Prometeme/Zavet

Dels 30 anys de filmografia de Emir Kusturica, sense cap èxit espectacular, jo en destacaria Arizona dream, El tiempo de los gitanos, Gat negre, gat blanc, La vida es un milagro, Papa esta en viaje de negocios y Underground. Artista complert incomplet, músic i cineasta bàsicament, sempre ha estat atent a les cultures minoritàries de les quals als Balcans se n’hi compten unes quantes. Ell es defineix com un helicòpter que vola baix, però que segueix volant i ho fa també en aquest últim film. Tot hi que pensa que el seus temes onírics poden haver entrat en una rutina, pensa que també les ultimes pel·lícules de Visconti eren avorrides i que el seu objectiu i per això ens ofereix un film que es com una festa, a dins i a fora de la pantalla, segueix sent emocionar-nos. La màxima expressió d’aquesta voluntat, pot ser l’inici del film, on una penya esbojarrada dins un cotxe, remenats al so de les musiques ètniques escollides per Kusturica, cauen en una de les trampes que el vell protagonista del film te escampades al voltant del seu poble. No pot faltar-hi per completar el seu mon i la seva expressivitat una gran dosi de fantasia com la del home bala, disparat des de el canó d’un circ, gran homenatge als artistes ambulants, i que es passa tot el metratge del film donant voltes pels cels de la localitat. Tendresa, ambigüitat en el guio, creure de veritat que el cinema es de fira, molta imaginació i potser oblidar que enguany ha rodat dues pel·lícules: aquesta i un documental sobre Maradona, la ma de deu, que diu poc o molt de la bonhomia d’aquest director.
Movent-se en el caos, com el que ha creat en el recents festivals on acudeix i es convidat, promoure en el film mes les sensacions i passions que la racionalitat i la narració lògica. Humor i alegria ens l’allunyen del drama per on la gent pensa que te que discorre la historia per ser seriosa. La mes gran contribució a aquesta alegria ha estat la musica del seu fill Stribor, de que l’autor n’esta particularment orgullós.
En l’apartat dels actors, normalment no professionals, prefereix invertir-hi esforç per la inexperiència lògica, que perdre el temps treien tics i relleu a unes feines que de vegades sonen i es veuen com planes i sense brillantor. I això es el que hagués pogut passar a uns intèrprets professionals, com habitants d’un poble gens rural ni bucòlic, però on no hi passa gairebé res, situat en territori serbi, en el que podríem anomenar terra de ningú. Entre els seus pocs habitants l’avi el motiu de viure del qual es aconseguir una campana nova per la església, el seu net, a qui demana en una greu error en la cadena de la alimentació que vengui la vaca per poder activar l’economia del poble i la sempre tendra professora d’escola, que omple en tot moment el camp visual i pastoral. Com sempre Kusturica o agrada o irrita. Sembla anclat en el temps, segle passat, però perquè pensa que encara hi ha coses malmeses per reparar o donar a conèixer. No reu que els canvis siguin fiables i la paraula moda l’intranquil·litza. La seva barreja de generes que ens exposa a Prometeme, no es comercial, però te criteri. El seu. Ingenuïtat, infantesa, bellesa, espontaneïtat, reconstrucció de records, culte als valors de la terra, reviure’s son alguns dels seus signes de identitat, que ens deixa sentir acompanyada de musica gitana o centreuropea. Des de Undergraud, el discurs de Emir ha estat d’una banda repetitiu. però sempre ple d’imaginació, delirant i mostrant la seva passió per el mon audiovisual. Tan es així, que entronca la seva expressió cinèfila amb el culte que te també per l’univers del còmic, també surrealista i una mica boig. Un mon personal, que li permet sense cap escrúpol, considerar al a mític 10 de la selecció argentina, un heroi antisistema.