Aritz Cirbian

“Cada vegada se’ns demana menys funció social i més rendiment econòmic”

Aritz Cirbián
Productor

Aritz Cirbián (Barcelona, 1986) acaba de recollir el premi Gaudí a la millor pel·lícula per El camí més llarg per tornar a casa, de la qual en va ser el productor. Expert en crowdfunding i col·laborador de la plataforma Verkami, ha treballat en diferents facetes de la producció, havent participat com a productor en 10 llargmetratges de gèneres diversos: des de la comèdia romàntica, passant pel thriller o el drama. El 2013 va ser guardonat amb el premi Young Creative Entrepreneur Award Screen and Multimedia, i un any després sumava el MEDIA Emerging Producer 2014, guardons que posen en valor el seu caràcter professional innovador. Forma part de la productora i agència Compacto, una cooperativa que integra segells com Niu d’Indi, Primitive Films o Pintan Bastos.

Tot i haver estat en més de 40 festivals de tot el món i haver recollit 12 premis, El camí més llarg per tornar a casa no ha pogut ni recuperar la inversió inicial… Fer cine de qualitat no va renyit amb guanyar-se la vida?

En absolut. Es fan pel·lícules meravelloses que funcionen bé de números però que, com nosaltres, no recuperen la inversió inicial, perquè no hi ha una xarxa de suport al cine en català prou forta perquè una pel·lícula amb aquest recorregut tingui el suport que necessita, que a més en el nostre cas és mínim perquè estem parlant d’una quantitat de diners baixíssima. Malgrat complir amb la funció social que se’ns exigeix, no hi ha cap mena de suport públic que permeti recuperar inversió i encara menys tenir lucre.

I això passa perquè el sistema que tenim a Catalunya i a Espanya fa que, si no s’aconsegueix el suport de les televisions públiques des del principi, abans de fer la pel·lícula, després sigui molt complicat recuperar la inversió inicial, perquè ja no en queda res.

És el que ens ha passat a nosaltres: en no haver tingut el suport de TV3, ja quedem fora del sistema de subvencions i també de la promoció que ens haurien fet, i de la xarxa de distribució. De fet, és un miracle que haguem pogut arribar gairebé als 10.000 espectadors.

Què ha de passar perquè això canviï?

Per començar, les televisions tenen massa pes en la decisió de quin cine es fa a Espanya. És pràcticament impossible fer cine sense el seu suport. Tal com està muntat, és absurd que si el productor assumeix tot el risc, al final la tele paguin menys que quan l’assumeix ella. Quan fas projecte sobre guió, el projecte pot sortir bé o no, però després l’èxit pot estar garantit i en canvi la inversió és menor. En el cas de la televisió pública, cal millorar la transparència dels processos, perquè estem parlant de diners públics i el que passa és que actualment un grup molt reduït de gent decideix el cine que es fa a l’Estat, amb criteris pocs transparents i sense retre comptes. Aquesta situació és absurda.

Qui tria el cine que produeixen les televisions públiques?

Hi ha un departament de menys de mitja dotzena de persones que estudia els guions que els arriben, demanen consell als assessors independents i fan una proposta a la direcció, que és qui signa els contractes. Com que és una entitat pública, hi ha unes convocatòries a l’any on formalment es reuneixen i prenen la decisió de a quins projectes donen suport.

No hi ha una aposta seriosa de l’administració, ni pública ni estatal ni autonòmica, pel cinema, pràcticament a cap nivell.

I com que es condicionen les ajudes públiques a les pel·lícules a si han rebut suport de les televisions públiques, el que passa és que, en lloc d’un organisme públic, un grup molt reduït de persones estan decidint el cine que es fa cada any, sense pràcticament control públic.

A més, la conseqüència d’això és que s’acaba potenciant una cinematografia amb molts interessos comercials exclusivament, sense valorar el possible interès social i cultural. En definitiva, les televisions són un aliat clau al sector audiovisual, però no té massa sentit que decideixin tot el cinema que es fa al país.

¿Per què és tan difícil que les pel·lícules que no estan basades només en l’entreteniment puguin ser exhibides en sales arreu de Catalunya?

Quan parlem dels públics cinematogràfics tenim un problema, perquè des de l’aprovació de la Llei del cinema català el 2008, no s’ha desenvolupat la xarxa de sales públiques que es va prometre, i que permetria que la cinematografia més diversa, que té dificultats per accedir a les grans cadenes de cinemes, pogués arribar més enllà de Barcelona. Amb El camí més llarg per tornar a casa hem estat programats en dues sales a Barcelona més de 4 mesos, però a Lleida només s’ha pogut veure en un Festival. ¿Com pot ser que la Filmoteca es limiti a ser un edifici al centre de Barcelona i en 8 anys no haguem aconseguit transformar-la en una xarxa de sales, que faci de servei públic per garantir que arriba cinematografia diversa i que es potencia la cinematografia catalana arreu del territori? ¿Quin esforç públic es fa per promocionar la cinematografia diversa feta en català i a Catalunya? Es poden fer més pelis que mai i els nostres creatius tenen més problemes que mai perquè arribin a la gent.

Com a productor, el missatge que se m’envia és que el cine no exclusivament basat en l’entreteniment no interessa des del sistema públic. La voluntat, tant del PP a l’Estat com de CdC a Catalunya, ha estat prioritzar un tipus de cine molt espectacular però poc divers i això, des del punt de vista de l’interès públic, és negatiu. La funció de l’administració pública hauria de ser garantir la diversitat perquè l’imaginari cultural sigui variat, transmeti valors, retrati realitats properes…

Quina és, doncs, l’aposta de les administracions pel cinema català?

No hi ha una aposta seriosa de l’administració pública, ni estatal ni autonòmica. El PP no ha tingut interès a fer cinema potent en les llengües cooficials i s’ha limitat a potenciar el cinema d’entreteniment, que és el més rendible econòmicament.

Pel que fa a l’administració catalana, ha aprofitat per reduir per 10 el pressupost de cultura, no ha desenvolupat la Llei del cinema i durant cinc anys no s’ha mogut res ni s’han fet polítiques de foment de l’audiovisual. La Generalitat ha aprofitat la situació financera per culpar fora dels problemes de l’audiovisual, quan pot agafar el pressupost com vulgui, que per a això en té les competències. El Govern Mas ha negligit la seva responsabilitat en la competència cultural, perquè la taxa sobre les teleoperadores no pot ser la única font d’ingressos com aposta seriosa de cultura. La Generalitat ha de ser molt més ambiciosa i ha de posar més calers, perquè està invertint el mateix que quan no teníem l’impost.

Si no es compta amb una gran productora, dedicar-se a fer cine vol dir ser precari? O ni així?

El cine, com molts altres negocis, està fet per a gent que ja disposa de molts diners. I entrar és difícil. En principi, fer cine és més fàcil que mai, perquè la innovació tecnològica facilita que es facin pel·lícules, i també que sigui més fàcil distribuir i  promocionar que mai, però tot i així implica un esforç col·lectiu molt gran. Realment, cal que disposis de molt capital i t’adaptis absolutament a les exigències del mercat, que, malgrat ser alterat pel diner públic, està massa regit per les seves regles. Ara mateix, allò públic no té poder de decisió sobre la creació de l’imaginari col·lectiu cultural.

Fa dos anys vas dir que a Compacto, la teva cooperativa, estàveu en un moment de “sangre, sudor y lágrimas”. Encara esteu en aquest punt?

Té pinta que aquest punt no s’acaba mai. Realment, és una cosa que els productors no hem sigut capaços d’explicar millor. El productor té una imatge d’aprofitat de les subvencions, però la realitat és que la majoria de professionals que conec, tinguin grans productores o petites, són gent honesta, que guanya salaris més baixos del que mereixerien per la posició que ocupen i en comparació amb altres territoris. Tenim una lluita duríssima per fer la nostra feina de manera raonable, amb uns riscos raonables i amb recompensa raonable per la funció social que se’ns demana. Lamentablement, crec que cada vegada se’ns demana menys funció social i més rendiment econòmic, i això crec que no és raonable en el sector cultural.

¿Creus que valdria més la pena invertir els diners provinents del doblatge en la producció de pel·lícules?

La resposta no és tan simple. El que no té sentit és que estiguem ajudant financerament les grans productores americanes a doblar al català un producte que no necessita aquests diners. Si volem que les pel·lícules s’estrenin en català, simplement se’ls hi pot exigir. Si volen vendre la pel·lícula a la televisió pública, l’hauran de doblar, i ara mateix els ho estem pagant nosaltres, quan no caldria. A això cal afegir que la televisió pública s’està deixant més diners en la compra al cine nord-americà que no el cine europeu. I estem destinant més diners al doblatge de pel·lícules nord-americanes que als documentals, a les ajudes a la producció, a les ajudes al foment de l’audiovisual o al pressupost que tenen les diputacions perquè les biblioteques tinguin un fons ben dotat del cine del país. Crec que no es tracta d’invertir els diners del doblatge en producció així com així, sinó en el conjunt del sistema de foment de la cultura audiovisual.

El Govern Mas va negligir la seva responsabilitat en la competència cultural.

Hem de trobar la manera que les experimentacions en cultura tinguin el suficient suport públic per cobrir els riscos perquè, com passa amb la ciència o amb qualsevol investigació, si poses suficients recursos, al final dóna fruits. Si volem que pel·lícules de la màxima qualitat possible arribin  al major nombre de gent, haurem de posar els recursos perquè això passi.

Tenen sentit uns premis com els Gaudí, només per a pelis catalanes?

Són la cirereta final. És una fórmula copiada de la nord-americana, amb virtuts i defectes. La funció dels premis, en el cinema com en un altre sector econòmic, és la promoció del producte; promocionar uns valors, uns serveis i unes conductes que ens semblen positives, de manera que les pel·lícules tinguin més opcions d’arribar a més gent. I això, en bona mesura, ho aconsegueixen. El conjunt del cinema fet a Catalunya, inclòs el cinema fet en català, té dues hores de promoció anual en una tele, més totes les hores d’interès que desperta durant les setmanes prèvies. Ara bé, són els premis la millor manera de promocionar el cinema? No, sens dubte. ¿Calen altres formes de promoció,  en les quals s’inverteixin tants o més recursos que en els premis de l’Acadèmia del Cinema en català? Sens dubte. Però crec que són positius.

Pel que fa a nosaltres, cada premi que hem guanyat ha fet que la pel·lícula sigui més coneguda, que tingui més segells de qualitat que facin a la gent decidir veure-la, una nova oportunitat per aparèixer en els mitjans i perquè la gent parli del projecte a les xarxes socials. Per tant, perquè no tot sigui competitiu calen altres eines de promoció, que tenen la majoria de potències d’Europa i també dels EUA, que és on més ajuden la indústria cinematogràfica, i aquí també ho necessitem.

El crowdfunding és l’única manera de poder fer una pel·lícula de forma independent?

El crowdfounding no serveix només per finançar un tipus de pel·lícules independents, o projectes petits o precaris… Serveix per finançar tot per a un tipus de pel·lícules que tinguin un interès pel públic. Amb El camí més llarg per tornar a casa hem utilitzat el crowdfunding per a un tipus de peli –un drama– que, segons les males llengües, no connecta amb el públic. En canvi, nosaltres hem estat capaços de fer-ho abans de rodar-la, que una part del públic la financés i després ens acompanyés en tot el viatge.

Un grup molt reduït de gent decideix el cine que es fa a l’Estat, amb criteris pocs transparents, sense retre comptes i sense control públic.

És una manera de finançar un projecte que implica un esforç comunicatiu, que construeix una comunitat al voltant del projecte i va més enllà del que aconsegueixen els diners: és una eina potent per acostar el treball al públic. Però nosaltres no esperem finançar tota la pel·lícula amb crowdfunding, ni esperem que en la propera no sigui necessari. Ens ha ajudat a crear un públic, ens ajuda a generar una complicitat, ens ajuda a finançar una part de la pel·lícula i el seguirem utilitzant en les properes produccions. El crowdfunding és una eina de creadors innovadors i atrevits que, independentment del gènere que fem, no tenim por de comunicar-nos amb el públic, de treballar amb la base i no d’una manera unidireccional o elitista. I per això hi ha projectes de tota mena finançats amb crowdfunding: de milions d’euros, finançats per multinacionals, i projectes molt independents, com els nostres.

¿Quin és el futur del cine quan les series prenen molt protagonisme del mercat audiovisual?

Penso que són llenguatges lleugerament diferents, dos formats diferents, i que la manera de consumir de la gent ha canviat prou com perquè la gent vulgui trossets més petits però històries més llargues. És a dir, reservar-te dues hores de la teva vida costa més que una hora, però alhora, en general quan a la gent li agraden uns personatges o una història, si pogués allargar-la i no quedar-se en dues hores, millor. Abans era més complicat fer això, i ara les noves televisions com Neftlix o Amazon ho estan aprofitant per crear relats de moltes hores de duració. El cine ha sigut la gran expressió cultural del segle XX, però ara, al segle XXI, ja no té la mateixa importància i ha de conviure amb el videojoc i altres formes de televisió com són les series. Tot té espai: la ràdio continua existint malgrat no ser tant important com fa un segle, i amb el cinema passa el mateix.