1973 revoluciones por minuto

El proper mes de febrer els cinemes i sales integrants de la xarxa El Documental del Mes estrenen 1973 revoluciones por minuto, documental protagonitzat per un actor que, en un teatre buit, recrea les últimes hores de Salvador Allende al Palacio de la Moneda. També es projectarà dins del festival DOCSBARCELONA els dies 28 i 29 de gener. Film Xile de 65 min i dirigit per FernandoValenzuela.
Nova York, 2007. Surt el sol a la ciutat. Al cel, el rastre de dos avions formen una creu inclinada. Ramiro Sandoval surt de casa seva. Al metro va llegint La divina comèdia de Dante. Allò que llegeix sembla que presagia el seu futur. Dante diu: “el camí que has escollit et condueix a la mort.” Baixa del metro i uns amics li pregunten: “et mataran avui, de nou?”
El protagonista entra en un espai en penombra que resulta ser un teatre. Al camerino hi ha fotos de Salvador Allende i de Dante. Examina les ulleres trencades del seu personatge i inspecciona una bala de fusell. La sala comença a il·luminar-se. En Ramiro inicia la seva transformació maquillant-se davant d’una fotografia d’Allende.
La sala del teatre està completament deserta. L’actor recrea, a través del seu monòleg, les últimes hores de vida del president Allende, l’11 de setembre de 1973. S’hi alternen imatges d’arxiu dels esdeveniments d’aquell dia. Veiem el setge de tancs i tropes a La Moneda, els presoners… Rostres que miren a la càmera, com un cor de tragèdia grega suplicant. A l’exterior la nit va caient. La batalla augmenta en intensitat.
La veu en off de Dante acompanya el president en la seva ruta de descens cap a l’infern. Allende està sol i sap que és la seva darrera batalla. Té la certesa que el seu final està proper. Recorda el seu pare i la seva infantesa feliç a la platja, les dones que estimà, el fill que no tingué i que, com una visió fugaç, se li apareix al teatre buit. Li demana a la seva filla Beatriz que visqui per ell. Allende divisa els avions que vénen a bombardejar-lo. Demana pietat per la seva ànima i, sense dubtar, s’enfronta al seu destí final.
El director nascut el 1953, Fernando Valenzuela va estudiar cinema i sociologia de les comunicacions a Roma. Ha treballat com a editor i professor d’edició a diferents països d'Europa i Amèrica, i ha obtingut premis al seu treball com a Millor Muntatge al Festival de l’Havana (1993) i tres vegades premi al Millor Muntatge de Cinema Publicitari a Xile. Ha muntat, entre d’altres pel·lícules, Archipiélago (1992) de Pablo Perelman, Sueños de Hielo (1993) d'Ignacio Averany, o Fuga (2006) d'Ignacio Larraín.
“Quan, l’any 2006, - diu Valenzuela,- ens assabentàrem per la premsa local que a Nova York s’estava exhibint un monòleg que recreava les darreres hores del president Salvador Allende, ens va semblar un esdeveniment altament significatiu. Els fets es referien a l’11 de setembre de 1973, però eren posats en escena en una ciutat que també havia tingut el seu 11 de setembre. I encara més, l’actor que interpretava Allende era colombià i el dramaturg, argentí. Així doncs, només hi faltava la presència d’uns xilens per a tancar el cercle, i va ser llavors quan ens vam proposar dur l’obra al cinema.
Com que era un monòleg, pensàrem que la veu del personatge no era suficient i decidírem que la persona més indicada per a comentar i reflexionar sobre allò que estàvem veient era Dante i els seus cants de La divina comèdia. D’aquesta manera el viatge d’Allende es replicava i universalitzava amb les veus de Dante i Virgili. La pel·lícula comença amb el primer cant de l’infern i acaba de manera esperançadora amb el primer cant del purgatori, quan ja han franquejat l’infern i comencen a veure la llum.
Pel que fa al llenguatge, pensàvem que el film havia de ser una alternança entre allò que estava succeint al teatre (la ficció, el teatre de la història) i allò que realment va succeir a Santiago de Xile l’any 1973. I d’aquí la nostra determinació de recórrer a imatges d’arxiu que s’integraven a l’esdevenir del personatge d’Allende.
Finalment, vam filmar tota l’obra càmera en mà per destacar la urgència de la situació. Pensem que, amb aquests elements, hem obtingut una obra unitària carregada d’emoció.”
El muntatge ha rebut al Saturno International Film Festival, Itàlia, 2007: premi Saturno de Oro al millor actor.