miércoles, 13 de julio de 2016

emma beltran cohen

Aixo ho escrit el Mrio Gas. El director que tot h o fa depressa, a tot gas diriem.. Pero aquest comentari no l¡ha pogut ferdepressa. Les llagrimes no el deixaven. Veus MArio, no cal correr.
Una trucada, dilluns al vespre, demanant-me l’opinió sobre Emma Cohen i la seva vida em va tallar l’alè: les llàgrimes van pujar inapel·lables, van sortir amb força i no vaig poder articular paraula. Un cop mig recuperat, li vaig dir a la periodista tot el que pensava de l’Emma: molt i tot bo. Emma Beltrán era una persona que m’estimava molt. Últimament xerràvem per telèfon. No fa gaires mesos la vaig trucar des de l’Escala i li vaig dir: “Ei, sóc al Port d’en Perris amb la Vicky. He pensat en tu perquè sé com t’estimes aquestes platges i aquest mar”. “Agafa’m unes pedres allà on trenquen les onades i quan ens trobem me les dónes”, em va contestar.
Acaba de marxar una dona intel·ligent, sensible, polièdrica, personalíssima, diferent, caminadora de llocs insòlits i cercadora de veritats, inquieta, tendra, lluminosa. Els seus ulls, la seva mirada, inoblidables. El seu tarannà, també. I la seva bellesa, treballada a pic i pala per no fer-ne una provocació.
Ens vam conèixer l’any 64 -molt joves- a la Facultat de Dret de Barcelona i durant cinc anys vam fer teatre plegats. Cap dels dos va acabar la carrera. Vam interpretar Noches blancas de Dostoievski, la vaig dirigir a Un sabor a miel de Shelagh Delaney i va fer també interpretacions esplèndides a Los cuernos de don Friolera de Valle-Inclán i El matrimonio del Sr. Mississippi de Dürrenmatt, entre d’altres.
Emma Beltrán Rahola, convertida en Cohen per imperatius artístics i sobretot familiars, va tenir des de molt jove una enorme curiositat per aprendre tot el que signifiqués -en teatre, cinema, literatura- defugir el que fos convencional.
Actriu, directora, novel·lista, escriptora de contes i faules, fabricadora de collages, guionista, era capaç de fruir intentant abastar el màxim de reptes artístics i vitals. I seria imperdonable oblidar la seva indestructibles afinitat amb Fernando Fernán Gómez, que va durar 37 anys i encara dura, allà on siguin.
Del cinema independent dels 60 a l’Escola de Barcelona, del Maig del 68 al Madrid dels 70, del teatre català a produccions d’Ibsen i de teatre jacobí amb Fernán Gómez, del cinema comercial a la Gallina Caponata, de guionista a musa del gran pèl-roig. L’Emma va transitar amb profunditat i des de la independència personal per un univers artístic singular i sense tonteries afalagadores. Estava malalta i no va dir res a gairebé ningú. Ha marxat amb la discreció i elegància que sempre va tenir. No venia gaire per Barcelona. No fa gaire li vaig oferir un paper important en un muntatge... i finalment va dir que no. Barcelona li era hostil. Però no la ciutat, sinó records i vivències que li feien mal a l’ànima. L’Emma era l’alegria, la generositat, la contradicció, també. Sempre la vaig veure com un exemple de llibertat i valentia. Era com una sirena del vent de l’Empordà i de les platges del cap de Creus. Fràgil i salvatge alhora. Inaprehensible però propera, impermeable a les adulacions i sempre buscant noves vies d’expressió. Una amiga de debò. Un amor de persona. I l’amor i l’amistat, quan són de veritat, no desapareixen mai.
Estimadíssima Emma, que tinguis repòs enmig dels estels i de l’univers. Dorm. Somia. La setmana vinent duré les pedres del mar de l’Escala al roser del vostre jardí. Allà on descansaràs al costat del teu estimadíssim pirata Barba-roja, solcant mars i oceans plens d’infinit.

0 comentarios:

Publicar un comentario

Suscribirse a Enviar comentarios [Atom]

Enlaces a esta entrada:

Crear un enlace

<< Página principal