el filme deja siempre la sensación de avanzar en zigzag