Camino

Era necessària aquesta obra sobre la Obra de Javier Fesser?. Un director que esta 14 anys entre El milagro de P.Tinto y el Moratadelo y Filemon, es podia haver esperat 14 mes o al menys a tenir alguna cosa a dir que no sapiguem sobre el conegut y llarg camí que porta a Roma del sacerdot Escriba de Balaguer. L’espectador i no diguem la critica fa el paper del pare de la nena santa, un home indecís en el que ens hi podem reflectir tothom quan no volem o no poden entendre la dimensió d’una pantomima. Com s’aborda un tema tan delicat com es una aproximació a un dels poders fàctics mes importants de l’Espanya? Es una obra patrocinada per ells mateixos per fer-ne difusió i captar adeptes en un moment de desesperança i cruesa econòmica? Perquè si no poc s’entén la llibertat que deixa Fesser en que cadascú s’hi acosti com vulgui i ell mateix amb mes reserves i respecte del que se li suposa per la seva trajectòria. Massa poc posicionament per dues hores i mitja de projecció que omple el seu autor amb somnis i malsons que per un altre film o si coguessin dir mes coses potser serien estimables visualment i inquietants políticament.
Basada en un fet real, el de la malaltia i beatificació de la nena Alexia Gonzalez Barros que ja era una noia pertanyent a una família practicant, el film potser que molesti a la institució, si es que com diem no hi son al darrera amb uns altres objectius. De moment i tot el ressò de Sant Sebastià, no hi ha hagut comentaris, o sia no sumant-se a la possible polèmica i deixant que l’efecte sia quin sia, passi de pressa. Forma de fer també molt pròpia d’aquest grup de pressió social i religiós. I aquí he de tronar a dir que segons la lectura que s’en faci, es pot llegir,- i no cal anar a buscar entre línies-, una apologia de les seves ensenyances, aprofitant a mes un fet verídic com sembla això si, ser. També caldrà dir que si una pel·lícula provoca aquestes reaccions i tipus de lectura, a banda de que avala l’ambigüitat del seu autor, vol dir que interessa i que belluga, que interessa el debat a la societat del cine i que va be de tant en tant tocar temes “tabu’s”.
El pitjor o millor per donar suport a aquestes teories, es que ens mostra Fesser sembla creïble tal i com ho presenta a Camino. I hem refereixo a qui a les seqüències dels membres que pertanyen a l’Obra del hospital, les que ens ofereixen a la mare de la protagonista tan convençuda, les de las casa on viuen o el jove sacerdot que controla o s’ho pensa la tramoia del poder. Cap dels esdeveniments que succeeixen sembla superar l’extrema realitat que deuen viure els membres confessos d’un grup de idees tan clares i tan sinistres a la vegada segons a qui li toca de ballar.
Fesser camina per els camps de la fantasia enrevessada com ha fet sempre, abordant el que potser es el somni de alguns cineastes compromesos i que no s’han atrevit encara: intentar tocar una cosa tan “intangible” com l’Opus Dei. Ho fa de cara, però quan se la va topar, enquadra la nena i se'n va de somnis, fugint de la terrible i dolorosa realitat i reclamant al poeta que els somnis, somnis siguin. Per obra i gràcia d’un director entremaliat. O subvencionat, ves a saber amb tants de camins.