JCVD

La pel•lícula- documental comença molt be. Millor que el moment personal que esta travessant l’ídol de la joventut que admira una patada de karate ben donada. Jean Claude Van Damme, ex campió del mon de lluita, s’està reciclant com ho haurien de fer Chuck Norris, Steven Segal, Jackie Chan, Jet- Li, o en el seu moment, amb la mort sobtada o no, Bruce Lee. El començament es un llarg pla, on l’heroi va eliminant terroristes, a un per segon i davant de la inversemblança de l’acció, s’ens descobreix que es un rodatge d’un pla seqüència d’un film. Com que sembla que s’haurà de repetir perquè la toma no ha sortit be, l’actor es queixa al director japonès del film de ficció. de que amb 47 anys ja no esta per certs excessos amb aquests tipus de plans seqüències. A partir d’aquí, JCVD, abraça la vida real del actor, separat, sense tant èxit com abans, amb problemes per pagar hisenda i les pensions dels seu fill i plantejant-se de veritat la seva relació amb la indústria cinematogràfica en el futur. En definitiva els efectes nocius de l’èxit i la fama en la vida privada. El film bordeixa des de d’aquest moment la línia documental posant el focus sobre la vida de l’actor, a cavall entre el sarcasme i la parodia.
El realitzador Mabrouck El Mechri, quan va ser al darrer festival fantàstic de Sitges va justificar el seu film dient que el que volia, era donar les dues cares del pretès i encara no mite, amb una cara àcida de l’home, però també un emotiu dibuix del campió crepuscular per conèixer. Es nota que esta realitzada per un admirador, que ja de nen jugava a imitar-lo, encara que es clar, deia que volia ser objectiu. I mostrant les seves virtuts i defectes, quasi ho aconsegueix. Pel•lícula respectuosa per ser del gènere que tracta i sense perjudicis vers els intèrprets, que segons ell, son els que porten al fracàs.
La part de thriller important que te la pel•lícula comença quan Van Damme es veu implicat en un atracament d’una sucursal bancària a Brussel•les. Aquest pal de paller del guio del film es el que permet mostrar a l’actor con se’n enriu de la seva condició d’estrella, tal i com demostra en la sensacional conversa amb el taxista. El director va manifestar que havia acceptat fer el film si l’actor no el controlava, o sia per aconseguir despullar-lo psicològicament fins on ell creies convenient. Van Damme havia de trobar el que havia perdut. No podia cobrar molt per no tenir el control, perquè a les hores estava morta la idea com a projecte. Va acceptar doncs les condicions, només sabia el guio de l’endemà per exemple, amb un estoïcisme digne de l’heroi que ha representat sempre, en la seva ultima voluntat que el reafirmaria com a actor.
La sinceritat que mostra Van Damme al expressar-se amb el seu públic, en una catarsi dramàtica molt lloable te el seu cim en la seqüència en que es confessa a camara, on mostra el seu orgull i l’esforç artístic i on descriu fets que diuen no havia explicat mai ni al psicòleg. La veritat allibera a l’actor d’arts marcials i ens el torna per disfrutar del millor cinema.
Es fals que en el documental pseudo, Van Damme torni a vendre una marca, la seva, que seria una cosa legitima, popular, però buida i enganyosa. Tampoc vol vendre la marca del 92 de Soldat Universal ni la de Soldat de fortuna. Estem davant la parodia monumental de la vida mateixa, d’una vida que alguns han seguit imaginant des de la venjança i la lluita contra el mal i que ara descobrirem que darrera de la icona del cinema d’acció, només hi ha un home sol que lluita o ho intenta per si mateix en aquesta vida global que comencem a conèixer. Es difícil ser una estrella, estimada i a mes ser-ho per sempre. Per tant s’ha de conviure amb la parodia, amb perspicàcia, ser respectuós amb el gran contrincant que es la vida i el fracàs i si s’ha de morir finalment fora de la pel•lícula o de la ficció, que sigui dient la veritat, embolcallada de qualsevol manera, però la veritat JCVD.