Remake de Delmes Daves, Sam Fuller també es va acostar a Yuma (un secundari es diu així) i John Sturges va perdre el de Gun Hill, fan ara que James Mangold ens presenti la modernitat de les estacions, ¡recordem a Sergio Leone, Hasta que llego su hora!, amb una nova perspectiva però autenticant l’ADN del western de sempre amb un enfoc encertat com va fer Eastwood sense perdo. Serà difícil tornar a veure caure amb camara lenta les gotes sobre l’Steton o engarjolar una mosca amb el canó de 45. L’autor diu que va descobrir el film de Daves als 17 anys i que com es veurà definitivament el va marcar.
De Mangold recordem com a visibles Cop Lan, En la cuerda floja, Inocencia interrumpida i Kate & Leopold. Cap d’elles tan vibrant com aquesta heroica historia, potser Solo ante el peligro la supera amb tren pel mig, amb uns villans execrables i que qui s’en surt se li fa suar de valent la cansalada i la consciència. Un món decadent com ara el nostre on començar a buscar justícia fa que possiblement et matin a tu, corrupció com avui mateix i en el que dos homes moralment oposats i contradictoris poden fer com vulgarment es diu que els seus extrems ètics es toquin, embrutin-se i netejant-se al mateix temps, en una connexió inesperada. Com si les vies del tren que mai es troben, aquesta vegada ho fessin en una estació que a les 3.10 sortirà cap Yuma.
Per una vegada un western, no deixa la moralina en una cartutxera de revòlver, en la recambra d’una pistola o en el carregador d’un rifle. Els intèrprets, aquesta vegada també si, no tenen tot el camp Open Range per campar, sinó que abans de arribar a la parada i reposar aigua han de saber que hi ha en el fons del seu cor, que si cuina en el profund del seu cervell encara no esberlat.
Mangold ha aconseguit el que no es veu mai en un remake: intel·ligència i anar mes enllà. Sense canviar d’època, ni d’entorn, ni de valors, ni de les eternes diferencies entre el be i el mal. El masover enfonsat en la misèria i el seu fill tuberculós veuen la possibilitat de fer uns diners, (200 dolars), vigilant i fent pujar al tren a un atracador molt perillós a qui la seva banda vol alliberar de totes totes. Impressionant la relació establerta entre els dos homes que es necessiten i molt superior a la de Ford-Van Heflin. Per no citar el principal ajudant de Wade, Ben Foster fins al límit de la fidelitat i l’amistat. També cal destacar la relació del protagonista amb el seu fill, plena de matisos, de gran progressió dramàtica segons avança el viatge interior i exterior amb un gran equilibri entre l’acció física, (trets, baralles,...) i el desenvolupament dels personatges. Brillants diàlegs, mirades i una gestualitat continguda i entenedora perfila un film excel·lent.
Basat en un relat curt de Elmore Leonard es un duel de titans amb dos actors de calat, que interpreten amb profunditat, antològics, expressant les deixalles interiors humanes i que semblen aprofitar l’oportunitat davant d’altres papers d’estrassa com batmans i coses per l’estil.
Pocs elements negatius en la pel·lícula. Potser les secuencies forçades mes cap el final, quan ja el viatge ha mostrat tots els seus paral·lelismes i significats. També hi posaríem aquí, en aquest apartat alguns efectes deutors del cine modern ,allò que el productor creu imprescindible per que, Oh error!, el film passi a ser prepotent, engolat i presumptuós, desprès d’haver exhibit una disciplina d’imatge i concepte quasi esparta. Però tot sigui per el crescendo final, que de fet ve per una altre banda. Tot això no fa que el film de Mangold deixi de ser equilibrat, una mica a contracorrent del cinema actual i absolutament solvent.
Notable film que esdevindrà un clàssic. Aquí i a Yuma.
jueves, 11 de septiembre de 2008
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario