canals anglesos

El mapa de les vies fluvials del Regne Unit, però especialment d’Anglaterra (rius i canals que sovint connecten les seves ciutats), potser fa pensar en les arrels d’un arbre que s’escampen infinitament i que gairebé arriben arreu. En aquest cas, arreu del territori britànic, i en la majoria dels casos com un continu sense fi.

Alguns exemples ho il·lustren bé. Des de Londres és possible navegar fins a Bristol ininterrompudament, en total, gairebé 190 quilòmetres de recorregut a través del Tàmesi i del canal Kennet i Avon; també és factible fer un viatge en bot des de Londres fins a Birmingham (220 quilòmetres) pel Grand Union Canal, una travessa que dura un mínim de cinc dies. O, amb molt pocs moments d’haver d’anar per terra -preferiblement en bicicleta o a peu-, des de Londres es pot arribar fins a Liverpool (354 quilòmetres) seguint el curs nord del ja esmentat Grand Union Canal i després el Trent i Mersey i el Bridgewater, un dels primers vinculats estrictament a la Revolució Industrial.

D’acord amb la Inland Waterways Association, una entitat sense ànim de lucre fundada el 1946 que tracta de preservar l’ús d’aquests històrics cursos d’aigua, a hores d’ara hi ha més de 7.500 quilòmetres de vies navegables a la Gran Bretanya. Constitueixen una més de les herències de la Revolució Industrial, però també un enorme focus d’atracció turística. Segons la mateixa entitat, 10 milions de persones visiten a l’any algun tram d’aquesta enorme xarxa de comunicació interior.

Viure en l’estretor

El visitant que hagi passejat pel que a Londres es coneix com Little Venice -molt a prop del famós mercat de Camden Town-, per on passen el Regent’s Canal i el Grand Union Canal i decoren aquesta banda del nord de la capital britànica, haurà vist ancorats, a banda i banda dels dos canals, els anomenats narrowboats.

Aquestes embarcacions són barcasses que tenen l’estretor ( narrow vol dir estret ) com a característica principal. La seva amplada no passa dels 2,1 metres, i l’eslora mai no supera els 21,3 metres, però generalment no en fan més de 15. Les raons derivades de la construcció dels primers canals del país -a partir de mitjan segle XVIII, que va ser quan es van fer ponts i túnels de mides força reduïdes- són el motiu pel qual aquesta bots tenen aquestes dimensions estàndards.

Quin pressupost cal per començar a pensar en unes vacances fluvials? Com en les escapades d’altres tipus, els preus varien en funció del nombre de persones, en funció de la categoria de l’allotjament triat -la barcassa- i, esclar, en funció de l’època de l’any. A l’agost, una setmana en un narrowboat de 2-4 places i de tres estrelles -no gaire luxe, doncs-, pot sortir per poc menys de 1.500 euros. Si l’ambició és més gran, i el navegant pretén envoltar-se de més comoditats dins de l’estretor, tot plegat no arribarà als 1.800, sempre per a una embarcació de 2-4 places. Però un bot cinc estrelles, per compartir l’espai entre vuit persones, pot ser l’opció més econòmica: amb prou feines el lloguer superarà els 2.400 euros.

La vida dins d’una barcassa a través dels canals britànics implica, més enllà de l’obvi i potser estimulant contacte amb la natura, donar un cop d’ull a la història del país, entendre’l millor, potser.

Perquè la creació dels canals són la prova de l’empenta de l’enginyeria civil, iniciativa privada en molts casos, que va començar i es va desenvolupar per la necessitat de tenir sistemes de transports de mercaderies més eficients que no pas els que permetia una exigua i més aviat pobra xarxa de carreteres. Encara queden drets molts dels ponts i de les rescloses construïdes fa més de 200 anys al Regne Unit, com ho demostra la navegació a través del canal Bridgewater, del 1761, el primer que s’associa directament al transport del carbó des de les mines de Worsley, al nord-oest d’Anglaterra, fins a les grans indústries de Manchester, en aquells moments, el gran centre econòmic europeu i global.

Aquest curs d’aigua i les obres de connectivitat posteriors dutes a terme els anys següents són exemplars per demostrar com la xarxa de canals es va estendre molt ràpidament durant les primeres dècades del segle XIX. El Bridgewater està unit al curs de vaixells de Manchester -un canal especial, sense parangó a la Gran Bretanya, que permetia la navegació de navilis de fins a 180 metres d’eslora- a través d’una resclosa situada a Cornbrook, i també s’uneix al canal de Rochdale, a Manchester; al de Trent i Mersey, i al canal de Leeds i Liverpool.

Decadència

Com sosté la professora Julia Fallon, de la Universitat Metropolitana de Cardiff, el que va passar al nord-oest d’Anglaterra, o el que va succeir en el seu cas d’estudi especial, el canal de Glamorganshire, a Gal·les, és una història que es repeteix a totes les illes: “En l’apogeu de la Revolució Industrial, quan hi havia al voltant de 6.400 quilòmetres de canals navegables a la Gran Bretanya, el Glamorganshire era un vincle vital per al transport de ferro i carbó de les mines de Merthyr Tydfil als molls de Cardiff”.

Però amb el desenvolupament del ferrocarril i les carreteres, el volum de tràfic comercial via fluvial va disminuir. El 1951 es va considerar que el Glamorganshire no tenia ja cap valor econòmic. Les diferents seccions del seu recorregut, de poc més de 40 quilòmetres, es van omplir amb terra o es van abandonar.

Una història similar va tenir lloc en la immensa majoria dels canals de la Gran Bretanya, que es van utilitzar com a abocadors d’escombraries. Van ser ignorats fins al punt que eren vistos com a espais abandonats i contaminats, relíquies del passat. La recuperació i reivindicació no comença fins després de la Segona Guerra Mundial. I el paper de la Inland Waterways Association és fonamental en aquest sentit.

Irònicament, en la recerca per trobar formes més ecològiques per al transport de mercaderies, en l’actualitat hi ha intents d’utilitzar un cop més canals com el de vaixells de Manchester. L’èxit és relatiu, però. És el turisme el que ha revifat els canals britànics. “Ara hi ha més barcasses solcant els cursos d’aigua de Gran Bretanya que no durant la Revolució Industrial”, assegura la professora Fallon.

Part de l’atractiu per a turistes i amants de la natura és la seva connectivitat. Els canals continuen sent una forma relativament tranquil·la de viatjar per lleure. Malgrat la seva arrel industrial, també són una extensió de bellesa natural. I permeten veure el món de manera diferent, a un ritme molt més lent. No és casual. La velocitat màxima de navegació delsnarrowboats és de 6,4 quilòmetres per hora, gairebé la mateixa que abans que n’hi hagués amb motor de vapor, quan un cavall arrossegava les barcasses amb una sirga.