A Hundred Flowers /Hyakka (2022) 104 min.

La ment de Yuriko (Masami Nagasawa) comença a deteriorar-se ràpidament, ja que pateix de demència. Tot i això, per al seu fill Izumi,(Masaki Suda) els records de la seva mare Mieko Harada) romanen tan nítids com quan va viure l'experiència que els va originar. El record d'una vivència el persegueix i turmenta especialment, quan va pensar que havia desaparegut. Sense ostentació, però sense passos en fals, la pel·lícula encerta a construir el seu propi territori delicat, dolorós i precís, una pel·lícula, per altra banda, malalta potser de la seva importància i de la seva excessiva correccio. Pura emoció per explicar una història de mare en mans d'una demència galopant. No és tan bona com hauria de ser perquè el director, principiant, Genki Kawamura, no aconsegueix domar amb equilibri el commovedor del relat. Kawamura abusa amb freqüència del melodrama i la sobreactuació, però com a compensació dota la pel·lícula d'una gran sofisticació estètica, un ús acurat dels símbols i un muntatge impressionista. La influència d'Ozu és indefugible en molt de cinema japonès, però aquí resulta especialment notòria. 'Hiakka' no destaca per la seva originalitat però sí per la seva sensibilitat. Es caracteritza per la seva moderació, una posada en escena entre elegant i sofisticada i la mateixa contenció dels intèrprets, amb Mieko Harada com a eix de tots els instants del relat. No és estrany que Kawamura hagi produït preciosos animes de Makoto Shinkai com 'Your Name' i 'El tiempo contigo'. El seu primer llarg com a director té molt d'aquests melodrames animats que emocionen fins a les llàgrimes. Un lluminós haiku en forma de pel·lícula, que també podrien haver titulat 'Dualitat' pel joc narratiu del director. Aquest joc contradictori de desitjos provoca diverses escenes d'una gran bellesa